bloc sense fulls

De l'11-M a la fi de l'oasi català (2004-2005)

Dimecres, 9 de desembre de 2020 09:00 h

"Deu anys després de les eleccions del primer tripartit, el sistema polític de la transició ha saltat pels aires", escrivien Marc Colomer i Òscar Gelis amb motiu del desè aniversari dels primers comicis sense Jordi Pujol. La formació del govern d’esquerres liderat per Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, la treva d’ETA a Catalunya posterior a la reunió a Perpinyà del conseller en cap, la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero sota el xoc emocional dels atemptats islamistes als trens de Madrid, les tensions al Govern per la reforma estatutària, l’expulsió d’ERC de l’executiu després del Dragon Khan (Joan Carretero, 2005), el ribot d’Alfonso Guerra al Congrés dels Diputats al text del nou Estatut de Catalunya, la liquidació política del president Maragall, l’ascens de José Montilla amb el segon govern d’esquerres, i la sentència demolidora del Tribunal Constitucional enmig d’esgotadors debats sobre millora del sistema de finançament han destacat políticament en aquesta dècada que, ironies de la vida, ens ha mostrat un Jordi Pujol desacomplexadament independentista, un cop enretirat, havent publicat els seus tres volums de memòries i havent patit la guerra bruta de l’Estat espanyol contra la seva pròpia família.

Deu anys enrere, els mòbils servien per poc més que per parlar per telèfon i enviar-se missatges curts de text, de pagament. Avui 18,6 milions de ciutadans espanyols es connecten diàriament a Internet i consulten el seu mòbil fins a 150 cops al dia. Al món, 2.000 milions de persones usen Internet i uns altres 5.000 encara no. Però fa 10 anys els nostres usos i consums tecnològics i comunicatius eren molt diferents. L’evolució que Catalunya ha experimentat en aquest terreny i el canvi polític han anat lligats, però cal que fem memòria per ser-ne prou conscients. Aquest assaig es remunta al tràgic mes de març de 2004 com a punt de partida d’una història que vincula la política i la tecnologia, la comunicació i la gent.



La manipulació de l’11-M

Dotze de març de 2004. Barcelona es manifesta amb el lema Avui jo també sóc madrileny. Un milió i mig de persones surten al carrer després del segon atemptat terrorista més brutal d’Europa. Les deu motxilles que van explotar l’11 de març en els trens de rodalies de Madrid entre les 7:37 i les 7:39 del matí van matar 191 persones i van ferir-ne 1.858. L’endemà, en la multitudinària manifestació de Barcelona, en què el vicepresident espanyol Rodrigo Rato i el dirigent català del PP Josep Piqué van haver d’abandonar el passeig de Gràcia increpats al crit d’”assassins”, algunes pancartes rebutjaven el lema oficial: “Barcelona amb Madrid, Barcelona per la pau, la Constitució és un altre tema” o “¿Què pinta la Constitució aquí?”.

Què hi pintava la Constitució? I què hi pintava ETA? La nefasta gestió informativa del govern espanyol del Partit Popular els dies posteriors als atemptats de l’11-M va provocar un daltabaix social i polític sense precedents a l’Espanya democràtica. L’executiu en funcions de José María Aznar, el president que va ficar Espanya en la guerra de l’Iraq, va intentar atribuir l’autoria dels brutals atemptats a l’organització terrorista ETA quan els indicis policials més raonables apuntaven al terrorisme jihadista d’Al-Qaida. Les famoses “dues línies d’investigació” del ministre de l’Interior, Ángel Acebes, i les declaracions al diari El Mundo el 13 de març, jornada de reflexió, en una entrevista al candidat Mariano Rajoy —“Tinc la convicció moral que ha estat ETA”, era el titular— van precedir una intervenció a la desesperada del ministre portaveu del govern espanyol, Eduardo Zaplana: “Alguns volen descartar ETA quan tot apunta que sigui aquesta banda l’autora dels atemptats.”

La jornada electoral de reflexió, dissabte 13 de març, va transcórrer amb una calma tensa. Mentre la cadena SER anava oferint informació policial, i les primeres filtracions dels serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) apuntaven a l’autoria islamista, els mitjans de comunicació públics, sota control polític del PP —Televisió Espanyola, Telemadrid i l’agència EFE— alimentaven una manipulació en tota regla perpetrada des de l’executiu en funcions d’Aznar, en un clar intent d’afavorir les aspiracions electorals del candidat Rajoy. Aquell dissabte, el portaveu del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, sortia davant dels mitjans per afirmar que “els espanyols es mereixen un govern que no els menteixi”. Amb el temps, alguns atribuirien al dirigent socialista l’èxit del tomb electoral per les informacions policials filtrades i les protestes al carrer que en van derivar.

La idea de la mentida i la manipulació, amb finalitats electoralistes, mentre els cadàvers eren examinats pels forenses i la policia treballava en la investigació, va fer forat en l’opinió pública espanyola. El govern d’Aznar havia aconseguit enganyar els principals rotatius de l’Estat, que el 12-M atribuirien en les seves portades a l’organització terrorista basca aquells sagnants atemptats, tot i les declaracions el mateix migdia de l’11-M del dirigent de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegui, que, rotundament, va desvincular ETA, així com els comunicats dels terroristes bascos l’endemà al diari Gara i a la televisió pública Euskal Telebista, assegurant que la banda “no hi tenia cap responsabilitat”.

La tarda abans de l’obertura dels col·legis electorals milers de manifestants es van concentrar, convocats a través dels famosos missatges SMS “passa-ho” i d’alguns fòrums d’Internet, davant de les seus del Partit Popular arreu de l’Estat, acusant el govern espanyol d’enganyar la ciutadania i retenir volgudament la informació de l’autoria de la massacre en els trens de Madrid. La cadena SER i les televisions CNN+ i TV3 van retransmetre les concentracions espontànies, on es llançaven aquests crits: “Que ens diguin la veritat”, “Mentiders” i “Abans de votar, volem saber!” Mentre els mitjans de comunicació privats a l’òrbita del PSOE (SER i CNN+) i els catalans de titularitat pública oferien una cobertura detallada d’aquella revolta ciutadana contra el govern del PP, Televisió Espanyola optava, en horari de màxima audiència i en jornada de reflexió, per l’emissió de la pel·lícula d’Elías Querejeta Asesinato en febrero, sobre l’atemptat d’ETA contra el diputat socialista basc Fernando Buesa i el seu escorta.

Els mitjans de comunicació públics catalans —TV3 i Catalunya Ràdio—, que formalment acabaven de passar a mans del primer govern tripartit feia unes setmanes, havien comprat la versió de l’autoria d’ETA al principi de la crisi, amb la societat pràcticament en estat de xoc, però després, a mesura que anava evolucionant el relat periodístic d’aquest episodi negre de la història d’Espanya, van incrementar les seves sospites sobre la versió governamental i van reforçar les tesis que circulaven per la xarxa i a través dels telèfons mòbils.

La premsa internacional i alguns mitjans catalans —El Punt i el diari digital Vilaweb— havien sostingut des del primer moment que l’autoria apuntava a Al-Qaida. Les trucades d’Aznar als directors dels principals rotatius de l’Estat —El Periódico de Catalunya i La Vanguardia, inclosos— assegurant-los que els autors de la massacre eren bascos i que tot apuntava a ETA no van arribar als diaris estrangers ni als aleshores modestos mitjans digitals, que ràpidament van trencar la teoria de les “dues línies d’investigació” que propagava el ministre Acebes amb crespó negre, compareixença rere compareixença.

L’11-M al matí es va produir un augment superior al 700% en l’ús de la telefonia fixa i mòbil. Els mitjans digitals van registrar rècords de tràfic en les seves pàgines les hores i dies posteriors als atemptats de Madrid. Durant la jornada de reflexió, l’eina fonamental per a la mobilització ciutadana va ser el telèfon mòbil. Els missatges SMS —aleshores no existia WhatsApp— amb les consignes “Ens enganyen, volem la veritat. Passa-ho!” per denunciar les mentides del govern de l’Estat i exigir transparència, així com els correus electrònics i el trànsit a les principals webs dels mitjans de comunicació tradicionals i digitals, van marcar les hores prèvies i la mateixa jornada electoral, el 14-M.

Contra tot pronòstic, el candidat socialista José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions amb més participació en termes absoluts de la història d’Espanya, uns 25 milions de votants. El candidat nomenat a dit per Aznar, Mariano Rajoy, que la jornada de reflexió va protagonitzar una aparició televisiva sorprenent —“Hola, sóc Mariano Rajoy, candidat del PP a la presidència del govern...”—, va protagonitzar una inesperada derrota a les urnes, que va evidenciar la forta bipolarització d’aquells comicis entre socialistes (10.909.687 vots) i populars (9.630.512), el 82% dels sufragis emesos.

A Catalunya, els socialistes van aconseguir un milió i mig de vots (39,35%) i 21 diputats, encapçalats per José Montilla. El partit que havia hagut de gestionar la pitjor crisi d’un atemptat a Espanya, i que hores abans d’obrir-se els col·legis electorals tenia centenars de manifestants a les portes dels seus locals, el PP, va perdre 7 punts i 6 diputats a Catalunya, essent la quarta força (15,53%, amb 6 escons). La majoria absoluta d’un Aznar desacomplexat que en la segona legislatura s’havia oblidat ja de parlar català en la intimitat, que estava tacat de negre pel Prestige, que havia inflat la bombolla econòmica i crispat la societat espanyola amb la participació en la guerra de l’Iraq, després de posar els peus a la taula del ranxo texà de George W. Bush i fotografiar-se a les Açores amb el president americà i el premier britànic Tony Blair, aquell president espanyol absolutament disparat que es retirava políticament amb el colofó del major intent de manipulació a la ciutadania en democràcia, va afavorir que CiU incrementés 5 diputats (20,72% i 10 escons) i que ERC aconseguís grup propi al Congrés, amb uns resultats espectaculars per als independentistes: 638.902 vots (15,84%) i 8 diputats a Madrid.

ERC venia d’un únic diputat de l’any 2000, Joan Puigcercós, i n’aconseguia 8, amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a improvisat cap de llista —va renunciar ràpidament a l’escó— després de la seva sortida del primer govern d’esquerres de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, per la filtració, per part dels serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) al diari ABC, d’una trobada seva a la Catalunya del Nord (prop de Perpinyà), el gener de 2004, amb suposats membres d’ETA. Carod va saltar del Govern —del qual el dia de la seva entrevista amb els encaputxats era president en funcions perquè Maragall es trobava de viatge oficial a l’estranger— després d’una agra polèmica política i mediàtica que va sacsejar el primer executiu d’esquerres des del retorn de Josep Tarradellas. Carod i Puigcercós van concórrer a aquelles eleccions espanyoles fent tàndem, amb el lema Parlant, la gent s’entén, en un gest eloqüent de suport al diàleg per acabar amb el conflicte a Euskadi i posar fi al terrorisme d’ETA. En la campanya, també hi va influir el victimisme del líder d’ERC per haver hagut d’abandonar el primer executiu format pel PSC, ERC i ICV-EUiA.

Carod va renunciar a l’acta de diputat al Congrés, i el va rellevar el fins aleshores cap visible dels independentistes a Madrid, Joan Puigcercós, que en línia amb el pacte de govern d’ERC amb Pasqual Maragall i Joan Saura, va donar suport a la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero com a nou president espanyol, després de les dues legislatures d’Aznar —la primera en minoria, amb el pacte del Majestic amb CiU, i la segona amb una majoria absoluta que li va pujar al cap, i de quina manera.

L’arribada inesperada de Rodríguez Zapatero al poder —hi ha dues teories, una que sosté que la tendència en les enquestes ja era a l’alça per als socialistes en el tram final de la campanya, abans dels atemptats als trens de Madrid; i l’altra que defensa que el sotrac de la massacre va ser determinant en el resultat electoral— va agafar amb el pas canviat els poders de l’Estat, els mitjans de comunicació i el govern de Maragall. El primer tripartit s’havia bastit a partir d’una estratègia de major exigència d’autogovern davant de Madrid, reflectida en el Pacte del Tinell, Acord per a un govern catalanista i d’esquerres, signat el matí del 14 de desembre de 2003 en un fred Saló del Tinell, a la plaça del Rei de Barcelona. Tres mesos abans de la victòria contra pronòstic de Zapatero, els dirigents de l’olivera catalana, Maragall, Carod i Saura, rubricaven un acord de govern que preveia la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, impulsat durant la campanya electoral per l’ERC de Carod en contraposició al peix al cove del pujolisme esgotat després dels traspassos i transferències del Majestic.

El PSOE amb 164 diputats al Congrés, 11.026.163 vots (42,16%), vuit punts més que l’any 2000, es plantava de nou a la Moncloa amb un candidat ja conegut en alguns entorns mediàtics com a bambi, per la seva aparent ingenuïtat, que havia arribat a la secretaria general pels pèls —només 9 vots de diferència en el 35è congrés dels socialistes espanyols, de l’any 2000— enfront de l’inefable José Bono. El PP, amb 148 escons, 9.763.144 sufragis (37,33%), i set punts menys que en les segones eleccions guanyades per Aznar, amb majoria absoluta, començava una legislatura que a Catalunya havia provocat enorme interès: un milió i mig de catalans al passeig de Gràcia, el rebuig al nacionalisme espanyol més tronat des del restabliment democràtic, i els anhels de major autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat.



L’‘apoyaré’ de Zapatero

Tretze de novembre de 2003, míting central del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona. Campanya per a les eleccions al Parlament de Catalunya. El secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, intervé per acabar de donar una empenta a Pasqual Maragall, que s’enfronta a Artur Mas en la successió de Jordi Pujol al Palau de la Generalitat. Zapatero i Maragall escenifiquen plena sintonia —venien de pactar l’“Espanya plural i en xarxa” en el consell territorial socialista de Santillana del Mar, aquell mateix estiu— i ambdós presenten el suport al PSC a Catalunya com el primer pas per “al canvi a Espanya” i la construcció de “l’Espanya plural”. Davant de 20.000 militants i simpatitzants —aleshores el Sant Jordi era un equipament que els socialistes omplien amb facilitat en els seus mítings—, el dirigent del PSOE va prometre solemnement: “Apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya”. Els aplaudiments van acompanyar una afirmació que tots els mitjans van interpretar com una promesa ferma. Hi ha un ampli repertori de vídeos d’aquell moment escampats a Internet.

La victòria de Maragall sobre Mas semblava aleshores més probable que no pas la de Zapatero sobre Rajoy, però al final CiU va guanyar les eleccions, després dels 23 anys de governs de Jordi Pujol, amb 46 diputats, mentre que el PSC, amb 8.000 vots més, es va quedar 4 escons per darrere de la federació nacionalista. Aquella nit del 16 de novembre de 2003 el fantasma dels comicis de 1999 va recórrer l’escrutini en directe de TV3, ja que a mesura que evolucionava el recompte televisat, la victòria inicial dels socialistes acabaria donant pas a un ajustat triomf dels nacionalistes. En aquelles eleccions, som a l’any 2003, es va produir el primer símptoma del postpujolisme en l’arc parlamentari: la davallada de diputats dels dos grans partits catalans. CiU, amb Mas, perdia 10 diputats respecte a l’última contesa de Pujol, i el PSC obtenia 8 escons menys que la primera vegada que s’havia presentat el mateix Maragall.

L’ERC de Carod-Rovira, amb mig milió de vots i 23 diputats, obtenia la clau per decidir el govern de la Generalitat i poder triar entre el continuisme nacionalista de Mas i l’alternança progressista de Maragall i Saura. Els independentistes, com és sabut, van apostar per la segona opció. ICV-EUiA també creixia a les urnes, pràcticament doblant la seva representació: de 5 a 9 diputats. Les manifestacions pacifistes del “No a la guerra” contra el trio de les Açores Bush-Blair-Aznar —amb el portuguès José Manuel Durão Barroso d’amfitrió— van ser una caixa de ressonància per als ecosocialistes i, també, per als republicans, que van créixer amb el rebuig al conflicte de l’Iraq i el suport del votant jove.

El 30 de setembre de 2005, abans de complir-se el segon aniversari del govern de Pasqual Maragall i després de mesos d’esgotador debat polític i mediàtic, el Parlament aprovava la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb 120 vots favorables (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA) i 15 en contra (PP). CiU i ERC havien aconseguit negociar a l’alça una reforma estatutària que havia incomodat alguns sectors del PSC, el primer secretari del qual, José Montilla, no va dubtar el mateix matí de l’aprovació a plantar-se a la cambra del parc de la Ciutadella per coordinar les esmenes dels socialistes. La imatge del dirigent socialista i ministre d’Indústria José Montilla entrant al Parlament per llançar aigua al cava —amb què la nit abans havien brindat per fer-se la foto Mas i Maragall celebrant l’acord in extremis del nou Estatut— era un obús en tota regla del PSOE i de l’aparell del PSC al tripartit, al seu president i al maragallisme com a projecte polític.

El canvi de govern a Catalunya, doncs, es va veure marcat per l’intens procés estatutari, les tensions entre els socis del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) i pel paper central que va adoptar en l’extenuant debat públic una CiU desallotjada del poder que anava elevant l’exigència nacional per posar en compromisos les forces progressistes i, de passada, atiar el foc de la divisió entre el PSC i un PSOE que, aleshores ja se sabia, acabaria tenint l’última paraula al Congrés dels Diputats.

Si l’Estatut no va eclipsar prou els primers mesos del govern d’esquerres a Catalunya, i si la sortida de Carod de l’executiu no va fer trontollar d’entrada els equilibris del disseny pactat al Saló del Tinell, a Maragall se li va complicar enormement l’estada al Palau de la Generalitat amb la crisi provocada per l’esfondrament del Carmel, el 27 de gener de 2005. Més enllà de les 1.057 persones del barri afectades per l’esvoranc del túnel per a l’ampliació de la L5 de metro, la crisi va derivar en una agra polèmica política arran d’una afirmació que el president Maragall va deixar anar al faristol del Parlament en referència a CiU, principal grup de l’oposició: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”.



Fi de l’oasi català, als blogs

“La crisi del Carmel es converteix en la crisi del 3%, que posa punt final —han dit— a l’oasi català i destapa una nova manera de fer política, que fins ara no s’havia deixat veure amb la cruesa que mostra després del 24 de febrer [de 2005]”, escriu la periodista Laura Garcia al seu llibre El Carmel, ferida oberta. Ens trobem davant de la primera crisi política del govern d’esquerres després de la sortida de Carod, i es produeix coincidint amb la descoberta dels blogs (diaris personals d’Internet) a Catalunya. Al relat periodístic, no exempt d’una sonada polèmica arran d’un protocol governamental sobre com procedir a l’hora d’informar a l’anomenada “zona zero” del barri del Carmel, se li afegeix el complement —encara tímid— dels primers blogs basats en l’actualitat política catalana.

Els primers blogs són de 2000, tot i que l’inventor de la web, Tim Berners-Lee, ja tenia a principis d’Internet una pàgina on anava anotant els nous llocs web que apareixien i els anava comentant. Segons la Viquipèdia, “el primer weblog com a tal, Scripting News, va néixer el 9 d’octubre de 1994, de la mà de Dave Winer”. A l’Estat espanyol, comencen a sorgir a principi de 2000, i a Catalunya el primer mitjà digital que incorpora una plataforma de blogs personals fàcilment gestionable pels propis usuaris és Vilaweb. Usuari, contrasenya, títol, text, negretes, enllaços i, com a molt, afegir una imatge —posteriorment també vídeos— i marcar l’opció d’acceptar o denegar comentaris dels lectors.

Era així de senzill. Com si es tractés d’un editor de text convencial, sense necessitat de saber codi HTML ni sofrir la complexitat de les editores de pàgines web de l’època. Vilaweb va oferir als seus lectors —ho va fer durant el 2004— que escrivissin els seus dietaris personals, de tal manera que l’opinió del diari digital s’ampliava amb tot el ventall de sensibilitats dels seus propis usuaris. Els blogs, escrits alguns d’ells per col·laboradors del mitjà i intel·lectuals vinculats als valors atribuïts a Vilaweb —Països Catalans, progressisme i innovació—, van guanyar cert protagonisme i activitat durant el 2005.

Un look poc tunejable —manava el color taronja característic del disseny de Vilaweb fet per America Sanchez, i unes capçaleres no gaire personalitzables al principi— van marcar el paisatge diari de píxels de milers d’internautes que llegien l’opinió d’altres usuaris com ells. Qualsevol podia obrir un blog a MésVilaweb —també incorporava el servei de correu electrònic— o en altres plataformes globals (Blogger, una de les primeres eines de publicació d’aquestes bitàcoles personals, nascuda el 1999 però actualment en mans de Google, o, en clau catalana, Blogcat i Blog.cat) i posar-se a escriure posts (apunts, entrades al dietari) de la seva afició, dèria o inquietud política, social o cultural.

És en aquest país d’enderiats que s’animaven a publicar i compartir informacions, opini-ons i materials que es produeix un fenomen curiós d’autoafirmació col·lectiva. Parafrasejant Joan Fuster: “Tot post que no facis serà fet contra tu”. Per molts catalans, els blogs van suposar la versió moderna, còmoda i ràpida de publicar el que antigament requeria un filtre en els mitjans de comunicació impresos: les cartes al director. Trencat aquest peatge editorial, aquesta burocràcia que alentia l’aparició d’un petit escrit, sovint retallat i superat per l’actualitat entre el temps que el lector l’enviava i que el diari el posava en pàgina, els catalans enderiats i apassionats per mil i una aficions —entre elles, la política catalana, la del seu ajuntament, la cultura, la llengua o l’esport— van participar d’una sortida massiva de l’armari —alguns realment se sentien reprimits— en clau clarament catalanista, sobiranista o independentista.

Un repàs als escrits dels primers blogs de MésVilaweb o Blog.cat així ho certifica. Persones que no havien pogut escriure —ni publicar— sobre Manuel de Pedrolo, per exemple, van fer una sèrie d’apunts dedicats a l’escriptor de la Segarra. D’altres escrivien sobre cultura o política valenciana, i els més intimistes feien apunts personals que tot ho abraçaven. Escriure i publicar, però sobretot acabar llegint-se mútuament, va convertir desenes, centenars i, amb els mesos, milers de catalans en internautes actius que no es conformaven a navegar sinó que generaven setmanalment o diàriament contingut propi a la xarxa, aportant el seu parer en aquest nou ateneu virtual de parla catalana.

Mentre la crisi de l’11-M apareix referenciada en alguns blogs espanyols, com és el cas de Periodistas 21 de Juan Varela; a Catalunya els blogs de MésVilaweb, que tenen tres autors amb molta empenta als inicis —els escriptors Biel Mesquida i Oriol Izquierdo i el crític literari Joan Josep Isern—, van esdevenir una referència entre final de 2004 i principi de 2005 en l’àmbit de la cultura catalana i, a nivell polític, del sobiranisme. El relat d’aquests anys intensos políticament parlant, amb els canvis explicats fins ara, es fa a través dels mitjans de comunicació, però la blogosfera va obrint-se pas com a complement interpretatiu i, en una segona fase, com a contrapunt a les versions oficials publicades. També, i no és menor el detall, aportant un llenguatge políticament menys correcte que l’oficial d’institucions i mitjans de comunicació.

En aquest sentit, la plataforma de blogs de MésVilaweb es va usar per primera vegada amb finalitats periodístiques per informar, de manera àgil i puntual, de la crisi provocada per l’esvoranc del túnel del Carmel. El periodista Enric Borràs va ser enviat, el 3 de març de 2005, al barri barceloní per escriure notes al blog Carmel. Bloc de la redacció de Vilaweb. “Els blogs no són nous, però sí que en el cas del Carmel ha ajudat a popularitzar-los com una forma de conèixer opinions i altres punts de vista sobre els fets i les seves conseqüències”, explicava el periodista Vicent Partal, director de Vilaweb, a Laura Garcia en el seu llibre. “És positiu, dóna altres visions, tot i que també té una part negativa i és que hi apareixen informacions i comentaris que no són certs. Però això també passa amb el paper. Són espais més càlids, que es presten més a l’opinió que a la informació”, afegia Partal.

La calidesa dels blogs va acabar contaminant la manera d’escriure d’alguns periodistes, sobretot els opinadors i analistes que aquells anys van haver d’interpretar el sacseig polític que estava vivint el país. La manera d’escriure fresca i nerviosa —una escriptura tal com es parla— va contagiar autors de peces d’opinió —bitllets o contrapunts— que havien de desengreixar pàgines d’informació en, encara, feixuges pàgines impreses de diaris tradicionals, deutors de la formalitat del subjecte, verb i predicat, i de les sis ves dobles que donaven sentit a les piràmides invertides que s’ensenyaven a les facultats de Periodisme.

Els blogs dels internautes i dels periodistes que es van posar en l’arrencada bloguera van anar marcant un estil espontani, radicalment subjectiu, d’interpretar l’actualitat política catalana en la llengua pròpia i amb la immediatesa que proporciona l’eina. Més enllà del format més personal, allunyat de l’aparença corporativa i de certa fredor que tenyeix la textura professional, els blogs van tenir la virtut de fer-se un espai a la xarxa gràcies a la rapidesa amb què es podia escriure i publicar, o sigui, a la immediatesa amb què et podien llegir.

Un apunt (post) acabat de publicar podia ser enviat per correu electrònic, s’hi accedia per la sindicació de continguts RSS —un sistema de subscripció gratuïta per als internautes més intensius— o apareixia visible en algun racó d’altres portades o sites, fins i tot abans que les edicions impreses dels diaris sortissin al carrer amb la informació que el blog ja interpretava, o desmuntava, inclús alhora que els mitjans digitals reproduïen el contingut formal del fet. La grandesa dels blogs, doncs, va ser que l’opinió —finalment democratitzada, un cop trencat el monopoli aleshores en mans de les plomes privilegiades que esmorzaven, dinaven i sopaven amb polítics i poderosos— va conquerir la immediatesa de les notícies i va servir com a contrapunt a moltes de les informacions.

La blogosfera catalana s’hi va posar un pèl tard —en comparació amb l’espanyola— però quan ho va fer va destacar pel nombre de diaris personals en llengua catalana, la seva di-versitat temàtica i l’interès i influència que van acabar adquirint. L’agost de 2006, segons l’inventari de NITLE Weblog Census, la llengua catalana era la segona amb més blogs (123.320), just per darrere de l’anglesa (1.958.443) i per davant de la francesa (83.950). Aquest tipus d’estudi provocava aleshores una relativa sorpresa entre la pròpia blogosfera catalana, que celebrava aquests reconeixements com una victòria col·lectiva. Autoafirmació amb premi, sortida de l’armari triomfant.



Independència virtual amb el .cat

El 16 de setembre de 2005, l’ICANN (de l’anglès Internet Corporation for Assigned Names and Numbers, Corporació d’Internet per a l’Assignació de Noms i Nombres) va aprovar el domini .cat per a la llengua i la cultura catalana a Internet, una matrícula pròpia, la primera d’aquestes característiques al món, que permetia a la comunitat catalanoparlant identificar-se en el ciberespai. L’autoafirmació espontània tenia encara més premi i, malgrat el boicot del govern espanyol, els catalans innovaven amb un domini de tres lletres, no territorial, que tenia la virtut de canviar el passaport —Estat— pel diccionari —llengua—, en una jugada d’èxit que va sorprendre, agradablement, els membres de la candidatura promotora, la Fundació puntCAT, associació en aquells inicis.

Actualment, el .cat és el segon domini del món que més creix, figura entre els més segurs i actius i, des de 2005, és motiu de sana enveja per part d’altres nacions sense Estat propi. L’ICANN ha obert la veda als dominis patrocinats, i amb el temps qualsevol marca, ciutat o, fins i tot, persona podrà adquirir i gestionar el seu propi domini, en una barra lliure la primera ronda de la qual serà servida a capitals globals que hi han pugnat des de fa anys, com és el cas de Barcelona.

Mentre aquesta política d’una Internet més comercial va arribant, el .cat —amb més de 70.000 dominis registrats— ha aconseguit fixar un territori virtual molt dinàmic i potent que representa un espai català de comunicació 2.0, de tal manera que al sistema propi comunicatiu que va estudiar i popularitzar el professor Josep Gifreu, s’hi han anat incorporant els projectes emergents digitals i els usuaris actius de l’anomenada Catosfera. És a partir de 2005, amb el domini propi, que aquesta democratització, amb la complexitat i contradiccions que això suposa, articula un espai comunicatiu que no entén de divisions administratives —són els Països Catalans 2.0, allà on la gent diu “bon dia” i s’hi reconeix, indistintament de si es troben a Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, la Franja o en un casal català o una universitat a l’altra punta del planeta— i que ha estat un marc mental ambiciós i obert fins llavors reservat als ciutadans més activistes de la nació plena.

Des del seu naixement, el .cat no ha parat de créixer i ho ha fet gradualment. El creixement va ser, durant el 2012, del 18%, quatre punts més que l’any anterior. És el segon domini del món que més ha crescut en percentatge, segons l’estudi de la revista francesa 01Enterprises. La renovació anual del domini .cat arriba fins al 85%, per damunt de la mitjana que té el .com (70%). La participació del .cat en el mercat de dominis d’Internet a Catalunya suposa el 10,1%, segons la Fundació puntCAT, que destaca com s’ha guanyat presència “de forma notable respecte a la resta de dominis” als territoris de parla catalana de l’Estat espanyol. La penetració del .cat entre la població de Catalunya és del 0,7%. A Bulgària, amb un pes demogràfic semblant al del Principat, el domini .bg no ha superat el 0,1% de penetració en 21 anys d’existència. A Suïssa, en canvi, amb una població lleugerament superior i 25 anys de funcionament del seu domini territorial, la penetració és del 22,6%.

Els primers anys del domini .cat el món de l’empresa s’hi va mostrar distant, i van ser administracions, entitats cíviques, partits polítics i internautes els que van començar a registrar-hi les seves pàgines o blogs. Amb el temps, aquest dèficit s’ha anat superant, i la Fundació puntCAT xifra en el 44,4% l’ús divulgatiu o informatiu dels dominis .cat i destaca com “el món empresarial n’ha fet ús com a eina de màrqueting eficaç per apropar-se al mercat catalanoparlant”. Un 36,9% de les webs amb .cat mostren productes i ofereixen serveis, en un salt respecte al primer impuls amb usos més culturals, institucionals i polítics. Amb dades de 2012, un 56,8% dels llocs web amb .cat corresponen a empreses, un fet que demostra la normalització a mesura que es va estenent la taca d’oli de la xarxa catalana.

El prestigi del .cat dins de la indústria mundial d’Internet és considerable. És el segon domini dels anomenats genèrics que millor ús i qualitat de la informació aporta, ja que només les pàgines web amb .museum —específic per a museus— proporcionen més contingut per domini registrat que el .cat. L’èxit del .cat i la seva gestió —des de la candidatura fins a l’administració actual— han fet que sigui un domini envejat per altres nacions sense Estat. Set anys després d’aquella victòria contra pronòstic que va agafar els poders de l’Estat espanyol relativament despistats, és l’únic domini al món per a una llengua, i per aquest motiu la Fundació puntCAT s’ha dedicat a assessorar altres comunitats que aspiraven a un domini propi. Els bretons, que el 10 de maig de 2012 van obtenir el vistiplau de l’ICANN per al domini .bzh, són els segons a disposar d’una matrícula pròpia lingüística i cultural. L’ICANN té sobre la taula candidatures de dominis lingüístics presentades per gallecs, bascos, escocesos, gal·lesos i quebequesos. El mirall català a la xarxa.



Mitjans digitals de l’independentisme

Una de les grandeses de la Internet catalana és l’esperit activista que, de manera molt transversal, s’ha instal·lat en favor de la llengua, i com aquesta militància lingüística és àmpliament compartida i assumida. El baròmetre de la Fundació puntCAT del setembre de 2013 sobre l’ús de la llengua a la web indicava que la responsabilitat de la difusió del català a Internet correspon als mateixos internautes catalans (37,5%), seguit per la Generalitat (17%), les institucions de la societat civil (15,8%), les empreses (15,1%) i a l’organisme del puntCAT (12,3%). Segons la mateixa enquesta feta en línia, les consultes en pàgines web es fan en castellà (55%), català (22,3%), anglès (18,6%) i altres idiomes (4,2%).

Internet va aparèixer en els àmbits militars i acadèmics dels Estats Units el 1969, i va arrencar amb finalitats comercials el 1995. Mesos després ja hi havia pàgines en català a la xarxa, començant pel digital Vilaweb i el diari Avui. El Periódico de Catalunya va ser el primer gran diari de l’Estat espanyol a saltar al ciberespai i tenir-hi pàgina web —l’abril de 1995—, primer en castellà i des del 28 d’octubre de 1997 també en català, amb domini .cat des de 2006. Els primers projectes periodístics de la xarxa catalana són de 1996: La infopista, embrió de Vilaweb, i Osona.com, de Nació Digital. Gairebé dues dècades després, Vilaweb i Nació Digital pugnen amb el diari Ara en el podi de l’audiència entre els mitjans de comunicació en llengua catalana, seguits pel diari El Punt Avui i Racó Català.

Vilaweb (Vicent Partal i Assumpció Maresma) i Nació Digital (Miquel Macià i Núria Coma) són diaris digitals, editats per empreses familiars, en aquest cas, matrimonials, que expressen molt bé tres trets distintius de l’espai comunicatiu català a Internet: Països Catalans, proximitat i sobiranisme. Vilaweb ha estat determinant a l’hora de marcar el paisatge dels navegants en català duent a la xarxa allò conegut del “de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”. Sempre pendents del sud, València, amb un ull posat a les Illes, la Franja i la Catalunya del Nord, i unes edicions locals que superaven l’àmbit dels Països Catalans amb pàgines fetes per catalans arreu del món. Els casals catalans de l’era digital eren, amb l’aparició de les edicions locals de Vilaweb, les pàgines autogestionades per lectors, gairebé militants, de Vilaweb, no sempre amb formació periodística, però vinculats culturalment i social a les comunitats catalanes repartides pel món. A part de consolidar l’àmbit comunicatiu territorialment, les edicions locals de Vilaweb (1997) van ser una avançada al que, amb l’aparició dels blogs, es va començar a anomenar periodisme ciutadà o periodisme 3.0. Sense tanta ambició en la nomenclatura, les edicions locals, primer, i els blogs de MésVilaweb, després, han estat una contribució catalana al fenomen global del periodisme comunitari o ciutadà, sobre el qual hi ha plantejat un debat profund que ara no vindria al cas.

Vilaweb era un diari d’àmbit nacional —de la nació plena— que va apostar pel territori, per informació i continguts de proximitat. En canvi, Nació Digital és un diari que ha esdevingut nacional —del Principat, no dels Països Catalans— a partir de la seva fortalesa local, primer amb la pionera Osona.com (maig de 1996) i amb els anys amb una àmplia xarxa d’edicions comarcals gestionades per professionals de cada territori. Un cop superada la bombolla punt com, Macià i Coma, matrimoni editor d’Osona.com, va crear, el maig de 2005 —una dècada després del diari osonenc—, Nació Digital, amb un plantejament menys local i més generalista, molt centrat en l’actualitat catalana i amb un compromís inequívoc amb l’independentisme. Aquesta claredat editorial, compartida amb Vilaweb i altres projectes digitals posteriors de qualitat irregular però amb una audiència gens menyspreable com Directe.cat (251.435 navegadors únics, l’octubre de 2013; 160.928, el març de 2014), ha estat determinant a l’hora de fixar una agenda digital que molt sovint discrepava de l’agenda-setting institucional, política i mediàtica imperant al país.



Per entendre l’ecosistema digital independentista d’aquesta última dècada cal conèixer els orígens d’Internet al nostre país i la sensibilitat dels projectes periodístics pioners. Quan a la xarxa hi havia pocs lectors, la Internet catalana ja militava en el marc de referència català, la proximitat i el sobiranisme. A mesura que el consum digital i l’ús d’Internet s’ha anat disparant, la incidència dels diaris digitals esmentats i d’altres projectes com Racó Català —impulsat el 1999 pels aleshores estudiants Joan Camp, Oriol Morell i Guillem Sureda—, Tribuna Catalana —per Miquel Sellarès i la seva filla Mònica, 2000— o Llibertat.com (1999) ha estat rellevant en el salt de la consciència independentista dels últims anys. Racó Català, un portal amb fòrums, missatgeria interna i xats, va ser xarxa social abans de la irrupció de les xarxes socials avui conegudes, i ha esdevingut punt de trobada indiscutible per als adolescents ideològicament independentistes —342.344 navegadors únics segons l’OJD Interactiva del març de 2014.

De la mateixa manera que l’Alguer va ser redescobert per una determinada generació de catalanistes gràcies als vols de Ryanair des de l’aeroport de Girona, inaugurats el 5 de febrer de 2003, per a molts internautes els Països Catalans existeixen gràcies als referents territorials establerts pels diaris i portals esmentats. El territori Antònia Font i Obrint Pas té connexions amb alguns dels projectes digitals del Principat. Tribuna Mallorca amb la Tribuna Catalana, impulsada pel grup l’Opinió Catalana i el mallorquí adoptat a Catalunya Miquel Sellarès. Vilaweb amb les edicions locals del País Valencià i les Illes Balears i el suport de Vicent Partal als projectes digitals d’aquests territoris. La Clau, a la Catalunya del Nord, dirigida fins a 2011 per Esteve Valls, amb l’ajut tecnològic de Tirabol, una empresa sorgida de Racó Català i formada per una colla de joves que s’havien conegut pel xat d’IRC. I La Veu del País Valencià, nascuda l’1 de gener de 2013, amb la col·laboració tècnica —no de continguts— de l’empresa Tirabol.

L’aparició d’alguns digitals en català i el redisseny i rellançament d’altres, oferint plataforma pròpia de blogs, més prestacions i incrementant els recursos per actualitzar diàriament els seus continguts informatius —en part gràcies al subministrament de peces multimèdia de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) en l’època de la seva expansió territorial i temàtica (2007-2010)—, va coincidir amb una major atenció per part del Govern durant l’època del tripartit. Els ajuts públics als mitjans digitals van afavorir la pluralitat ideològica —els sobiranistes, en ser els que tenien més audiència, en van sortir ben parats amb les subvencions de la Generalitat—, van reforçar encara més la presència del català a Internet —La Vanguardia era l’únic mitjà del país sense usar el català en la seva web— i van superar una etapa prèvia marcada per una atenció gairebé exclusiva als mitjans tradicionals.

Durant els quatre anys del segon Govern d’esquerres (2007-2010), Vilaweb, líder d’audiència gairebé durant tot aquell període, va rebre 1.080.000 euros en subvencions —en convocatòries públiques— a mitjans de comunicació digitals en català. L’Avui en va rebre 490.000 entre 2007 i 2009, i El Punt va aconseguir-ne 475.000 en el mateix període. El 2010, amb la fusió de les dues capçaleres, El Punt Avui va rebre 569.000 euros, de tal manera que entre 2007 i 2010 les dues versions digitals d’aquests rotatius es van fer amb 1.534.000 euros. La fusió de l’Avui, degà de la premsa en català, i El Punt, líder a les comarques gironines i expandit a les demarcacions de Barcelona i Tarragona, va suposar el reforçament d’un únic diari clarament sobiranista. L’Avui va passar de mans de Lara —editor de La Razón— i de Godó —de La Vanguardia— a Hermes Comunicacions, editora del diari comarcal en català amb major difusió, molt significat amb el sobiranisme. El 28 de novembre de 2010, al final del mandat del govern que tenia la política cultural i de mitjans de comunicació en mans d’ERC, amb Joan Manuel Tresserras de conseller, la Generalitat va concedir un ajut de 990.000 euros per al diari Ara, tant per a la seva edició en paper com digital, ja que la seva era una aposta multiplataforma.

Per darrere d’El Punt Avui, del nounat Ara i de Vilaweb, hi apareixen Nació Digital, amb 304.000 euros en les subvencions entre 2007 i 2010; Directe.cat, amb 286.000; Racó Català, amb 195.000; Crònica.cat, amb 139.000; i El Singular Digital, amb 158.000. Durant aquests anys, tots els mitjans comarcals —Segre, Regió 7, Diari de Girona, El 9 Nou, La Veu de l’Ebre, Hora Nova, Som Garrigues i un llarg etcètera— van rebre ajuts del Govern per a les seves edicions digitals i també per digitalitzar les seves redaccions tradicionals. El Govern també va concebre la seva aposta per l’Agència Catalana de Notícies —presidida aleshores per Carles Mundó— com una contribució directa, en tant que generadora de continguts informatius de qualitat per a l’entorn digital amb tarifes assumibles, als mitjans de l’espai català de comunicació a Internet. Entre 2007 i 2010, El Periódico de Catalunya va rebre 787.000 euros de l’administració catalana per al llançament de noves aplicacions digitals i la seva web, que com s’ha esmentat anteriorment té des de fa anys versió en català —elperiodico.cat— a diferència de La Vanguardia, que encara no la té.

Més subvencions i més publicitat —l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, presidida per Estanis Alcover, i l’Associació de la Premsa Gratuïta, amb Josep Ritort, van jugar-hi un paper clau, de lobby en defensa d’aquest sector— i més trànsit, en uns anys de màxim interès polític pels canvis de governs, per la trepidant reforma estatutària i la pugna sobiranista entre CiU i ERC, van generar una lluita sense treva entre els diaris digitals. En contra del que a l’inici de la crisi econòmica alguns analistes auguraven, aquella bombolla de mitjans digitals en català no només no ha petat —l’únic que ha acabat tancant ha estat Crònica.cat— sinó que l’audiència de tots ells sumada —especialment a partir de la incorporació, el 2010, de la web del diari Ara, i amb l’hegemonia de TV3, que ara agrega el tràfic dels seus diferents canals— ha augmentat espectacularment.



Catosfera, de la paraula a la desvirtualització

Però tornem al període 2004-2005, perquè si bé els primers blogs personals són de l’any 2000, el concepte que engloba les bitàcoles en català —Catosfera— no sorgeix fins a 2005. L’any següent la periodista Mercè Molist va estudiar la blogosfera catalana, com “el fenomen més emergent i popular a Internet”. La primera jornada de la Catosfera es va celebrar el 2008 —el setembre de 2013 es va organitzar la sisena edició a Granollers—, en un comportament curiós que consistia en la necessitat dels autors de blogs de sortir de la xarxa per un dia i desvirtualitzar-se, trobar-se físicament en jornades, sessions o àpats. A la primera edició, hi van assistir uns 600 autors de bitàcoles. Els bloguers vivien aleshores pendents del que s’escrivia a la xarxa, del que publicaven ells mateixos —anant directament a les pàgines o rastrejant les últimes publicacions de posts en agregadors ja desapareguts com Catapings o Bitàcoles.net— i de comunicacions directes via correu electrònic o comentaris que s’anaven deixant en els apunts d’uns i altres. No hi havia espais per trobar-se presencialment, i les jornades de la Catosfera van ser l’inici d’una fal·lera per organitzar reunions i jornades, sobretot en les comunitats de blogs d’àmbit més territorial.

L’impulsor de la Catosfera com a trobada física de va ser el bloguer Marc Vidal, un referent com a analista econòmic i en matèria d’emprenedoria digital. Cink, una empresa creada per ell amb altres socis, va ser contractada per a la campanya de CiU en les eleccions al Parlament. Els partits es començaven a fixar en els bloguers més influents a la xarxa. L’interès de polítics i partits pels blogs va donar peu a la Catosfera política. “Diputats, alcaldes, regidors, dirigents de partits de primera o segona fila, majoritàriament homes i en un to més o menys formal, se serveixen d’aquest format personal, senzill i interactiu per dirigir-se i interactuar amb rapidesa i sense intermediaris amb el seu públic i fora dels focus mediàtics”, escrivia la periodista Laia Reventós l’octubre de 2006 a El País.

Si les pàgines web de contingut local i nacional, així com les versions electròniques dels mitjans tradicionals, havien permès desenvolupar formats nous, la irrupció dels blogs va suposar una revolució com a eina comunicativa. A part de Blogger, la plataforma més usada va ser el servei gratuït de blogs en català Lamevaweb.info, de 2004. A final de 2005 va canviar disseny, nom i domini. Es va dir Blocat i va passar a allotjar-se al servidor de Racó Català. Lamevaweb.info va ser un dels serveis de blogs en català amb major presència. El canvi de nom indica dues coses. La primera és que el concepte web cedia terreny al blog, i la segona és que a l’inici de la Catosfera la majoria d’usuaris escrivien bloc, amb ce, en un intent de catalanitzar aquesta adopció de l’originari en anglès blog. El 27 de febrer de 2013, però, l’Institut d’Estudis Catalans va posar fi al polèmic debat entre els partidaris de bloc i els de blog. Entre els partidaris de blog es troba el lingüista mallorquí Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les Illes Balears. L’IEC i el temps li han donat la raó, i és de justícia reconèixer-ho.



L’exèrcit del Fènix i Free Catalonia

Centenars de pàgines independentistes i innombrables esdeveniments van agitar la xarxa més reivindicativa, però en el període 2004-2005 hi ha un parell d’exemples molt representatius dels moviments polítics i socials que s’estaven coent a Internet. El 2004, coincidint amb el Fòrum de les Cultures de Barcelona, apareix una web, FreeCatalonia —actualment amb domini freecatalonia.cat—, que explica en català, castellà i anglès el fet nacional català als estrangers i que pretén ser un contrapunt a la manera com la capital del país s’havia presentat internacionalment amb motiu d’aquest certamen de diàleg de civilitzacions. La web ofereix productes de disseny amb lemes en favor de la llibertat de Catalunya i un ampli recull de cartells històrics del catalanisme. Un independentisme cívic, obert al món i amb ganes de fer-se entendre amb una presentació i disseny molt acurats començava a festejar la xarxa.

L’altre cas que explica la Internet catalana deu anys enrere és l’activisme i la mobilització que van caracteritzar un episodi molt conegut que ha acabat esdevenint pel·lícula: Fènix 11-23. La tardor de 2004 una trentena d’agents de la brigada antiterrorista de la Guàrdia Civil van detenir al seu domicili de Lloret de Mar Èric Bertran, que tenia 14 anys i havia enviat un correu electrònic “amb amenaces terroristes” —aquesta va ser l’acusació contra el menor a l’Audiència Nacional espanyola, on li van formular una petició de 8 anys de reformatori— a la cadena de supermercats Dia demanant l’etiquetatge dels seus productes propis en català.

Èric Bertran havia creat una pàgina web inspirada en el llibre de J. K. Rowling Harry Potter i l’Ordre del Fènix per defensar la llengua catalana. La seva història va fer el salt a la gran pantalla, el novembre de 2012, amb una obra escrita per Albert Plans Soriano i Hèctor Hernàndez Vicens i dirigida per Joel Joan i Sergi Lara. Quan es va produir la detenció, es va iniciar una campanya de suport a la xarxa que va moure milers de persones. Bertran, que l’any següent va escriure el llibre Èric i l’Exèrcit del Fènix, simbolitza les nombroses campanyes que s’han fet a Internet en defensa de l’etiquetatge en català o dels productes del país.

Un boicot sonat, precisament el mateix 2004, va ser el dels pagesos catalans, amb el sindicat Unió de Pagesos al capdavant, a l’empresa Leche Pascual, i que els consumidors del país van secundar fins al punt que les cooperatives lleteres catalanes unides a Llet Nostra es van veure indirectament beneficiades. Plataforma per la Llengua, entitat que ha sabut trobar a la xarxa una gran aliada, va promoure l’enviament massiu de correus amb la petició que Leche Pascual etiquetés els seus productes en català.

Fixeu-vos-hi bé. El 2004 el correu electrònic era l’eina per a les grans accions d’activisme digital. S’obria pas una sensibilitat especial entre els internautes, que començaven a experimentar un canvi de xip important. Aquells que havien desembarcat a la xarxa navegant amb l’Almogàver 1.0, baixant-se les versions de programari lliure traduït pels pencaires de Softcatalà i que es posaven les mans al cap quan els governs de Jordi Pujol havien de subvencionar Yahoo! o Microsoft perquè tinguessin versió catalana dels seus productes, aquells internautes militants, prenien consciència de la seva força amb mogudes com la denúncia per la detenció d’Èric Bertran o el boicot a Pascual pel conflicte amb els lleters.

L’autoafirmació donava pas a la reivindicació digital, en una continuïtat lògica d’uns anys en què tots els mitjans digitals —nous o tradicionals— d’empreses del país eren en català, a excepció del web de La Vanguardia. No hi havia, tret d’aquest, cap diari en castellà a la xarxa sobre Catalunya. De fet, abans van aparèixer portals en anglès —la versió digital de Catalonia Today—, fundat el 2004 i editat pel periodista Carles Puigdemont, actualment diputat i alcalde de Girona per CiU— que no pas en castellà. Internet, doncs, és el primer dels terrenys comunicatius en què el català no es veu desplaçat pel castellà, a diferència de la premsa escrita, la ràdio o la televisió, on la normalització lingüística ha estat gradual des del restabliment democràtic. L’imaginari d’una xarxa catalana en català era el símptoma que alguna cosa es movia i s’estava fent bé. L’estaven fent bé els catalans. I això volia dir moltes coses.

Cronologia 2004-2005

2004

4 de gener. El conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, s’entrevista en secret a la Catalunya del Nord amb membres de la cúpula d’ETA, essent president en funcions de la Generalitat.

19 de gener. José María Aznar anuncia la dissolució de les Corts espanyoles i convoca eleccions.

27 de gener. Josep-Lluís Carod-Rovira és cessat com a conseller en cap, i el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, recupera les atribucions del càrrec. El substituiria unes setmanes després Josep Bargalló, a proposta d’ERC.

3 de febrer. Josep-Lluís Carod-Rovira cessa com a conseller del Govern.

12 de febrer. La Ponència redactora del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya es reuneix per primera vegada.

20 de febrer. Josep Bargalló és nomenat conseller en cap de la Generalitat.

11 de març. Atemptats als trens de rodalies de Madrid, amb 191 morts i 1.858 ferits.

13 de març. Al-Qaida reivindica en una cinta de vídeo els atemptats de l’11-M. Tres magribins i dos indús són detinguts a Madrid pels atemptats. Milers de persones es manifesten a tot l’Estat davant de les seus del PP exigint saber l’autoria dels atemptats, mentre el govern del PP insisteix que la principal hipòtesi és ETA.

14 de març. José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) guanya les eleccions espanyoles amb major participació de la història, amb 164 escons (42,6%). Mariano Rajoy (PP) obté 148 diputats (37,6%).

2 d’abril. Desactivada a la via de l’AVE Madrid-Sevilla una bomba igual que les dels atemptats de l’11-M.

3 d’abril. Cinc terroristes vinculats a l’11-M s’immolen a Leganés i maten un agent dels GEO durant l’operació policial.

15 d’abril. El nou president espanyol es compromet, en el discurs d’investidura, a donar suport a les reformes estatutàries que respectin la Constitució. L’endemà, dia 16, surt investit president amb 183 vots a favor i 148 en contra.

5 de maig. CiU filtra un informe anònim sobre els mitjans de comunicació catalans, i al cap de dues setmanes dimiteix el secretari de Comunicació del Govern, Miquel Sellarès.

8 de maig. Cerimonia inaugural del Fòrum de les Cultures 2004.

13 de maig. El Congrés aprova la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq.

12 de novembre. Cimera de líders polítics al castell de Miravet per buscar el màxim consens en la reforma estatutària.

2005

12 de gener. La Constitució Europea és aprovada al Parlament Europeu amb un 74% dels vots.

27 de gener. El túnel de maniobres de les obres de prolongació de la línia 5 del metro s’enfonsa al barri barceloní del Carmel, i 1.276 veïns són desallotjats de les seves cases.

20 de febrer. El ‘Sí’ (76,7%) s’imposa en el referèndum sobre la Constitució Europea a l’Estat, amb una abstenció del 57,8%.

24 de febrer. En el ple del Parlament que debat sobre l’esvoranc del Carmel, Pasqual Maragall acusa CiU d’haver cobrat comissions del 3% en l’adjudicació d’obra pública durant els governs de Jordi Pujol. CiU interposa una querella contra Maragall i amenaça d’abandonar la Ponència de l’Estatut. Dies després, Maragall es disculpa i Artur Mas retira la querella.

20 de maig. Polèmica per la fotografia de Pasqual Maragall retratant Josep-Lluís Carod-Rovira amb una corona d’espines al cap, durant un viatge oficial a Israel. El president va haver de demanar perdó després de l’incident a l’església catòlica i les autoritats israelianes.

11 de juny. La segona cimera de l’Estatut, reunida al Parlament, acorda la definició de Catalunya com a nació, sense el suport del PP, i fixa el calendari de treball.

19 de juny. Eleccions a Galícia: PP, 37 escons; PSG, 25; i BNG, 13. Socialistes i nacionalistes governaran plegats.

21 de juny. Quinze intel·lectuals, amb Albert Boadella al capdavant, que s’havien reunit al restaurant El Taxidermista, presenten el seu manifest al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i es burlen d’intel·lectuals i mitjans de comunicació catalanistes.

23 de juny. El Parlament basc escull Juan José Ibarretxe com a lehendakari per tercera vegada.

8 de juliol. La Ponència de l’Estatut aprova un esborrany del text amb els vots del PSC, ERC i ICV-EUiA, l’abstenció de CiU i el rebuig del PP.

21 de juliol. Esmenes dels partits al text estatutari. 130 de CiU, 90 de PSC, 50 d’ERC, 49 d’ICV-EUiA, i 1 a la totalitat del PP.

25 de juliol. Primer casament gai a Catalunya. Manuel Mejuto i Antonio Aliaga es casen a Barcelona.

15 de setembre. El Congrés aprova el trasllat a Catalunya dels “papers de Salamanca”.

16 de setembre. L’ICANN aprova el domini d’Internet .cat.

23 de setembre. Es filtra la reunió secreta d’Artur Mas amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa per pactar l’Estatut.

28 de setembre. Tercera cimera de l’Estatut, en aquesta ocasió al Palau de la Generalitat, en què Pasqual Maragall es compromet a no convocar eleccions fins que acabi la tramitació del nou text.

29 de setembre. Pasqual Maragall i Artur Mas arriben al Parlament a un acord in extremis per desbloquejar la negociació de l’Estatut.

30 de setembre. El Parlament aprova el nou Estatut per 120 vots a favor (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA) i 15 en contra (PP).

5 d’octubre. El president del Parlament, Ernest Benach, entrega al Congrés dels Diputats l’Estatut reformat.

2 de novembre. El Congrés admet a tràmit la proposta d’Estatut amb els vots contraris del PP.

20 de novembre. Retallada estatutària per part del govern espanyol. Elimina el concepte ‘nació’ i retalla competències.

24 de novembre. ETA publica un comunicat en què demana a la comunitat internacional que faciliti “una solució positiva del conflicte” i exigeix “el reconeixement” d’Euskadi i Catalunya com a nacions.

25 de novembre. Ángel Acebes (PP) assegura que ETA es converteix en tutora de la reforma de l’Estatut.

30 de novembre. Comencen les emissions d’11 canals de televisió digital terrestre.


[Capítol #Autoafirmació del llibre Sobirania.cat, publicat el juny del 2014. Pàgines 23-41.]

Pròleg d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras: Comunicació, revolta democràtica i canvi d'època
Introducció: Deu anys de la revolta política catalana a Internet

Capítol 1: De l'11-M a la fi de l'oasi català (2004-2005)
Capítol 2: Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006-2008)
Capítol 3: Consultes sobiranistes, internacionalització i l'aparició de nous partits i mitjans (2009-2010)
Capítol 4: Del #novullpagar al ressò global de la Via Catalana passant pels fakes (2011-2013)
Capítol 5: Reptes (2014)
Capítol 6: Els 200 noms de la Internet catalana

Epíleg de Genís Roca: Això no va de likes

 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits