bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1997 | El cedulari de Joan Coromines

Dilluns, 8 de març de 2021 03:30 h



Del Montnegre al Cerro Blanco Olonquimini, la muntanya abasta la figura de Joan Coromines. Ell mateix clou un discurs —amb motiu del lliurament del Premi d'Honor Jaume I— amb aquestes paraules: «Sense l'excursionisme, senyors, no hi hauria hagut Onomasticon Cataloniae». Les muntanyes són, òbviament, les terres nadiues dels mots i dels noms, els trets més reconeixedors de la fesomia de Catalunya i el punt des d'on es pot observar una part més extensa de domini lingüístic, i d'aquí ve que Coromines mateix aconselli de fer les enquestes toponímiques «damunt un cim o pujol o un altre punt dominant, tot fent sovint un tomb circular...» Però més enllà de ser present com a fons, com a font, com a tema, el símbol de la muntanya, amb les seves connotacions de durabilitat, d'estabilitat, d'axialitat i vastitud, presideix l'obra de Coromines d'una manera gairebé geològica, rotunda: l'obra mateixa com a muntanya. Es tracta, en efecte, d'una obra ascensional, «l'ardida piràmide» —Joan Ferrer cita en diverses ocasions aquesta expressió del Mestre—. Una obra que és, al capdamunt, una terra amb l'aspecte físic i lingüístic fosos a través d'un llarg esforç de visibilitat per tal de veure les Illes Balears, les terres rosselloneses, el País Valencià i el Principat de punta a punta dels seus sons.

Convé parlar, posats que hi som, d'una geografia sonorosa, d'un aire aleós, d'un, en definitiva, paisatgisme de la veu; de fet, aquesta muntanya Coromines és un dels cims més eloqüents d'una serralada de corògrafs i pleinairistes de la llengua que encapçala Jacint Verdaguer i confegeix l'estructura vertebral de les nostres més genuïnes aportacions en el camp de la cultura europea. Algunes vegades he parlat dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer i del llum de l'església de Vistabella de Josep Maria Jujol com de dos objectes talismà en la nostra manera de concebre el paisatgisme en la llengua i el collage en la readympció. Bé podríem ara afegir a aquests dos objectes la cèlebre calaixera on Joan Coromines té ordenades les cèdules dels topònims i antropònims localitzats en aquells munts, arxius i fondalades on la llengua se li feia tan trobadissa.

Aquest cedulari és, en efecte, un estri paisatgístic i un estri d'agregatge combinats en un bast enfilall d'encontorns que desprèn una sensació boscosa de connexitat, de massís. En les seves abruptes i denses vessants hi ha recollida, amb afanys de complitud, la intempèrie de la llengua: un apilonament de sons amb les seves panoràmiques més diverses i heterogènies, un nombre considerable de totes aquelles contrades que, a través d'un secular procés d'afinació, han aconseguit de fer un nom, de formar-se un nom per poder ser dites, oïdes i imatjades.

En la mesura que cada nom transmet una presència vivent i en la mesura que els noms hi són ordenats en cents de mils de cèdules, aquesta calaixera esdevé, en realitat, una gran caminada, en diversos sentits, a través d'una escriptura trepitjadora d'allò que diu. Només de veure aquella fisicitat dels sons, aquella mena d'orgue de cèdules i cèdules, ascendim Coromines amunt, bocabadats, mentre obtenim una expressió rotunda d'humanitat i naturalesa. Vet-ho aquí com en la vida i en l'obra de Joan Coromines, les muntanyes s'hi formen incessantment. Hi ha, com dèiem, uns cims reals que Coromines ha enfilat i escalat, hi ha «l'ardida piràmide» de la seva obra, hi ha també aquest massís enorme i pessebres del cedulari, però hi ha, a més a més, l'assoliment de cada lletra com un pic, la llarga serralada de l'abecedari que Joan Coromines ha resseguit àrduament en tres ocasions al llarg dels seus treballs.

En tots aquests anys, tant en Salvador Tió, com, més tard, en Joan Ferrer, que han estat els meus confidents, quan els demanava noves del Mestre, en un moment o altre de la conversa, sempre solien dir-me: «Coromines va per la M» o «ara va per la R»... A mi, només de sentir-les, aquestes frases se'm representaven del tot literals i veia el Coromines poderosament ubiqüista, vivint a Pineda, però anant, com si hi fos, per la lletra que feia al cas, els mesos que caiguessin. Cada lletra era un munt de noms i fer-la requeria un esforç muntanyenc d'ascensió. Joseph Gulsoy, en un article publicat al diari Avui, parla d'aquest esforç referint-se al Diccionari etimològic de la llengua catalana, tot assenyalant com «algunes lletres s'allargaven interminablement i donaven a Coromines "batalla àrdua". Una d'aquestes lletres era la E, en què havia treballat més de sis mesos llargs, tota la tardor i l'hivern, i una bona part de la phmavera, i al final encara quedava elusiva amb una quantitat indefinida d'articles sense abordar. Un dia a l'estiu, estant a Toronto, em desperta a les dues de la matinada una telefonada i sento la seva veu de baríton: "Gulsoy, victòria! Ja resta vençuda la E en aquest moment, a les vuit del matí."»

Al capdamunt de cada lletra, sota la monjoia del pic, deuen figurar, en la memòria del nostre lingüista, una frase semblant d'ascensió, acompanyada d'una breu deschpció del que d'allà dalt s'observa: comes, tàlvegs i corregades entre els contorn angulosos de les lletres veïnes, d'altres lletres forçades més lluny amb gran destresa de formes, cims i més cims muntanyosos de veu i oïts dels qui hi viuen, i els pinacles aguts i dentats d'un Pirineu, posat al fons, amb tota la neu i les majúscules d'aquell tan voluminós cedulari.

(Article de Perejaume a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 8.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits