bloc sense fulls

Enric Marín Joan Manuel Tresserras: Comunicació, revolta democràtica i canvi d’època

Dilluns, 21 de desembre de 2020 09:00 h


Ja fa més d’un segle, l’Eugeni d’Ors més lúcid sentenciava que l’ofici del periodisme consistia a “oir les palpitacions dels temps”. Oir i prendre’n nota. L’al·lusió orsiana a la temporalitat informativa remet a la idea del periodista com a historiador de l’immediat. I aquesta perspectiva del periodisme com a història del present que es descabdella “en directe” ens ajuda a entendre que la distinció convencional del periodisme modern entre informació i opinió és manifestament simplificadora i insuficient. Hi manca una tercera pota: la interpretació. Només l’agudesa analítica i la capacitat de percebre la realitat com a procés pot compensar la reducció al mínim de la perspectiva temporal. I això és la interpretació: situar els fets en una seqüència que els vincula amb altres fets i completa l’atorgament de sentit. Per això, sense eines interpretatives adequades no hi ha bona informació, ni opinió documentada. De manera semblant al cronista històric, el cronista periodístic necessita seleccionar i interpretar els fets en el seu context. Necessita fer una tria acurada dels processos més significatius i saber-los relacionar, comprendre i narrar. Ni l’historiador ni el periodista no poden interpretar la realitat si no són capaços d’entendre la relació entre el passat, el present i el futur. L’historiador té l’avantatge de la perspectiva temporal i el desavantatge de l’habitual precarietat, parcialitat i fragmentació de les fonts documentals. En canvi, el periodista, tot i el desavantatge de la urgència temporal, pot tenir l’avantatge d’un accés més fàcil a fonts informatives variades i immediates. Sovint pot participar en els mateixos fets que relata i posar-se en contacte amb els principals protagonistes. A aquestes facilitats correspon el gran periodisme contemporani forjat al voltant de l’entrevista en profunditat, del reportatge i de la crònica. Però el gènere periodístic que sol combinar millor la informació i l’anàlisi; el que permet extreure més harmònicament les possibilitats de la descripció, la interpretació i l’opinió és la crònica.

El text de Saül Gordillo que el lector té a les seves mans és una detallada crònica periodística en el sentit més genuí del concepte. Una crònica periodística que té l’interès singular de posar en relació tres processos de gran significació històrica local i/o universal. En primer lloc, el canvi d’època determinat per la nova etapa de mundialització del capitalisme. En segon lloc, la transformació de l’ecosistema comunicatiu provocada per la irrupció de les comunicacions electròniques en xarxa, que encara han reforçat més la lògica de globalització de l’economia i la cultura. I, en tercer lloc, el canvi de cicle polític a Catalunya, amb l’esgotament de l’autonomisme, la crisi sistèmica de la relació amb Espanya i la recomposició de les hegemonies ideològiques i polítiques.

És impossible explicar la mutació experimentada pel sistema polític català dels darrers deu o quinze anys sense analitzar les interrelacions entre les conseqüències de la mundialització sobre les identitats culturals, l’enquistament i esgotament del projecte espanyol sorgit de la transició i l’emergència de la ciberpolítica. De fet, sense voluntat d’exagerar les coses, podem afirmar que l’actual fase de mundialització del capitalisme és un factor clau en el rerefons de la situació política que es viu a Catalunya. Sobretot per les dues raons següents.

En primer lloc, perquè en les noves condicions econòmiques i culturals que la globalització ha afavorit són mínimes les possibilitats de continuïtat i renovació de les comunitats nacionals que no disposen del grau de sobirania propi dels Estats. Sense el blindatge estatal de les competències econòmiques, culturals i simbòliques no hi ha cap garantia de poder resistir l’impuls homogeneïtzador de la globalització. I per a una majoria de la població catalana ha quedat provat que l’Estat espanyol no ofereix cap garantia. Més aviat tot el contrari. Davant aquesta evidència, ha guanyat terreny la idea que l’autonomia que li convé a Catalunya —l’única que li pot assegurar el respecte i li pot permetre disposar d’instruments polítics homologables— és la de Finlàndia, Dinamarca o Holanda.

I, en segon lloc, perquè la darrera fase de la mundialització del capitalisme ha coincidit amb la generalització dels plantejaments neoliberals i de desregulació dels mercats que han afavorit l’increment de les desigualtats i l’erosió de les bases de l’equilibri social. El maltractament fiscal i inversor que l’Estat espanyol ha exercit durant dècades sobre Catalunya ha agreujat de manera exponencial el risc d’aluminosi dels fonaments de la seva cohesió social. I, per acabar-ho d’adobar, la crisi econòmica ho ha fet tot encara molt més transparent i feridor. La conseqüència és clara: avui a Catalunya la voluntat de recuperar les llibertats nacionals està estretament i íntimament lligada a la voluntat de pensar l’economia i la política de forma diferent. Per buscar una política més pròxima i participativa, i una economia més social i menys plutocràtica. Ni més, ni menys. Pel catalanisme popular del segle XXI, el dret a decidir no es refereix ja només a la sobirania nacional, sinó que constitueix una reivindicació democràtica completa que abasta tots els àmbits. Apel·la al poder de la ciutadania. És eina de construcció de poder popular. I el seu exercici significa completar el desplaçament de l’hegemonia ideològica i política de les elits cap a la majoria treballadora i les classes populars. L’impuls del dret a decidir no té el seu origen en el patriciat català. És menestral i mesocràtic; treballador i emprenedor; popular i multitudinari; transversal i divers; nacional i social.

La societat catalana necessita les eines pròpies d’un Estat per poder reclamar la seva condició de subjecte històric i polític de ple dret i projectar-se al futur com una identitat-projecte, com una veritable nova mena de nació global que se sap en construcció permanent. Però quina mena d’Estat li cal a aquesta majoria per culminar el procés transformador? Ens trobem amb una interessant paradoxa: mentre el populisme de dretes europeu es replega davant dels reptes de la globalització tot demanant el retorn al model d’Estat-nació definit en el segle XIX; el catalanisme d’avui reivindica un Estat light i low cost. Un Estat postmodern, lleuger, en un món d’interdependències. Poc Estat i molta societat. Un Estat flexible per a una societat internament plural i complexa. Un Estat poc burocràtic que permeti afavorir una economia avançada i un sector públic vigorós, per garantir polítiques socials robustes. No un Estat-nació refugi de la mundialització, sinó un Estat laic, obert a un concepte d’internacionalització basat en el respecte a la solidaritat i la diversitat lingüística i cultural. Adequat a les necessitats i requeriments d’una comunitat nacional construïda sobre un patriotisme democràtic i cívic i no pas ètnic o religiós. Una Catalunya xarxa, de ciutats i ciutadans, de gent de tota mena, inclusiva i socialment avançada, oberta al món com a nou Estat europeu.

No ens ha d’estranyar, doncs, que les elits locals o espanyoles reaccionin desconcertades davant l’amenaça real que representa el sobiranisme català per a l’statu quo espanyol —i català. Per això els missatges que fan arribar a la societat són tan contraproduents. Amenacen amb pronòstics apocalíptics a qui té més por de la continuïtat que del canvi, o caricaturitzen el projecte independentista identificant-lo amb fronteres, homogeneïtat, segregació i aïllament. També resulta patètica l’actitud d’aquells polítics espanyols que creuen que la situació podrà ser reconduïda i liderada per unes elits completament desconnectades de la societat. I la dels polítics catalans, admesos als cenacles, que fan seves les preocupacions i obsessions d’aquelles mateixes elits i es posen al seu servei.

Entre les raons que expliquen l’error de diagnòstic de les elits catalanes i espanyoles sobre el decantament sobiranista del catalanisme hi ha la seva dificultat per entendre la dimensió transversal del dret a decidir i la identificació catalana entre la reivindicació nacional i la reivindicació social. Però aquesta no és l’única dificultat. També els penalitza no haver entès adequadament les conseqüències de l’alteració de la lògica de funcionament dels sistemes de comunicació pública dels darrers anys. Les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques continuen actuant com si els mitjans de comunicació de masses tradicionals encara poguessin modelar l’opinió pública; com si es tractés d’un objecte de plastilina inanimat. La formació de l’opinió pública no ha funcionat mai d’una manera tan lineal. Però avui encara menys. Per a qualsevol analista de la comunicació resulta obvi que l’opinió pública catalana és sensiblement més sobiranista que la línia editorial dels mitjans de comunicació de masses tradicio-nals (premsa, ràdio i televisió) que procuren modelar-la. Encara que només sigui pel fet que, també comunicativament, Catalunya encara és subsistema (i el subsistema espanyol és encara dominant en segments fonamentals —audiències televisives, per exemple— de l’ecosistema català de comunicació).

Una part de l’explicació rau en el fet que els mitjans de comunicació de masses convencionals han perdut pes relatiu en els processos de definició de l’opinió pública en favor de la comunicació en xarxa. Per això és molt oportú que el relat de Gordillo inclogui, entre els punts de referència inicials, la frustrada operació de control mediàtic d’Aznar arran de l’atemptat terrorista de l’onze de març de 2004. D’aquells dies només en queda un record agradable: el triomf de la mobilització popular sobre la mentida institucional. Va ser la primera gran experiència local en què es va fer evident que Internet estava modificant els mecanismes de creació d’opinió pública i les formes de fer política. En un esquema de comunicació de masses vertical i es-tatal, l’estratègia d’ocultació i confusió liderada per Aznar hauria tingut probabilitats d’èxit. L’any 2004, però, ja no. Les noves formes de comunicació impulsades per la revolució digital ja havien alterat els processos de producció, circulació i apropiació de béns informatius i culturals. Els actuals dispositius comunicatius estan pensats per al funcionament global en xarxa, la interactivitat i la ubiqüitat de la recepció i l’emissió. Faciliten l’autoorganització social i dificulten l’opacitat dels processos polítics i socials. Per això, els mitjans de comunicació i els polítics que no siguin capaços d’adaptar-se a aquesta nova realitat tenen data de caducitat immediata.

Aquesta és una de les claus del procés sobiranista català. El moviment —la seva agilitat, el seu abast, la seva capacitat de resposta i de convocatòria— seria inexplicable sense el paper organitzador i mobilitzador del ciberindependentisme. I està deixant enrere els partits polítics i els mitjans de comunicació que mostren dificultats per vincular-se a la centralitat política i social emergent i a les renovades formes de comunicació electrònica en xarxa.

La crònica de Saül Gordillo és el relat més complet i documentat sobre el paper del ciberactivisme polític en l’articulació de la revolta democràtica que ha fet possible l’èxit del moviment sobiranista a Catalunya. La perspectiva de l’autor té la virtut singular d’aglutinar el coneixement teòric, l’aproximació periodística, una dilatada i exitosa implicació personal i el coneixement directe dels fets. No és un relat fred o neutre. És una mostra modèlica de periodisme documentat i compromès.
 
Enric Marín i Otto
Joan Manuel Tresserras


[Pròleg d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras del llibre Sobirania.cat, de Saül Gordillo, publicat el juny del 2014. Pàgines 9-12.]

Pròleg d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras: Comunicació, revolta democràtica i canvi d'època
Introducció: Deu anys de la revolta política catalana a Internet

Capítol 1: De l'11-M a la fi de l'oasi català (2004-2005)
Capítol 2: Reivindicació sobiranista amb blogs, agregadors, confidencials i viquipedistes (2006-2008)
Capítol 3: Consultes sobiranistes, internacionalització i l'aparició de nous partits i mitjans (2009-2010)
Capítol 4: Del #novullpagar al ressò global de la Via Catalana passant pels fakes (2011-2013)
Capítol 5: Reptes (2014)
Capítol 6: Els 200 noms de la Internet catalana

Epíleg de Genís Roca: Això no va de likes
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits