bloc sense fulls

Repòrter, abril de 1998 | 80 anys de Tharrats

Diumenge, 21 de març de 2021 06:00 h



El pintor Joan-Josep Tharrats (Girona 1918) ha fet 80 anys. Aquesta efemèride és una bona ocasió per recordar la importància d'aquest polifacètic pintor lligat a la nostra comarca d'ençà de l'establiment a Pineda de Mar, l'any 1991, de la Fundació Tharrats d'Art Gràfic. Darrere la cara sempre greu de l'artista Tharrats s'hi amaga un home amb una sensibilitat artística especial i una multiplicitat d'interessos esborronadora. Tharrats, pintor i gravador, ha estat un divulgador incansable de l'art contemporani i ha publicat sobre aquests temes diversos llibres, té quadres en les principals pinacoteques del món, és un melòman empedreït i un amant dels llibres.

Orígens

En l'origen de la seva producció plàstica hi ha una curiositat extraordinària per qualsevol tipus d'expressió artística. Aquesta curiositat té més mèrit si es té en compte que s'origina en el desert cultural de la postguerra. L'any 1947 coneix el poeta Joan Brossa i els pintors Antoni Tàpies, Joan Ponç i Modest Cuixart i el crític d'art Arnau Puig. Tharrats era el més gran de la colla. Un any després, el 1948, inicia les activitats el grup Dau al Set, centrades sobretot en la publicació d'una revista que portava el mateix títol del grup. La defunció oficial del grup es va fer efectiva el 1956 amb l'aparició del darrer número de la revista. De fet, la vocació pictòrica de Tharrats, tot i que larvada, no es desperta fins tard: la seva primera exposició no és fins a l'any 1950, quan Tharrats ja tenia més de trenta anys. Segurament aquesta exposició fou el resultat de la febre creadora lligada al grup Dau al Set. A partir d'aquí, però, Tharrats comença a cremar etapes ràpidament. Es multipliquen les exposicions i comença a viatjar per l'estranger.

Maculatures

L'any 1954 és una data important en la biografia artística de Tharrats perquè comença a experimentar amb les maculatures. El terme «maculatura» és un mot lligat a les arts gràfiques que designa el full defectuós en la impressió. Per tant, habitualment, la maculatura és fruit de l'atzar. Tharrats es va adonar que aquests rebuigs d'impressió, aquests papers retintats que havien passat més d'una vegada pels corrons de la premsa, sovint produïen resultats artístics plausibles.

Tharrats va veure les possibilitats de creació que li oferien les maculatures i hi va començar a treballar amb tan bons resultats que aquesta nova tècnica de gravar li ha donat fama i reconeixement internacional. La maculatura, doncs, és una tècnica innovadora de gravar que consisteix a fer passar diverses vegades el paper per la premsa, manipulant-lo, per tal d'aconseguir un resultat determinat.

Joan-Josep Tharrats s'ha convertit per mèrits artístics propis en un català universal. Amb els anys es va anar guanyant el reconeixement del públic i de la crítica. Ha rebut diverses distincions tant artístiques —el nomenament de membre de la Reial Acadèmia de Bel les Arts de Sant Jordi—, com civils —la Creu de Sant Jordi. L'any 1993 la Generalitat de Catalunya li va dedicar una exposició antològica al Palau Robert de Barcelona.

El grup Dau al Set

Enguany s'ha commemorat el 50è aniversari de la fundació del grup Dau al Set (1948-1956). El fet es va celebrar amb la descoberta d'una placa commemorativa a la plaça Molina de Barcelona, on habitualment es reunien els integrants d'aquest grup tan sui generis, i amb la inauguració d'una petita exposició instal·lada a la seu del FAD. A aquests actes Tharrats no hi va poder assistir, per motius de salut.



La revista Dau al Set s'editava amb una màquina Boston propietat de Tharrats. Aquest fet feia, a la práctica, que Tharrats en fos més o menys el director. Entre els integrants del grup —els pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, el poeta Joan Brossa i el teòric Arnau Puig— no van tardar gaire a aflorar les diverses sensibilitats, resultat de la poca homogeneïtat del grup. De fet, segons com, es difícil fins i tot parlar de «grup». Malgrat que, per la tenacitat de Tharrats, la revista va sortir fins al 1956, podem afirmar que ja feia anys que Dau al Set era una entelèquia.

Amb motiu d'aquest cinquantè aniversari, van tornar a sorgir entre els integrants del grup les velles disputes. El gran Tàpies, que no vol compartir el protagonisme amb ningú, sempre n'ha negat la importància i transcendència, així com l'existència d'un grup com a tal dins Dau al Set, a més, ja es va preocupar prou de no assistir a cap dels actes programats amb motiu d'aquesta commemoració. El poeta Joan Brossa, el més bel·ligerant amb Tharrats, nega al nostre pintor el pa i la sal en aquesta aventura, a més d'acusar-lo de censurar els continguts de la revista, d'haver tirat pel dret sense consultar la resta d'integrants del grup, de no ser-hi com a pintor sinó purament com a manager... i un llarg memorial de greuges. Ja podem veure quin mullader. Les acusacions de censura fetes contra Tharrats, així com els seus escrúpols a tractar determinats temes de determinada manera, evidentment s'han de contextualitzar. Al cap i a la fi, Tharrats era l'editor de la revista, que s'imprimia des de casa seva amb una Boston, i, a finals dels anys quaranta, en la pura i dura postguerra franquista, la policia política no anava amb gaires miraments.

Malgrat totes aquestes trifulgues, el que és important és que, de manera inconscient, tots els integrants d'aquelI grup, del qual formava part Tharrats, van esdevenir la connexió amb l'art d'avantguarda d'abans de la guerra a Catalunya. La normalitat plàstica a Catalunya, després deia Guerra Civil, s'inicia tímidament, molt tímidament, amb Dau al Set. I aquest és un fet que reconeixen tots els historiadors de l'art contemporani fins a tal punt que el projecte museogràfic del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), si s'arriba a realitzar mai, cosa de la qual és ben lícit dubtar-hotal com estan les coses, s'iniciarà amb Dau al Set. I amb això sí que hi té alguna cosa a dir-hi Joan-Josep Tharrats, ja que ell devia ser un dels homes més ben informats sobre les tendències artístiques que es portaven a la resta d'Europa i als EUA durant la dècada dels quaranta i dels cinquanta. Les seves fonts d'informació eren les revistes de vell que comprava al Mercat de Sant Antoni.

La Fundació de Pineda

La relació de Joan-Josep Tharrats amb Pineda de Mar es va iniciar amb motiu d'una exposició que se li va fer a la Sala Municipal. A partir d'aquí va començar una fecunda relacióamb la poblacióde Pineda que, gràcies a la sensibilitat i l'oportunitat de l'Ajuntament d'aleshores, va cristal·litzar en aquest projecte. Aquesta Fundació, però, malgrat al que estem acostumats en aquest país de grans projectes i façanes, que acostumen a acabar en un gran foc d'encenalls, va néixer amb uns objectius molt possibilistes: d'una banda, fomentar la projecció i l'estudi de l'obra del seu patró, Joan-Josep Tharrats, i d'altra banda, donar a conèixer les diverses tècniques que giren al voltant de l'art gràfic, del qual Tharrats ha estat un dels revitalitzadors contemporanis al nostre país. Amb aquesta finalitat la Fundació Tharrats es va establir en el segon pis de l'Ajuntament, en una sala d'exposicions permanent que ocupa uns 200 m2, que va ser condicionada expressament per acollir la seu de la Fundació. El fons de la Fundació Tharrats és format per més de 300 litografies i gravats de pintors catalans i estrangers de reconegut prestigi en l'art contemporani actual —Miró, Tàpies, Clavé, Cuixart, Lam, Matta, Duchamp, etc.— que formaven part de la col·lecció particular de Tharrats. Periòdicament, la Fundació Tharrats renova l'exposició permanent instal·lada en aquesta seu i va mostrant part dels fons de què disposa.



Els reptes de la Fundació

Malgrat tot, la Fundació Tharrats viu actualment una situació de punt mort, agreujada pel fet que el patró de la Fundació, el mateix Tharrats, pateix greus problemes de salut. De fet, però, el Patronat de la Fundació, que hauria de regir els destins d'aquesta institució, fa temps que no es reuneix, perquè la migradesa pressupostària amb què compta fa inviable qualsevol projecte una mica ambiciós. Entre els reptes més urgents que té pendents la Fundació Tharrats hi ha el trasllat de la seu cap a un altre lloc que sigui més espaiós i de més fàcil accés. Necessita urgentment un espai més ample per a exposició, un magatzem, perquè actualment no en té, on guardar en condicions el fons de què disposa, i un mínim d'instal·lacions administratives, que per ara tampoc no té. Sembla, però, que en un futur no gaire llunyà, bona part d'aquest problemes d'infraestructura se solucionaran amb el condicionament del nou equipament cultural de Can Comas, on ha d'anar instal·lada. Aquests problemes d'infraestructura han agreujat l'operat i vi tat de la Fundació Tharrats que, per exemple, ha perdut la possibilitat de negociar l'adquisició de la biblioteca privada de Tharrats, que constitueix un dels fons bibliogràfics més importants sobre art contemporani del nostre país. Però, és clar, com podia negociar-ne l'adquisició i no tenia espai on col·locar-la... i encara menys diners per adquirir-la?

De fet, el migrat pressupost de la Fundació Tharrats clama al cel. Aquest pressupost, que engloba també la programació de la Sala Municipal d'Exposicions, és de tres milions i mig de pessetes anuals, dels quals cal descomptar la partida d'administració i vigilància de la pròpia Fundació i de la Sala Municipal, les despeses d'edició de programes, manteniment, etc. La inversió econòmica més important que s'hi va fer va ser la inicial... però després de tallar la cinta inaugural, poca cosa més. Així ens trobem que, per manca de dotació, no s'hagi pogut organitzar, amb un mínim de previsió, algun acte relacionat amb l'aniversari del patró.

Malgrat tot, la Fundació Tharrats ha jugat amb prou habilitat les seves cartes i ha rendibilitzat al màxim els seus pocs recursos... fins i tot de manera increïble. Així, ha estat al darrere de tots els esdeveniments cultura Is més importants que s'han fet a la població, com els homenatges a Vicenç Riera Llorca, a Joan Miró, a Joan Coromines —el del seu norantè aniversari i l'organitzat arran de la seva mort—, el setanta-cinquè aniversari de la Biblioteca Serra i Moret, el seguit d'exposicions de fotografies d'abans de la Guerra titulades Pineda en el temps... Tot i que, també és cert, molts dels actes en què ha participat d'una manera decisiva no eren directament relacionats amb els objectius que li corresponien. De totes maneres, la Fundació Tharrats hi és, potser sense fer gaire enrenou, esperant temps millors.

(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 68, abril de 1998, pàgines 26-28.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

ACN

Dissabte, 14 feb.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits