bloc sense fulls

Repòrter, març de 1995 | Espriu, entre el mite i l'oblit

Diumenge, 7 de febrer de 2021 07:00 h



Un 22 de febrer 1985 a fa deu anys, moria a Barcelona el poeta, escriptor i dramaturg Salvador Espriu. L'endemà els principals diaris de Catalunya dedicaven gran part de les seves pàgines a aquest luctuós esdeveniment i titllaven el nostre escriptor de «poeta nacional de Catalunya». Les circumstàncies polítiques juntament amb la seva vàlua inqüestionable com a escriptor van fer que Espriu fos un referent cívic durant tots els anys de la dictadura i de la transició. Deu anys després ha arribat l'hora de fer una revisió crítica no només de la seva obra, sinó també de la seva aportació literària.

Amb un acte solemne celebrat el passat 22 de febrer a l'Ajuntament d'Arenys de Mar —la mítica Sinera— es van iniciar els actes commemoratius del desè aniversari de la mort de Salvador Espriu. Evidentment, deu anys després és un bon moment per passar revista i fer balanç d'aquest decenni sense Espriu.



Espriu i Arenys de Mar

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) va tenir una gran vinculació amb la nostra comarca i concretament amb Arenys de Mar, on va voler ser enterrat expressament. El seu enterrament, esdevingut el dissabte a la tarda següent del dia de la seva mort, va congregar al cementiri d'Arenys una gran multitud. El privilegiat cementiri d'Arenys situat dalt d'un turó, amb vistes a mar, coronat per les estàtues modernistes de Josep Llimona, es va omplir d'una gernació, entre la qual abundaven polítics i intel·lectuals, per retre el darrer homenatge a aquest gran poeta. El cementiri de Sinera, finalment, acollia les despulles del poeta que tantes vegades l'havia cantat fins a convertir-lo en mite.

La vinculació del poeta amb Arenys de Mar venia del fet que la família dels seus pares fossin d'aquest poble, circumstància que va fer que Espriu passés una part important de la seva infantesa i joventut en aquesta ciutat del Maresme. Aquest vincle, però, va produir, a més, el fecund mite literari de Sinera (nom creat de llegir al revés el mot Arenys: Synera, Sinera). Sinera neix amb el primer recull de poemes de Salvador Espriu: Cementiri de Sinera i de llavors ençà serà un lloc comú en la seva producció poètica. Sinera amaga tot un món elegíac, irremissiblement perdut, que parteix d'una geografia molt concreta, molt local, per ser catapultada fins a un nivell universal, mític.

L'obra

Molts crítics han valorat la prosa abarrocada, sovint tocada de poesia, que es pot paladejar en la novel·la Laia i, sobretot, en el conjunt de narracions que formen el volum d'Ariadna al laberint grotesc (1935), on, segons Joan Fuster «figuren algunes de les narracions curtes més perfectes i intel·ligents de la literatura catalana moderna»; dins de la seva producció teatral cal recordar Antígona, una dura i tràgica reflexió sobre la Guerra Civil, i Primera història d'Esther (1948), veritable cant de cigne de la llengua catalana on Espriu explota fins al màxim els registres, els recursos i les possibilitats expressives de la llengua com un crit de denúncia per la situació de submissió i abatiment en què es trobava la llengua catalana durant els durs anys de la postguerra franquista.

La poesia ha estat el gènere més conreat per Salvador Espriu. Entre el seu primer recull de poemes titulat Cementiri de Sinera (1946) i el seu darrer, Per a la bona gent (1984), va escriure dotze llibres de poemes, entre els quals cal ressaltar La pell de brau (1960) que és el gran poema sobre la guerra civil espanyola i que va significar la seva consagració popular gràcies al gran èxit de vendes que va assolir. Alguns poemes seus van ser musicats per cantautors com Raimon, Celdoni Fonoll, Marina Rosell, etc. Tothom qui més qui menys coneix els bells versos del poema Assaig de càntic en el temple que comença: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!»

La seva prosa i sobretot la seva poesia farcida de símbols assolia una inusitada popularitat. Ell mateix reconeixia que la seva obra era «una meditació constant i obsessiva al voltant de la mort», segurament ocasionada per les seves circumstàncies personals —la seva poca salut—, però també col·lectives d'un poble que havia sofert una terrible guerra fratricida. La seva producció tocada de mediterranietat, on reelabora i rellegeix els mites de la cultura grega i semita assolia un reconeixement públic i popular molt per damunt de l'aconseguida pels seus companys de l'anomenada generació de la postguerra.



Referent ètic

Salvador Espriu va esdevenir un referent moral tot i que la seva figura sòbria, el seu parlar pausat, la seva fragilitat física i la seva salut malaltissa, un pèl tocada d'hipocondria, no eren les característiques més adients per a un símbol de la resistència cultural d'un país. Ara bé, les altes qualitats morals d'un escriptor que preferia ser recordat com un home bo més que no com un poeta el van convertir en un punt de referència i de veneració de tot un país. Així el poeta que va viure per «salvar-vos els mots / per retornar- vos el nom de cada cosa» va ser un punt de referència involuntari durant els crus anys de la repressió espanyola i de la transició política. Els versos finals d'Inici de càntic en el temple: «Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble» van esdevenir una consigna per a un país que més que mai necessitava símbols per no defallir, per resistir.

Poeta nacional

Aquest fet, probablement inevitable, que va fer que en la seva mort fos considerat el «poeta nacional de Catalunya», sembla que a la llarga s'fia girat en contra de la seva obra poètica i literària. Així, deu anys després, s'ha plantejat la vigència i l'actualitat de l'obra de Salvador Espriu, en un país que amb una excessiva facilitat oblida els seus poetes i els seus màrtirs i que amb una inconscient facilitat és capaç d'elevar fins al cel els seus escriptors pertot seguitenviar-los al més dur ostracisme. Alguns han dit que l'obra d'Espriu es troba en el purgatori, com si diguéssim en un procés de desintoxicació, del qual en sortirà molt  més envigorida, un cop deslliurada de tot el llast mític que arrossega. Segurament, parlem d'un procés normal, equiparable al que han sofert molts altres escriptors que en vida van tocar la fama i la popularitat i que un cop morts pateixen un cert oblit, potser necessari per tal d'abastar-ne la seva veritable dimensió i perspectiva.

Revisió crítica

Deu anys després de la seva mort, un cop publicada la seva obra completa —que abasta cinc gruixuts volums de la col·lecció Clàssics Catalans del Segle XX—, que el nostre poeta va dirigir i revisar de manera obsessiva, amb una pruíja inusitada, ha començat tot el llarg i laboriós procés de realització de l'edició crítica, que porten a terme conjuntament Edicions 62, el Centre d'Estudis i Documentació Salvador Espriu i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Aquesta Obra Completa - Edició Crítica Salvador Espriu ha publicat des del 1992 Laia, Israel (la primera obra que va publicar i l'única en castellà), El Doctor Rip i Antígona. L'establiment d'aquesta edició crítica serà fonamental per a l'estudi i investigació de l'obra de Salvador Espriu ja que permetrà estudiar les diverses variants del text així com l'evolució d'aquests textos. Això, que per al gran públic no té excessiva importància, es converteix en essencial per als estudiosos d'un escriptor de la mena de Salvador Espriu que revisava personalment i meticulosament la seva obra per tal de donar-ne una edició definitiva.



Centre Espriu

El Centre d'Estudis i Documentació Salvador Espriu, d'Arenys de Mar, conegut generalment com Centre Espriu, porta a terme des  de fa anys una important tasca de difusió i d'investigació de l'obra de Salvador Espriu, alhora que vetlla per mantenir encès el llum del record d'aquest gran escriptor tan íntimament lligat a la població. Aquest centre va ser creat per l'Ajuntament d'Arenys de Mar el 1987 i tot i l'eterna manca de recursos econòmics que pateixen els organismes d'aquesta mena —tres milions de pessetes anuals de pressupost—, realitza una important feina de divulgació entre les quals destaca la col·laboració en l'edició crítica de l'obra d'Espriu que per la seva rigorositat ha rebut nombrosos elogis. Aquesta-ha estat el millor aval per desfer les reticències inicials de la família de l'escriptor davant les activitats del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu que temia que no es portés a terme la investigació sobre l'obra del poeta amb la suficient seriositat. El Centre Espriu, coordinat d'una manera excel·lent per Montserrat Caba, també ha fet un important esforç per commemorar aquest desè aniversari de la seva desaparició. Entre les activitats que ha preparat cal destacar l'edició en dos volums, a cura de Francesc Reina, de les entrevistes i enquestes fetes a Espriu entre 1933 i 1985; l'espectacle multimedia Tereseta-que-baixava-les-escales realitzat al Teatre de l'Esperança a partir de la  famosa narració de Salvador Espriu del mateix títol i una exposició titulada Poetes i paraules, elaborada pel Centre Espriu i Publicacions de l'Abadia de Montserrat que itinerarà per diverses escoles de Catalunya. Per Sant Jordi, el Centre Espriu publicarà sota el mateix segell de Publicacions de l'Abadia de Montserrat un llibre d'homenatge que recollirà correspondència inèdita d'Espriu i tot un seguit d'articles redactats per especialistes al voltant de la seva figura. Finalment, pel juny, aquest mateix Centre Espriu inaugurarà tot un seguit d'itineraris guiats per Arenys per descobrir els indrets relacionats amb l'escriptor i la seva obra. Aquests itineraris, adreçats principalment a les escoles, també s'oferiran al públic en general.



Deu anys després, Espriu es debat entre el mite i l'oblit. El poeta que va construir un mite literari potent i que ell mateix va esdevenir un símbol de tot un país lluita per assolir la seva veritable dimensió literària que no és gens minsa: d'ell ens queda la seva prosa abarrocada, un grapatde poemes inoblidables i el mite de Sinera: Us sembla poc?

(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 32, març de 1995, pàgines 34-37.)

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

Praga

Dijous, 5 mar.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits