bloc sense fulls

Repòrter, febrer de 1997 | Passió filial

Dilluns, 8 de març de 2021 05:45 h



Joan Coromines
tenia pel seu pare una passió i una devoció admirables, bé que sovint els seus judicis sobre la literatura paterna fossin exagerats i acrítics. Els textos de don Pere són esmentats constantment en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana per llur condició d'autoritat literària i lingüística. És evident que Pere Coromines fou un bon escriptor i que dominava la llengua, però la seva literatura és tanmateix desigual. Ara bé, va ésser sempre, més enllà dels seus errors polítics, un home de fidelitats i d'una catalanitat de pedra picada, com la dels seus fills.

De què venia aquesta passió filial? No oblidem que el pare era un patriarca que es va preocupar pels fills i especialment per en Joan, que com a enderiat per la llengua catalana devia ésser per a don Pere un fill predilecte i per això el tutelà i el vetllà especialment. I el formà en la fermesa del caràcter, en el rigor de l'ètica i en una sensibilitat espiritual que anava més enllà de La vida austera. I Joan li ho agraí tota la vida i pel seu pare ho deixà tot i aquest tot es resumeix en les tres o quatre branques de la seva obra en marxa constant cap a unes fites que anys enrera podien semblar inassolibles.

El mateix 1939, l'any de la derrota de Catalunya i del triomf del general Franco, botxí de Catalunya, morí a Buenos Aires Pere Coromines. L'exili, l'edat, l'enyorança terrible el dugueren a la tomba. Joan Coromines també havia començat un llarg pelegrinatge com a exiliat que feia difícil poder continuar una obra que s'havia de treballar in situ, ja que era un monument a la llengua catalana.

Però, passada la maltempsada, Coromines feia visites al seu país i vetllava per l'obra del pare. Ja el 1936 havia revisat El botxí de si mateix, una comèdia de Terenci, que havia traduït el pare. I el 1956 en sortí una altra del mateix autor i en versió de don Pere, L'eunuc, i el 1958 el tercer volum ja traduït per pare i fill. No hi ha dubte que en Joan temia que les versions paternes fossin incompletes o antiquades. El 1970 sortí a Mallorca l'obra de Kalidassa Vikramórvaçi, en traducció dels dos

Coromines.

Però l'esmerç més intens i més llarg fou el d'arreplegar tota l'obra de don Pere perfer-ne en phmer lloc les Obres completes (1972) amb un pròleg d'en Joan, de quaranta planes atapeïdes i de caire biogràfic i bibliogràfic. Però, com acostuma a succeir, no eren completes del tot i Joan, ja en col·laboració amb Max Cahner, va aplegar molts treballs dispersos i inèdits sota el títol de Diaris i records (1974-1975) de Pere Coromines. I encara el 1975 va forçar Gredos, de Madrid, on havia publicat el diccionari crític i etimològic del castellà, perquè edités Obra en castellano de Pere Coromines, on hi ha dos llibres importants sobre Castella, la correspondència amb Unamuno, etc.

El record del pare era, en Joan Coromines, un leitmotiv, un referent que sortia sovint i la veneració que sentia per ell és tot un exemple de devoció i d'amor filials que arriben a entendrir. Així ho expressa, per exemple, en la dedicatòria del darrer volum del seu diccionari català: «A la memòria de Coromines, creador de l'home, de la consciència i del saber». Quina bella definició, com un epitafi dels clàssics!

(Article d'Albert Manent a la revista Repòrter, número 55, febrer de 1997, pàgina 19.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

ACN

Dimarts, 17 nov.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits