bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1994 | Joan Coromines, un home com cal

Dilluns, 25 de gener de 2021 05:30 h

Quan l'amic Joan Ferrer i Costa em va demanar d'escriure algunes línies sobre la figura de Joan Coromines per a la jove revista d'informació de l'Alt Maresme, REPÒRTER, no m'hi vaig poder negar. I això per tres raons: perquè Joan Coromines és un home que estima els joves i confia en ells, perquè Joan Ferrer és tan amable que no se li pot negar res, i perquè jo mateix em sento jove, estimo els joves i considero un gran honor tota oportunitat de col·laborar amb el jovent. Ara bé, és evident que jo puc donar la meva visió de Joan Coromines, però mai podré pretendre que aqueixa visió correspongui a la realitat. Qui sap, Déu meu, com és la realitat de les coses i de les persones! D'una cosa crec estar segur: que l'opinió que m'he format de la persona del meu mestre no coincideix amb la que han difós els mitjans de comunicació. I m'atreveixo a dir que el senyor Coromines poques vegades s'ha sentit identificat amb les semblances que d'ell s'han fet. Recordo que un dia m'ho deia més o menys amb aquestes paraules: «Miri, Terrado, aquí diuen que sóc un monstre, un superhome, un cas extraordinari. Em volen convertir en un mite. I no em fan pas cap favor amb això. Com han de voler seguir el meu camí els joves? No puc ser un exemple per a ells. Diran: "Això no és per a nosaltres. És per a gent extraordinària. Mai podrem arribar a ser gegants com ell". I faran bé de no endinsar-se en un terreny on es suposa que solament els herois poden sobreviure. Però el que jo he fet és a l'abast de tots; cal únicament treballar i ser constant». Guiat per aquestes sàvies advertències, procuraré esbossar un retrat just, ni caricatura ni panegíric. Joan Coromines no és un monstre del treball, però sí un treballador infatigable. No un superhome, però sí una persona que ha cultivat amb cura les seves qualitats: memòria, intel·ligència i voluntat. No un cas extraordinari, però sí un home amb unes idees extraordinàriament clares i amb una ferma decisió d'assolir les fites que es proposa. Si hagués de decidir-me per quatre substantius, quatre pinzellades per a un retrat, diria: catalanisme, constància, honradesa, humanitat.

Catalanisme. Joan Coromines ha viscut per Catalunya, fins i tot quan estava lluny d'ella. L'amor a la pàtria ha estat el nord que ha guiat totes les seves accions. Per tal de servir el seu país, va decidir un dia de prendre, no les armes, sinó el camí humil i laboriós de les lletres. I tant bé com el va servir! D'aquest servei ara en veiem els fruits. Però catalanisme no vol dir exclusivisme ni xovinisme. Precisament el sentiment de la seva catalanitat li ha permès d'obrir-se al món, a les diverses cultures, a les llengües en què s'expressa l'ànima dels pobles. L'àrab, el rus, l'irlandès, l'alemany, el castellà, el portuguès, l'occità, el francès, l'italià, el sanscrit, el llatí o el basc formen part del seu bagatge intel·lectual. Una veïna seva em va contar una anècdota que pot aclarir aquest punt. Era l'estiu de l'any 1989, Els dimarts els dedicava al descans: feia una excursió i en tornar a casa llegia una estona abans de sopar. Una tarda, encara amb la motxilla al coll i les xiruques als peus parlava amb la seva veïna:

—Senyora Assumpció, li he de confessar una cosa. Amb tota la feina que tinc, encara em permeto totes les setmanes un petit caprici. Llegeixo una estona en la llengua més bella del món.
—Serà el català, oi senyor Coromines?
—No, senyora Assumpció, no: el grec.
Aquells dies sobre la taula del filòleg hi havia un exemplar dels Diàlegs de Plató.

Constància. Una obra com la seva no pot ser fruit més que d'un treball de cada dia. Noranta anys ben aprofitats permeten fer moltes coses. Segons Coromines, aquest és l'únic secret. Els nostres avis ho han expressat bé: «De mica en mica s'omple la pica. De gota en gota s'omple la bóta». Als setze anys el jove Joan Coromines va iniciar ja els seus treballs filològics i mai va deixar de cultivar-se. Però això té un preu: una educació en l'austeritat, com la que li va donar el seu pare, i una vida en l'austeritat, com la que ell ha volgut portar. Austeritat com a mitjà per aconseguir un fi: el treball ben fet. Una austeritat que no ha estat incompatible amb les més sanes alegries: la vida de la mar, a Sant Pol quan era un nen, o a Pineda ja gran. La vida de la muntanya, sobretot al nostre estimat Pirineu. L'excursionisme, els boscos, elscims. El contacte amb la gent senzilla del país. Les descobertes en el món de la filologia. La conversa agradable amb els amics.

Honradesa. L'expressió «clar i català» és aquí ben escaient. Coromines ha estat molt clar, en la seva vida i en la seva obra. Ha dit la ventat, agradés o no als poderosos, i mai s'ha venut a fi d'aconseguir fama o diners. Mentre altres es canviaven la camisa i afalagaven els polítics per tal d'obtenir llocs lucratius, ell va romandre fidel a la seva consciència. Mentre altres esmerçaven els seus esforços a tenir contents els periodistes i aparèixer en les primeres planes dels diaris, ell es mantenia ferm en el treball callat i constant. I vet aquí la paradoxa: al capdavall va obtenir una situació econòmica digna, unes condicions adequades per desenvolupar la seva tasca investigadora i una fama ben merescuda d'home savi. Al principi d'una de les seves obres, va escriure aquesta màxima llatina: Prius emergit veritas ex errore quam ex confusione. «Abans surt la veritat de l'error que de la confusió». Coromines, com tot home pot equivocar-se, però mai es podrà dir d'ell que hagi contribuït a sembrar la mentida i difondre la confusió.

Humanitat. No caurem en l'error de presentar Coromines com un monstre, ni que sigui un «monstre del treball» o un «monstre ple de valors». Com tothom, Coromines té grans qualitats i, sortosament, també defectes. Una persona sense defectes seria l'espècie zoològica més allunyada de la humanitat. Però no és aquí el lloc per parlar de defectes, sinó de les qualitats positives que hem constatat. Coromines ha estat un home per als homes. Fill responsable i agraït, no abandonarà el seu pare malalt quan l'exili era l'únic camí possible. Espòs fidel i amorós, els seus èxits professionals mai el feren oblidar-se de la seva Bàrbara: la fidelitat a Catalunya i la llengua catalana solament poden comparar-se amb la fidelitat a la seva esposa. Home amant dels nens i dels joves, ens ha cridat l'atenció la seva capacitat per dialogar amb ells i la delicadesa amb què sap tractar-los.

Per tot això, sento enveja dels pinedencs i els felicito per haver sabut acollir aquest vell de cor jove, Joan Coromines, un home com cal.

(Article de Xavier Terrado, professor i cap del Departament de Filologia Romànica de la Universitat de Lleida, a la revista Repòrter, número 19, febrer de 1994, pàgina 12.)  
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

Les Santes

Diumenge, 27 jul.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits