bloc sense fulls

Repòrter, novembre de 1997 | Joan Ferrer enllesteix l'Onomasticon Cataloniae, obra de Joan Coromines

Dimarts, 16 de març de 2021 05:00 h



Joan Ferrer i Costa
és un dels intel·lectuals amb més prestigi del Maresme. Professor de siríac a la Universitat de Barcelona, de Bíblia a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, biblista, tiebraista i secretari de Joan Coromines des de 1990, tia estat el continuador de l'Onomasticon Cataloniae, que el filòleg va deixar inacabat a la lletra P. Joan Ferrer ja tia corregit les proves de la lletra X i actualment treballa en l'índex general que completarà el vuitè i últim volum d'aquesta magna obra.

—Quina ha estat la vostra formació?
—Vaig estudiar a la Facultat de Teologia de Catalunya i a la Universitat de Barcelona, però on em vaig formar realment va ser a la Facultat de Teologia on hi havia poca gent i una relació molt bona amb professors de primera categoria. Fent filologia vaig estudiar afons l'hebreu i, a partir d'aquí, vaig aprendre la metodologia filològica. A la Facultat d'Història vaig estudiar Antropologia Cultural, però hi havia un ambient decadent, massificat i amb poc interès. Vaig fer uns anys de professor de religió i vaig treure les oposicions de la càtedra de llengua i literatura catalanes d'Institut. De fet, la filologia catalana l'havia après estudiant teologia, fet que em va permetre estudiar filologia semítica i aprendre'n la metodologia. Per fer de professor de català vaig estudiar a fons la llengua i la literatura, però sense abandonar mai el món de les llengíjes semítiques.

—Com vau conèixer Joan Coromines?
—Va ser un fet purament casual. Un dia passejant per Pineda vaig trobar-lo. Per un atzar havia comprat de vell un llibre del seu pare Pere Coromines dedicat a Pous i Pagès. Li ho vaig dir i, pel que fos, li devia despertar un cert interès. Tots sabem que Coromines era un home molt esquerp, però al cap d'uns dies em va telefonar, em va dir que l'anés a veure i va convidar-me a dinar amb el professor Joan Solà. A partir d'aquí, em va dir que hi anés un dia a la setmana, per ajudar-lo a redactar articles de l'Onomasticon. S'havia encallat en la C, una lletra llarguíssima, que havia fet que perdés una mica la moral de poder acabar l'obra. Vaig aprendre la metodologia lingüística de Coromines i el seu sistema de treballar, amb unes cèdules molt elaborades i a vegades difícils d'entendre. Per un altre atzar, un dia que el president de la Generalitat va visitar Coromines a Pineda, li va demanar que jo pogués ajudar-lo diàriament. Des d'aleshores, els consellers d'Ensenyament han mantingut aquest ajut ja que van considerar que l'obra de Coromines era prioritaria i de gran importància nacional. Aquest fet m'ha suposat no haver d'anar a fer classes a l'Institut a canvi de dedicar-me de ple a la feina del professor Coromines. Després de la seva mort, he editat els tres volums que faltaven de l'Onomasticon i l'any que ve sortirà el que tancarà l'obra.

—Què en destacaríeu deia vostra rela-ció amb Joan Coromines?
—Mireu, Coromines ha estat un home genial, amb tot el que vol dir el mot genial, i un home fonamental per a la cultura d'aquest país. Va viure unes circumstàncies històriques irrepetibles i el fet d'haver d'allunyar-se d'aquest país va fer que es tanqués en ell mateix i en la seva obra. Va adquirir uns coneixements lingüístics com possiblement mai ningú no podrà arribar a tenir. En aquest sentit l'obra de Coromines ha estat fonamental però, evidentment, era humana i, per tant, fal·lible i no s'ha de mitificar. Estudiant la seva obra es veu que Coromines va evolucionant i que va corregint coses que havia escrit abans. De manera que no feia dogma de la seva obra. El que passa és que era un home que tenia consciència de la seva vàlua i de la vàlua del seu temps. Sabia que la vida se li acabava feia anys i que els seus projectes, terriblement ambiciosos, no semblava que mai els pogués arribar a acabar. El mateix fet que aconseguís enllestir la redacció de l'Onomasticon va ser pràcticament inexplicable. L'afany de treballar i d'acabar aquesta obra gegantina que s'havia proposat li mantenia tibant el cordill de la vida, com diu el vers de Vicent Andrés Estellés.



—Com era Coromines en la intimitat?
—Conegut de prop era cordial, però la seva passió per la feina es convertia en obsessiva, de manera que convenia distanciar-se'n una mica per no entrar en aquesta roda d'una feina titànica, que no s'acabava mai. El dia que feia festa era realment un personatge genial, capaç de recordar el dia que va esclatar la Primera Guerra Mundial, quan tenia 9 anys, o el dia dels funerals de Francesc Layret, l'advocat que van assassinar els pistolers de la patronal, o quan va arribar amb vaixell des de l'Argentina a Nova York, el mateix dia que s'havia acabat la Segona Guerra Mundial..., el Coromines entranyable que mai no va conduir cap cotxe i que vivia en una casa molt llunyana del seu lloc de treball a la Universitat de Xicago i que quatre cops al dia havia de fer una llarga caminada amb una temperatura de quinze graus sota zero; la seva relació amb homes fonamentals d'aquest país com Josep Pijoan, fundador de l'Institut d'Estudis Catalans, el gran Josep Carner o Pompeu Fabra. Però això només era el dia de festa. Els altres dies la feina s'ho menjava tot, fins i tot se li menjava les seves hores de menjar... Haver-lo conegut tan de prop ha estat un privilegi per a mi.

—Enllestida l'obra de Joan Coromines quins són els vostres projectes?
—Ara convé fer els índexs de l'Onomasticon que s'editaran juntament amb el volum 8è i que és previst acabar l'any que ve. Llavors, ja es veurà. La feina de Coromines demana editar coses molt importants des d'un punt de vista d'història cultural, com l'epistolari, que és molt necessari per fer una radiografia interna d'aquest país, a partir de les relacions amb persones importants del món intel·lectual amb les quals Coromines s'escrivia. Convindria editar també les anotacions al Diccionari Fabra; l'original anglès d'El que s'ha de saber de la llengua catalana o el famós discurs en anglès del Congrés de Lingüística Romànica de 1953 a Barcelona en què davant les autoritats franquistes va fer un al·legat per la llibertat de Catalunya i per la defensa de la llengua que va merèixer fins i tot els aplaudiments de les autoritats franquistes, que no havien entès res del que Coromines havia dit en anglès, davant l'esglai dels organitzadors que van pensar que anirien a parar tots a la presó. Hi ha també un projecte a més llarg termini que seria l'edició en forma de materials dels grans cedularis, recopilats al llarg de molts anys per Coromines, en previsió de la Gramàtica Històrica que no va tenir temps de fer.

—Continuareu treballant en l'obra de Joan Coromines?
—Depèn del Departament d'Ensenyament. De qualsevol manera a l'Institut Coromines de Pineda hi tinc un lloc de treball per a fer-hi classes de llengua i literatura.

—Sou biblista, hebraísta, feu classes a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Com neix el vostre interès per aquest món?
—Realment neix de la meva passió per Jesús de Natzaret i pel món de la fe cristiana. Tot això em va portar a endinsar-me en el coneixement de les fonts de la fe cristiana que són el Nou Testament i la Bíblia hebrea. A partir d'aquí, vaig descobrir que la filologia i la teologia tenen uns lligams molt íntims, de manera que el pas d'una cosa a l'altra per a mi ha estat imperceptible. Aquest és el meu món i aquest és el camí que m'hi ha portat i, de pas, el coneixement i l'estudi de la Bíblia i de les llengües bíbliques em va permetre conèixer la metodologia de l'estudi de la filologia romànica, de manera que anar d'una cosa a l'altra era moure's sempre en el mateix vagó del tren. El món de la filologia és l'amor per la paraula i per als cristians hi ha una Paraula amb majúscula que és el logos de Déu que per nosaltres és Jesús de Natzaret. Aquest és tot un camí i tot un món intel·lectual que per a mi és molt proper.

—També heu treballat en la traducció catalana de la Bíblia interconfessional...
—Sí. Va ser una feina apassionant que va durar deu anys. Vaig traduir sis llibres de l'hebreu —els dels profetes Isaïes, Osees, Amos, Nahum, Habacuc i Sofonies— i un del grec, el Siràcida o Eclesiàstic. Vaig preparar una versió que portés aquests textos fonamentals de la nostra fe a una llengua que fos assequible a tots nivells, moderna, que recollís els avenços i tots els estudis que sobre els textos bíblics s'han fet en els últims vint anys en què no s'havia fet cap traducció de la Bíblia en català, però el projecte no ha quedat parat, perquè el mes que ve sortirà una edició de butxaca, per fer que la Bíblia sigui una realitat a l'abast de tothom.

—Sou professor de la Universitat de Barcelona. Quina és la vostra tasca?
—Faig classes com a professor col·laborador de llengua siríaca. Vaig introduir els estudis del siríac, una llengua de la família semítica molt interessant. Ara mateix, amb una alumna meva de doctorat, hem acabat dos llibres que penso que són importants en el món del siríac: un diccionari siríac-castellà-català. És la primera vegada que en català i en castellà que es fa un llibre d'aquestes característiques, i un manual de gramàtica siríaca que serà el primer que hi haurà a la península. Són materials importants per a l'estudi de les llengües semítiques. També he fet classes de yídix, que és la llengua del judaisme de centre d'Europa que per a mi és molt important. Estudiar-la va suposar la veritable recerca del temps espoliat, d'aquesta gent que uns van haver de fugir cap a Amèrica a començaments de segle, per causa de l'odi de la societat europea, i altres van morir en els camps de concentració nazis. L'estudi del yídix m'ha suposat entrar en aquest món que va ser destruït i, a través de la llengua, recuperar aquesta cultura.

—Teniu projectes en aquest camp?
—Traduir una obra breu però molt important d'un filòsof siríac que es diu Bardesanes d'Edessa. Després, amb dues professores més, preparar una edició trilingüe del llibre del Ben Sira, que vaig traduir per a la Bíblia, de les tres fonts principals d'aquest llibre que són l'hebreu, el grec i el siríac. L'estudi d'aquest llibre ha rebut un impuls notable en el món científic europeu perquè aquest any se celebra el centenari del descobriment de la versió hebrea d'aquest text que es creia perduda. A mig termini m'agradaria traduir un text molt simpàtic que és el Llibre del Paradís de l'escriptor romanès en yídix Itzik Manger. Seria una traducció del yídix al català, però no ho podré fer de forma immediata perquè la meva feina amb el món de Coromines s'emporta moltíssimes hores.

—Com veieu el futur del català?
—Pel que fa a mi el veig magnífic perquè penso morir parlant en català. En qualsevol cas, les perspectives no són excessivament afalagadores. El nostre món està canviant a una velocitat gran. Anant pel carrer veiem que són conciutadans nostres gent de terres llunyanes que han vingut a guanyar-se la vida i que aquest ha de ser el seu país. Catalunya sempre ha estat un país acollidor, però tot això presenta trasbalsos socials i lingüístics notables que s'han de tenir en compte. D'altra banda, penso que l'única cosa que és absolutament clara és que vivim en una situació, per molts sectors socials, de clar colonialisme lingüístic. És a dir, Catalunya des d'Espanya és vista com una simple colònia. Les persones, polítics, gent del govern espanyol, les lleis i els tribunals, ens entenen des d'una perspectiva del segle passat quan Espanya tenia colònies a Amèrica i a Filipines en què era impensable que un funcionari hagués d'aprendre la llengua de les colònies. L'única possibilitat legal que aquest país pugui tenir clarícies de futur és que el català sigui l'única llengua oficial. Dic oficial. Evidentment els drets lingüístics particulars ningú els discuteix. Una cosa és la vida privada i l'altra la pública. Si no es té prou coratge per fer-ho valer, aleshores que cadascú s'atingui a les conseqüències dels seus actes i de la seva manca de perspectiva de futur. A mi m'agradaria poder viure en el meu país, amb la mateixa sensació de normalitat que té un ciutadà de Salamanca a casa seva. Però això, amb les lleis que tenim, és inimaginable ara mateix, la qual cosa fa que el futur es vegi molt negre en aquest sentit. Tinc la sensació des de fa molt de temps que per a les lleis el català és una llengua que hi és de més a més, i les llengües només subsisteixen en tant que són imprescindibles. El català serveix com la bandera catalana que es pot posar damunt del cagatió, però les coses que són importants, com l'himne espanyol, ja se'n cuiden de fer lleis que emmarquin quan s'ha de fer servir. En aquest país necessitem de manera imprescindible estudiar moltes llengües, no sols el castellà, que evidentment és important, però amb el castellà sol no en tenim prou perquè hi ha el perill que ens tornem com els mateixos espanyols que són gent d'una sola llengua, fora d'excepcions molt notables. Nosaltres hem de ser poliglots en el sentit més ampli del terme, amb horitzons extensos, en francès, anglès i altres llengües que esdevindran del tot imprescindibles.

—Us preocupa que l'esperit mercantilista i dependent de certs grups polítics faci que el català pateixi grans retallades?
—Em dol profundament la tebior dels po- lítics que arriben a filar coses que cauen en el ridícul més espantós; sobretot veure que la llengua que és un dret indiscutible d'aquest país s'hagi abaixat a la categoria de moneda de canvi. Això és lamentable.



Perfil

Joan Ferrer i Costa va néixer a Calella el 17 de maig de 1960 i resideix a Pineda de Mar des de 1985. Catedràtic per oposició d'Institut de Batxillerat des de 1984. Professor associat del Departament de Filologia Semítica de la Universitat de Barcelona (UB) des de 1995. Professor de Bíblia de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona des de 1990. Doctoren Filologia Semítica (hebreu i arameu) per la UB (1989). Llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Barcelona (1983). Llicenciat en Geografia i Història perla UB (1982). Director del Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya. Membre fundador i membre del consell de direcció de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Professor convidat per la UAB (1990), professor convidat en el I Seminario de Traducción de la Escuela de Traductores de Toledo de la Universitat de Castilla-la Mancha (1995). Ha iniciat l'ensenyament del siríac i del yídix en el Departament de Filologia Semítica de la UB. Col·laborador de Joan Coromines des de 1990. Ha tingut cura de l'edició dels tres darrers volums de l'Onomasticon Cataloniae. Ha publicat, entre d'altres, Onomasticon bíblic hebreu-català (en col·laboració amb M. C. Baqué i A. Puig), El Targum d'Osees en tradició iemenita (tesi doctoral, UB 1989), de 652 pàgines, i La Bíblia (Girona 1996). Ha col·laborat en la nova edició de la Bíblia catalana. Traducció Interconfessional (Barceona 1993) i en les publicacions Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya, Estudis Franciscans, Anuari de Filologia, Institut d'Estudis Catalans, Revista de Catalunya, Els Quaderns del Nacional i REPÒRTER. Ha preparat l'edició d'un diccionari pedagògic de la llengua hebrea contemporània i edicions i traduccions del siríac i del yídix.

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 63, novembre de 1997, pàgines 27-29.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

Catosfera

Dissabte, 18 oct.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits