bloc sense fulls

Repòrter, octubre de 1992 | L'epistolari Fuster-Riera Llorca: l'enllaç entre la resistència i l'exili

Diumenge, 17 de gener de 2021 04:00 h

L'epistolari inèdit Fuster-Riera Llorca és el resultat de la correspondència que van establir, durant la dècada dels 50, el prestigiós assagista Joan Fuster, mort recentment, i l'escriptor Vicenç Riera Llorca, que vivia a Pineda de Mar des del retorn del seu exili. La revista REPÒRTER és el primer mitjà de comunicació que ha tingut accés, en exclusiva, a aquesta important documentació que permet conèixer la realitat social, política i cultural del nostre país durant aquesta època.



La revista REPÒRTER ha tingut accés, en exclusiva, a la totalitat de l'epistolari Fuster-Riera Llorca, que es conserva a l'Arxiu d'aquest escriptor, a Pineda de Mar. Aquest arxiu, que la familia va cedir juntament amb la biblioteca de l'escriptor a l'Ajuntament de Pineda de Mar, en aquests moments no pot ser consultat ja que es troba en procés de classificació i de catalogació. Dins d'aquest arxiu, l'element més interessant és aquesta correspondència, conservada pràcticament sencera, i formada pel conjunt de cartes que es van escriure Vicenç Riera Llorca, des de Mèxic i Joan Fuster, des de Sueca. La relació epistolar comença a inicis de la dècada dels 50 i finalitza l'any 1972 quan Riera Llorca ja s'havia incorporat a Catalunya.

Aquesta correspondència desconeguda fins ara constitueix un dels documents històrics més importants per conèixer, de primera mà, el que va ser la relació entre els escriptors de l'exili i els de l'interior dels Països Catalans.

En les cents de pàgines que formen aquest epistolari apareixen d'una manera o altra, tots els personatges de la vida civil i literària dels Països Catalans, dibuixats per la visió aguda de Fuster i per la reflexió obstinada de Riera Llorca. Així doncs, us oferim, com a primícia, alguns dels molts aspectes interessants que la lectura d'aquesta correspondència inèdita ofereix.



Una correspondència molt voluminosa

El corpus epistolar és compost per un total de 140 cartes, escrites entre l'any 1950 i el 1972, i dividit en dos blocs ben diferenciats. El primer, que és el més voluminós i interessant, el constitueixen les 118 cartes escrites entre els anys 1950-1954 i del qual es conserven pràcticament —excepte 5 cartes—, tota la correspondència al complet, és a dir, tant les cartes originals trameses per Joan Fuster a Vicenç Riera Llorca, com la còpia de les cartes que Riera Llorca adreçava a Sueca.

El segon bloc és format per les 22 cartes que Riera Llorca va rebre de Fuster entre els anys 1955-1972. D'aquest segon bloc no es disposa de les còpies de les cartes que Riera Llorca va enviar a l'escriptor de Sueca. En aquest període, però, la correspondència entre els dos escriptors ja és molt més esporàdica i intranscendent.

La correspondència dels anys 1950-54 és la més abundant i fecunda amb un total de 49 cartes de Riera Llorca i 69 de Fuster, escrites a màquina, sovint amb paper de ceba, sense deixar interlineat i d'una gran prolixitat ja que la majoria de cartes tenen una mitjana de dos a quatre folis. De Fuster es conserven, també, mitja dotzena de cartes autògrafes.



«Un bon conjunt, interessant»

La causa que produeix aquesta correspondència és l'interès de Fuster per entrar en contacte amb els escriptors exiliats catalans. Aquest interès el porta a establir relació amb el grup d'exiliats mexicans, per mitjà d'una carta adreçada a Avel·lí Artís, editor de La Nostra Revista.

En aquesta carta, Fuster oferia la seva col·laboració per a la revista, per a l'intercanvi de llibres, etc. Aquesta carta serà contestada per Riera Llorca, coordinador de La Nostra Revista, posteriorment, director de Pont Blau, que serà des de llavors el seu únic i vàlid interlocutor.

El contingut de les cartes és variat i divers, tot i que el volum de la correspondència el produeix la col·laboració i la participació de Joan Fuster en la revista Pont Blau, s'hi barregen notícies de novetats editorials, d'estratègia política, comentaris sobre els articles escrits i sobre la qualitat dels números de Pont Blau que van sortint, encàrrecs de col·laboracions, acusaments de recepció de llibres i revistes, novetats literàries, crítiques i comentaris de llibres, projectes literaris —Fuster comenta que ha iniciat l'elaboració d'una novel·la que deixarà inacabada—, aclariments, puntualitzacions, tafaneries diverses, etc.

En definitiva, la visió de conjunt ens porta a coincidir plenament amb el mateix Fuster: «He estat arranjant la meva correspondència: ordenant les cartes que tinc rebudes de molts amics. N'he rellegit algunes. He rellegit totes les teues. Lamente ara no haver tret còpia de les que jo t'enviava (és un vici meu, el no treure'n): faria un bon conjunt, interessant." (gener 1954).

L'anada de Fuster a Barcelona

A finals de l'any 1952, Riera Llorca escriu a Fuster que tiren endavant un projecte d'edicions de monografies divulgatives sobre diversos aspectes de la cultura catalana. Riera demana a Fuster si es voldria encarregar, per uns 200 pesos (unes mil pessetes al canvi d'aleshores), de la redacció d'una monografia sobre la Poesia Catalana Medieval, d'una extensió d'unes 30 pàgines. Fuster hi accedeix i s'hi posa a treballar. Al cap d'un any, l'opuscle ja és enllestit i enviat a Mèxic per a la seva edició. Davant de la bona acollida que La poesia cataiana fins a la renaixença ha obtingut. Riera li proposa: «Et semblaria bé que organitzéssim una lectura del llibre a Barcelona? Si estàs disposat a anar-hi, crec que ací puc reunir els fons per al viatge i l'estada de dos o tres dies allí.» En principi, Fuster està d'acord a anar-hi tot i les seves objeccions perquè a Barcelona, afirma: «Jo no hi he estat mai, i hi conec ben poca gent.» L'encarregat de realitzar totes les gestions i de solucionartots els entrebancs va ser Rafael Tasis que era qui distribuïa, d'una manera clandestina, Pont Blau dins del Principat. Així doncs. Fuster realitza el seu primer viatge a Barcelona pel febrer de 1954. Fuster torna eufòric de Barcelona: «Aquest dies barcelonins han estat magnífics, potser massa i tot», relata a Riera Llorca, en la carta on li explica les seves sensacions immediates del viatge. Narra els seus contactes amb Casacuberta i Cruzet, els editors de l'editorial Barcino i Selecta, respectivament; la visita a la Biblioteca de Catalunya; les seves converses amb Carles Riba: «Confesse que he arribat de Barcelona amb una admiració redoblada per Carles Riba.»; la coneixença de López-Picó, Clementina Arderiu, les converses amb Aramon, Pere Quart, Triadú, editor de la prestigiosa revista Ariel,...: la visita a Montserrat i la lectura, divendres a la nit, del seu opuscle; l'entrevista a la ràdio i la tertúlia a la casa d'en Casacuberta, dissabte; «L'endemà vaig anar a veure ballar sardanes, a la plaça del Rei»; més contactes i reunions, etc.. D'aquesta manera s'acaba el primer viatge de Joan Fuster a Barcelona: «Tot plegat, una esplèndida injecció de coratge i de confiança». Aquest viatge va ser la presentació de Fuster als intel·lectuals barcelonins i l'inici d'una fecunda relació amb ells.



La modalitat valenciana

A mitjan l'any 1953, té lloc, dins el si de Pont Blau, una «violenta» i «desagradable» discussió provocada per Bartra i Calders, que sostenen que «els valencians haurien d'escriure prescindint de les modalitats valencianes i adoptant totalment les formes barcelonines». De poc va servir que Riera Llorca argumentés que «aqueixes modalitats estan acceptades per l'Institut d'Estudis Catalans, que formen part d'un llenguatge viu i perfectament literari, que arrenquen dels clàssics [...], que apart les raons literàries n'hi havia d'altra mena, imposada per l'ambient i les circumstàncies», segons escriu a Fuster. Tot i que Riera Llorca afirma que «Pont Blau és el que t'he dit sempre; una revista de valencians, catalans i balears» aquesta polèmica enverinada s'allargarà per la insistència de Bartra en la idea que «hem d'escriure tots igual». Fuster bromejarà sobre aquesta qüestió dient que podríem escriure tots en valencià. Però, bromes a part. Fuster deixarà, de bon principi, la seva posició ben clara. En una llarga carta escrita un mes després, l'escriptor de Sueca fa una reflexió llarga i lúcida sobre la qiJestió de la llengua catalana i la modalitat valenciana on exposa, clarament, quins són els seus punts sobre aquesta polèmica. Acaba la carta resumint quina és la seva posició i la dels qui, com ell, escriuen en valencià: «1) la nostra posició lingüística és, avui, l'única oportuna i convenient, i àdhuc possible; 2) roman dins la més estricta ortodòxia gramatical; 3) no suposa cap extorsió per a la normalitat literària.»

Tot i això, anys després, no sabem per quines raons, Fuster variarà la seva postura. Així en les darreres cartes, datades els anys 60 i en totes les seves publicacions posteriors, Joan Fuster adoptarà plenament les formes barcelonines.

Tarradellas i la Conferència Catalana

L'any 1952 té lloc, a Ciutat de Mèxic, els preparatius de la Conferència Nacional Catalana que, malgrat les poques expectatives, «pot ser la base per a una acció política d'abast nacional en la qual valencians i mallorquins participin al costat de la gent del Principat; si més no, servirà perquè la nostra gent es familiaritzi amb la idea de la unitat nacional.» Dins d'aquests preparatius. Riera Llorca participa en dues reunions amb Tarradellas «—ja deus saber que és el secretari general de l'Esquerra i ex primer conseller de la Generalitat— que ha vingut a Mèxic per tal "d'unir els catalans".»

De la descripció que Vicenç Riera Llorca fa de Tarradellas, aquest no en surt gaire ben parat: «Va passar el temps lamentant-se perquè no l'havíem tractat amb les consideracions que mereixia. [...] Venia carregat de recels i abans que ningú li fes els retrets va començar a queixar-se.[...] Es va portar com un noi mal educat. [...] Després ha fet circular entre els catalans a Mèxic una carta en la qual dóna una versió tergiversada de les reunions i ataca en Miquel Ferrer i l'Artur Costa d'una manera que fins els seus correligionaris que van assistir a les reunions han trobat injustificada i absurda. Un d'ells em deia l'altre dia: "Està tocat del bolet.".» Tot plegat prou significatiu.




Josep Carner mordaç

Dins de la correspondència Fuster-Riera Llorca els comentaris i les reflexions polítiques són abundants però encara ho són més les notícies i, fins i tot, les tafaneries literàries. Així, Fuster explica l'entrevista entre el pare Bertran i el poeta Josep Carner, mantinguda a Bèlgica. Segons Fuster, Carner «li "facilità" algunes observacions mordaces sobre escriptors catalans; el que Carner digué de Riba i de López-Picó, no m'ho ha volgut dir el P. Bertran, que és amic d'ambdós poetes; però de Sagarra digué: "és un mal Pitarra", i de Gassol: "és un noi del camp que ha vingut a estudiar"." A aquestes confidències de Fuster, Riera contesta explicant les diverses anècdotes que corren sobre Carner: «Un dia, amb motiu d'uns jocs florals, va anar a Vic i el van estatjar a casa d'una família distingida de la ciutat. En dur-lo a la cambra que li havien destinat, la mestressa de la casa li va dir, tota cofoia: "En aquest llit va dormir mossèn Cinto." I en Carner es va tombar ràpidament i va fer: "Escolti. Ja han canviat els llençols?".» Riera continua: «En uns jocs florals a Manresa va guanyar la flor natural i després de la festa el van dur a passar la nit a casa la reina, filia d'un fabricant, suposant que l'endemà se n'aniria cap a Barcelona; però l'home no mostrava pressa per a marxar i va seguir a la casa, menjant-hi i dormint-hi, uns quants dies. Al cap d'una setmana, el fabricant, no sabent com treure'l de casa, li va dir que se n'anava a passar una setmana a Montserrat, amb tota la família, com cada any en aquella època. I en Carner va exclamar: "Caram! Que en fa de temps que no he estat a Montserrat. Vaig amb vostès..." I el van haver de mantenir una setmana més a Montserrat.» Riera Llorca acaba les anècdotes de Josep Carner amb la següent: «Una vegada estava al darrer pis de l'Ateneu Barcelonès, entre uns amics, i guaitant des del balcó els grups de socis que, al jardí, seien al voltant de les taules va dir: "Ja m'hi pixo, jo, en tots aquests" i efectivament, s'hi va pixar. Va haver un gran escàndol i el consell de l'Ateneu va acordar la seva expulsió de l'entitat, expulsió que no va poder executar-se perquè en Carner no era soci de l'Ateneu.» En fi, tot un caràcter.

Polèmiques literàries

La correspondència és rica en comentaris i apreciacions sobre l'ambient literari i les picabaralles de capelletes a tot els Països Catalans. Així Joan Fuster explica les disputes i baralles, de les quals ell mira de quedar al marge, entre les capelletes de València; també comenten la polèmica que va provocar, en els cenacles literaris de Barcelona, l'aparició de l'Antologia de la poesia catalana, de Joan Triadú, que comprenia els darrers 50 anys, per la no aparició d'una sèrie de poetes entre els quals hi havia Bartra.

Igualment comenten, llargament, l'aparició, durant aquests anys, dels tres primers volums d'El pelegrí apassionat de Puig i Ferreter, que també va aixecar molta controvèrsia i polèmica, en els cercles literaris del Principat, fins al punt de ser considerada escandalosa.

Pla, escriptor maleït

Josep Pla va ser un escriptor maleït per molts dels seus col·legues de l'interior però, sobretot de l'exili. Molta gent de l'interior del Principat, així com la gran majohadels exiliats no van perdonar mai el paper de l'escriptor empordanès durant la Guerra Civil que molts no van dubtar en qualificar de "traïdor". Joan Fuster sobre l'afer Pla manté un to comprensiu: «Pla no pot escriure més que el que escriu, i se l'ha d'acceptar en allò que té d'acceptable; he llegit uns quants llibres dels molts que duu publicats últimament; hi té coses francament bones, en el seu estil; a més, s'ha de pensar que avui hi ha molta gent que llig català, al Principat, gràcies a PlaRiera Llorca contesta amb aquestadura opinió les paraules de Joan Fuster: «Estic d'acord amb tu quant a Pla: no crec que hi hagi motiu per a entretenir-se a bescantar-lo contínuament. No sé si per les mateixes raons que ho creus tu. L'home és un fresc i em sembla poc respectable, l'escriptor és superficial i vulgar, però té una certa gràcia i a vegades diu coses interessants. [...] En Pla tot i els seus defectes té una personalitat innegable. És possible que amb el temps escriptors de més qualitat i més personalitat el facin oblidar. Tots —menys Pla, suposo— ho desitgem; però per ara en Pla és algú.»

Una profunda amistat

Resultat d'aquesta assídua i constant relació epistolar va néixer una profunda amistat entre Joan Fuster i Vicenç Riera Llorca, sobretot durant els intensos anys de correspondència de la primera meitat de la dècada dels 50, Després del retorn de l'exili i de la seva instal·lació a Pineda de Mar, Riera Llorca va quedar una mica en segon terme, tot i que va continuar la seva producció literària i periodística fins a l'últim moment, des del seu «exili» pinedenc.

Així, Vicenç Riera Llorca, poc després del seu retorn de l'exili mexicà (1942-1969), aconseguia, l'any 1970, el premi Prudenci Bertrana, per la seva novel·la Amb permís de l'enterramorts i l'any següent el premi Sant Jordi i el Crítica Serra d'Or per la novel·la Fes memòria, Bel.

Per la seva part, Joan Fuster continuava la seva brillant carrera d'assagista polític i literari i assolia el seu ple i merescut reconeixement en tots els cercles intel·lectuals dels Països Catalans.

El distanciament, doncs, era inevitable i així s'expressa en la negativa d'un Joan Fuster carregat de feina i d'altres compromisos ineludibles, a la petició feta per Vicenç Riera Llorca, perquè li fes la crítica de la seva darrera novel·la Què vols, Xavier?, redactada el 1966 i publicada el 1974: «No te'n faré la crítica que em demanes, perquè la meva mala memòria no em permetria de ser "exacte" en les observacions, no tenint l'original a l'abast de la mà.»

Aquella profunda amistat, però, es va mantenir en el record i en els papers.

Joan Fuster, una cultura enciclopèdica

«Hi ha que és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió en canvi, és de ser Joan Fuster

Fuster (Sueca, la Ribera Baixa, 1922-1992), ha estat un dels intel·lectuals més prestigiosos dels Paísos Catalans de tots els temps. Home d'una cultura enciclopèdica —la seva biblioteca personal té 25.000 llibres— i de ploma brillant. Joan Fuster era advocat. «Un advocat amb poca feina» m'havia dit en una ocasió Vicenç Riera «perquè m'escrivia unes cartes llarguíssímes». Efectivament, les cartes de Joan Fuster tenien tres o quatre folis a un sol espai i sense marges, i escrites sobre paper de ceba. Aquell advocat —amb una prosa llampant en un català perfecte— passava revista des de la seva trinxera de Sueca a tots els esdeveniments culturals i polítics del nostre país. Fuster era un home que ho llegia tot i que amb poques frases podia formular un judici brillant sobre qualsevol escriptor o poeta, o sobre qualsevol afer de tipus cultural. Carles Riba havia dit, cap als anys 50, a uns joves que li van anar a demanar parer sobre la possibilitat en l'ordre cultural d'articular els Països Catalans, que pel que feia a València, més valia que ho deixessin estar, perquè allà tothom parlava en castellà. Però aquí, el gran poeta i humanista va errar el judici, perquè no va comptar amb la possibilitat d'un cas com Joan Fuster, que va ser capaç d'articular des de València —que per ell era una part dels Països Catalans— una de les obres més sòlides i brillants de la cultura catalana del segle XX.

Vicenç Riera Llorca, descobridor de Fuster

Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903-Pineda de Mar, 1991) va ser un obstinat, i també un personatge atípic. Riera era un home molt culte: tots els qui havem tingut el plaer de tractar-lo ho havíem pogut comprovar. La seva biblioteca n'és un testimoni ben palès. Però, el que sorprenia és que Vicenç Riera era un home que no havia passat per les aules de la Universitat. La seva formació era, en cert sentit, la d'un autodidacte. En la seva joventut havia freqüentat les aules de l'Ateneum Polytechnicum i havia estudiat idiomes. Parlava perfectament francès i anglès. Aquesta intuïció lingüística l'havia fet un home avançat al seu temps. Va ser a través de la lectura personal dels grans realistes francesos: Balzac, Stendhal i Flaubert, i dels nord-americans John Dos Passos i Ernest Hemingway, i de la pràctica professional del periodisme —del periodisme viu, de carrer, de la Barcelona d'abans de la guerra, com va aprendre l'ofici d'escriptor. I va esdevenir un gran escriptor. Tots tres surten per l'Ozama, publicada a Mèxic l'any 1946 suposa per a les lletres catalanes una novetat radical: mai no s'havia escrit d'aquesta manera en català abans de Riera. Aquesta és una dada fonamental en la història de la Literatura catalana contemporània. Joan Fuster en dóna notícia en la seva història de la literatura catalana: «El fil del llibre és l'aventura d'uns catalans dispersats per la derrota, que busquen un lloc on radicar-se, i que creuen haver-lo trobat a la República Dominicana. El món dels natius, negres i mulatos, espès de misèria i de superstició, s'hi converteix en alternativa amarga. La narració, austera, eficaç, ràpida, aconsegueix una força de "veritat", i al mateix temps una evidència d'explicació, tan colpidores, que Molas ha pogut veure-hi el començament d'una "possibilitat" de "realisme històric" dins la novel·lística catalana.»

Joan Fuster i Vicenç Riera van començar una amistat a través del mar —del Pont Blau— a partir dels anys cinquanta, que s'estendria de forma epistolar fins al retorn de Riera Llorca a Catalunya —a Pineda l'any 1969—. A partir de llavors, la correspondència es va anar espaiant cada vegada més, tot i que mantenien de manera esporàdica la relació per escrit. Penso que l'epistolari Fuster-Riera és el document privat més interessant de què tenim notícia per conèixer el món cultural català dels anys cinquanta i seixanta des de la perspectiva dels Països Catalans i de l'exili.

Vicenç Riera Llorca m'havia explicat que la seva relació amb Fuster va començar d'una manera gairebé accidental, quan Fuster va escriure al comediògraf Avel·líArtís i Balaguer per entrar en contacte amb la resistència catalana a l'exili. Artís va passar la carta a Riera perquè ell era l'únic que tenia interès «per les coses de València». Riera va respondre a Fuster, i d'aquesta manera es va iniciar una relació escrita d'un interès enorme per comprendre la personalitat de Fuster, de Riera Llorca i del seu món, el món dels obstinats.



«La Nostra Revista», el contacte amb l'exili

Va ser una de les revistes més importants de l'exili, editada pels catalans de Mèxic. Va aparèixer amb una periodicitat mensual, però d'una manera irregular, entre els anys 1946 (el núm. 1, al gener) i el 1954 moment d'aparició del darrer número, el «La Nostra Revista», el contacte amb l'exili, el 75, quan la revista ja s'havia convertit en semestral. Era el director i el gerent d'aquesta publicació el comediògraf i editor Avel-ií Artís i Balaguer, pare de l'escriptor Tísner, i amo de la Impremtaon s'editava La Nostra Revista i la prestigiosa Col·lecció Catalònia, de novel·la catalana. Vicenç Riera Llorca en va ser el secretari fins al número 64 (desembre de 1952) quan va deixar la secretaria per diverses desavinences de tipus ideològic i polític amb la línia i la direcció de la revista: «He renunciat—escriu Riera a Fuster, el juliol de 1952— a la secretaria de redacció de La Nostra Revista perquè no m'agraden certes sinuositats o contradiccions».

La Nostra Revista era una publicació d'informació general i literària, constava de diverses seccions i en les seves pàgines van col·laborar els noms més importants del panorama catal de l'època, tant de l'Interior com de la diàspora. És en aquest context quan Joan Fuster s'adreça, instigat pel professor mallorquí, exiliat a Colòmbia, Francesc de Sales Agulló, a Avel·lí Artís «per eixamplar aquest contacte [amb la literatura catalana de l'exili] relacionant-me amb altres escriptors» i per oferir-li el seu ajut per «si necessitàveu alguna cosa de València —notícies, algun llibre, col·laboració, el que us caiga—». A aquesta carta va respondre Vicenç Riera Llorca, com a secretari de la revista, oférint-li que «vulgueu col·laborar també regularment» i d'aquesta manera s'inicia una de les correspondències més interessants de l'exili i una de les col·laboracions més fecundes en les revistes de l'exili que s'iniciarà, tímidament, a La Nostra Revista i es prodigarà a Pont Blau, durant la dècada dels 50.

«Pont Blau», la consagració de Joan Fuster

Va ser la revista catalana de l'exili que va tenir una vida més llarga. Editada a Mèxic, amb una regularitat mensual, inicia la seva aparició el setembre de 1952 i finalitza la seva trajectòria el desembre de 1963 amb el número 126. Pont Blau va ser una revista eminentment literària però que no va abandonar mai la informació general. En va ser el director Vicenç Riera Llorca. L'aparició de Pont Blau és, en «Pont Blau», la consagració de Joan Fuster certa mesura, el resultat de la sortida de Vicenç Riera Llorca de La Nostra Revista on feia de secretari i de coordinador general de la publicació. Pont Blau apareix amb la pretensió de ser «un enllaç entre els catalans, valencians i balears nacionals que són a la terra i els emigrats, i entre els que, essent liberals, estan dividits per diverses tendències polítiques» segons assenyalen en l'editorial del núm. 1.

És precisament a Pont Blau on Joan Fuster realitzarà la major part, i la més important, de les seves col·laboracions a les revistes de l'exili. Concretament, entre articles d'opinió, recensions i crítiques literàries, Joan Fuster publicarà un total de 68 articles entre l'any 1952 11963, essent la seva producció més abundant entre l'any 1953 i 1956 i, concretament, els anys 1953 i 1955 amb la publicació de 15 i 17 articles, respectivament, que suposa més d'un article per número.


Santi Cortés assenyala, en el llibre Joan Fuster. Textos d'exili, editat per la Generalitat Valenciana amb pròleg d'Alfons Cucó, que la importància de Pont Blau en la producció de Joan Fuster ha estat molt important per tres motius. Primer, perquè com ja havien assenyalat el mateix Riera Llorca i Albert Manent, Pont Blau va ser la primera revista catalana que publicà regularment textos en prosa de Joan Fuster. Segon, perquè «...cal atribuir al Pont Blau, d'una manera molt especial, al seu director, el novel·lista català de mare valenciana Vicenç Riera Llorca, l'encert d'haver-lo descobert com un dels intel·lectuals joves més interessants en el camp de l'assaig ideològic i literari i un dels més representatius en la voluntat d'integració nacional dels Països de Llengua Catalana». I tercer, perquè Pont Blau va presentar, per primera vegada. Fuster als intel·lectuals barcelonins perquè «hi establís relacions i perquè consolidés la seua reputació creixent d'estudiós».


(Reportatge de Josep Ferrer i Costa i perfils de Joan Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 5, octubre de 1992, pàgines 11-19.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

Instagram

Dilluns, 27 jun.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits