bloc sense fulls

Repòrter, setembre de 1998 | Gulsoy: «Amb Coromines vaig entendre Catalunya»

Dijous, 25 de març de 2021 03:45 h



El lingüista Joseph Gulsoy, professor emèrit de la Universitat de Toronto, va rebre el passat 27 de maig la màxima distinció acadèmica de la Universitat de Barcelona, el doctorat honoris causa, i fa poc, la Generalitat li ha concedit la Creu de Sant Jordi. Gulsoy, deixeble distingit del gran filòleg Joan Coromines, és un historiador important de la nostra llengua. Va estudiar amb el mestre a la Universitat de Xicago (1955-58) i posteriorment durant l'època de 1975-87 va ser, junt amb Max Cahner, el seu col·laborador principal en el magne projecte del Diccionari etimològic i va participar també en la redacció de l'Onomasticon Cataloniae. Gulsoy solia passar les vacances a Pineda, treballant al costat de Coromines i, després, continuava la feina a casa seva.

-Com vau ser deixeble de Coromines?
-Abans d'anar a Xicago estudiava romàniques a la Universitat de Toronto per al grau de Master of Arts. La lexicologia, que és l'estudi de la història dels mots, era el meu tema predilecte. L'any 1953 es va publicar el primer volum del Diccionario crítico etimológico de Joan Coromines, i poc després el segon. Aviat hom parlà de Coromines com la més gran autoritat de la lingüística romànica i fins corria la veu que el gran filòleg espanyol Ramón Menéndez Pidal, que havia estat mestre d'ell, deia que el seu deixeble valia més que ell mateix. En el Diccionario jo vaig descobrir una font rica, inesgotable d'informació sobre l'origen i la història dels mots castellans i romànics i solia passar hores i hores llegint i assaborint les explicacions del mestre. Abrigava la il·lusió d'estudiar amb el gran lingüista i això va ser possible per una beca concedida per la Universitat de Xicago i una altra del Canadà Council per a completar els meus estudis de doctorat.

-Coromines us va dirigir la tesi doctoral.
-Sí, era l'any 1957. Em va proposar tres temes; el primer era fer l'edició d'una obra catalana medieval. Vides de sants roselloneses, el segon constava de fer un estudi sobre el lèxic d'origen àrab de les llengües hispàniques, i el tercer era l'edició i estudi del Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquim Sanelo, en manuscrit incomplet del segle XIX. Com que sempre m'havia fascinat el treball lexicològic, vaig escollir aquesta última proposta.

-Quan vau visitar Catalunya?
-El mes de maig de 1957. Primer vaig passar tres mesos a Barcelona per adquirir l'ús oral del català. Mitjançant Coromines em vaig hostatjar a la casa d'una senyora d'edat, emparentada amb el famós bisbe Morgades. En aquella casa s'hi parlava un català fi, amb cadències del parlar de Vic i de Ripoll. Vaig fer, a més, l'amistat de doctorands universitaris que em van ajudar a practicar l'idioma. Solia anar també al mercat per conversar amb gent i preguntar com hom deia els noms de les verdures, fruites, comestibles i peixos. Després vaig anar a València per dur a terme investigacions sobre el diccionari de Sanelo.

-Amb quins personatges de la cultura catalana vau fer amistat?
-A Barcelona vaig conèixer el gran savi Josep Maria de Casacuberta, director de l'Editorial Barcino, que em va ajudar a conèixer diversos aspectes de la cultura catalana. Al cap de tres mesos quan vaig anar a València ell em va donar una carta per a Joan Fuster, poeta i escriptor que residia a Sueca. A València, vaig conèixer, a més, Josep Giner i Marco, un bon amic de Joan Coromines i un gran estudiós del lèxic del País Valencià, que em va donar molta orientació en relació amb l'estudi del diccionari i del lèxic valencià.

-Quina relació vau mantenir amb Joan Coromines a Catalunya?
-Durant l'estiu de 1957 i més tard a diverses estades a Catalunya i a València als anys 60, vaig acompanyar Joan Coromines en els seus viatges a la Ribagorça i altres punts dels Pirineus i del País Valencià, quan ell realitzava les enquestes per a l'Onomasticon, i no cal dir que aquestes ocasions van ser molt instructives per a la meva formació lingüística, i en el nivell humà. Vaig descobrir un món nou, desenvolupant un gran amor al país, al poble i a la llengua catalana. Vaig entendre tot el que significava Catalunya.

-Com és que vau col·laborar en el Diccionari etimològic de Coromines?
-A la primeria dels anys 70, quan Coromines ja havia acabat les enquestes toponímiques, pensava que havia arribat l'hora d'enllestir el Diccionari. Tenia llavors gairebé setanta anys, i la seva salut era precària, ja que havia patit una crisi cardíaca uns anys abans. No li semblava aconsellable emprendre la tasca, que era gegantina, tot sol i, a més, volia assegurar que el projecte tingués continuació si ell no podia completar-lo. Ens va demanar la col·labració a Max Cahner i a mi, els seus dos amics de confiança. Noteu que jo pels mateixos anys ja tenia publicada una sèrie de treballs, entre ells, l'esmentat diccionari de Sanelo, i passava a ser un especialista d'estudis catalans i particularment del lèxic valencià i dels problemes de fonètica històrica. Joan Coromines havia establert una amistat entranyable amb Max Cahner, d'ençà que aquest havia dedicat estudis a l'obra del seu pare Pere Coromines, tan estimat per ell. Altrament, Cahner era una persona de molta influència, emprenedor, i de capacitat extraordinària per promoure projectes de gran relleu, i un gran savi. De fet, gràcies a la seva participació i a l'ajut editorial de Curial va ser possible publicar el Diccionari etimològic.



-Teníeu els mateixos criteris que eI mestre?
-Si, completament. Recordeu que la meva preparació lingüística fou formada pels ensenyaments de Coromines a la classe, i per la consulta constant del seu Diccionario etimológico, i d'altres treballs seus. Pel que fa a això, us indicaré una observació del ben conegut erudit Miquel Dolç, que havia fet una ressenya del nostre Diccionari etimològic. Deia el professor Dolç que en examinar els articles de la lletra N, tots redactats per mi, trobava que no s'hi notava cap diferència en l'estil, mètodes de presentació i criteri d'anàlisi de les altres parts del diccionari redactades per Coromines. I això no és estrany. S'ha dit també que la lingíjística que jo cultivava perpetuava l'escola de Joan Coromines.

-Vau col·laborar també en l'Onomasticon.
-L'estiu de 1989 havia fet un viatge a Turquia per visitar la meva família. Coromines em va demanar que quan tornés fes una escala a Barcelona per passar uns dies amb ell a Pineda. L'endemà de la meva arribada, va venir a visitar-nos Max Cahner i entre els dos em van suggerir que formés part de l'equip de redacció de l'Onomasticon. Ja s'hi havia unit el professor Xavier Terrado de la Universitat de Lleida. Jo els vaig expressar una certa reticència indicant que l'estudi onomàstic no era ben bé el meu camp d'investigació i que la meva muller no seria partidària que jo em comprometés en un projecte d'aquella dimensió que necessitava visites de sis o set setmanes a Pineda cada estiu.

-Però vau acceptar la proposta...
-Sí, és clar, no podia dir que no a una voluntat del mestre. Jo vaig proposar que s'unís a l'equip Philip Rasico, professor de Vanderbilt University, savi jove i lingüista distingit, i fou acceptat amb entusiasme. Coromines, que ja tenia 85 anys i la salut molt delicada, volia assegurar que l'obra arribés a completar-se amb totes les garanties científiques. Es va decidir que el mestre s'encarregaria de l'estudi de noms d'origen preromà, àrab o mossàrab, amb una història complexa que sols Coromines podria tractar amb propietat amb els seus coneixements enormes. La idea era que l'estudi de la resta dels noms es podria dur a terme pels col·laboradors de l'obra. Es van formar tres llistes: la primera, amb noms a càrrec de Coromines; la segona, amb noms d'etimologia visible o predictible però amb problemes diversos a càrrec dels col·laboradors, i la tercera, amb noms l'etimologia dels quals no presentava problemes o ja s'havien resolt. Joan Ferrer, que es va incorporara l'equip poc després, s'encarregà d'aquest llistat i, a més, de l'organització del treball i era l'intermediari entre l'oficina de Pineda i l'editorial Curial. Sempre ho he dit: la participació de Joan Ferrer ha estat providencial, sense el seu treball abnegat, la publicació de l'Onomasticon hauria estat molt difícil.

-Finalment es va enllestir l'Onomasticon.
-Era la gran il·lusió de Coromines. Més que el Diccionari etimològic, perquè hi havia dedicat gairebé tota la seva vida. Cada vegada que superava una dificultat important em deia «Gulsoy, hem guanyat una altra batalla...». De totes maneres, la meva participació en l'Onomasticon no ha estat massa important [una seixantena d'articles], perquè no era la meva especialitat i, fins i tot, alguna vegada el meu punt de vista no coincidia amb el de Coromines...

-Una de les divergències amb Coromines va ser amb l'etimologia de Malgrat, oi?
-Sí. En la seva opinió Malgrat, com a nom, havia estat donat a un castell (n'hi havia dos o tres a l'Edat Mitjana) pel baró propietari en senyal d'un esperit arrogant i independent, reflectint la noció de «Aquí mano jo, malgrat del rei o dels meus enemics!». La meva investigació assenyalava, més aviat que el nom de Malgrat vindria de l'adjectiu llatí malegratus 'ingrat', dit d'un lloc o terreny improductiu i poc grat. Coromines no va acceptar l'article meu que defensava aquest origen i en va redactar un que intenta de provar el seu punt de vista.

-Us plau que la Universitat de Barcelona us hagi investit doctor honoris causa?
-Em sento molt honorat per aquesta distinció, però sempre he treballat sense esperar cap compensació. En tinc prou amb la satisfacció de saber que la meva aportació ha resultat útil i és apreciada. Coromines pensava també d'aquesta manera.

Perfil

Joseph Gulsoy (Ordu, Turquia, 1926), resideix al Canadà des de 1949. Ciutadà canadenc. Estudià Bachelor of Arts a la Universitat British Colúmbia, de Vancouver (1950-53); Master of Arts (Romance Philology) a la Universitat de Toronto (1953-55); féu estudis de Doctorat a la Universitat de Xicago (1955-57). L'any 1960 acabà la tesi doctoral. Professor de la Universitat de Toronto (1958-91). Dictà cursos de llengua i lingüística hispàniques: Fonètica espanyola. Història de la llengua espanyola, Introducció a la lingüística espanyola, Llengua catalana, nivell I i nivell II; Història de la llengua portuguesa. En nivell de MA i PhD: Espanyol medieval, Català medieval. Introducció a la filologia romànica. Actualment és professor emèrit de la Universitat de Toronto. Imparteix a les sessions de tardor un curs: Espanyol medieval o Català medieval. Fou president de la North American Catalan Society (NACS) (1980-82). El 1982 va organitzar el III Col·loqui d'Estudis Catalans. Membre electe de la Royal Canadian Society (1983); Premi Catalònia de l'Institut d'Estudis Catalans (1988); Premi internacional Ramon Llull (1989); membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1994); doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1998); membre del comitè assessor de les revistes Llengua i Literatura, Caplletra i Hispànic Lingüistics. Ha publicat: Diccionario valenciano-castellano de Manuel J. Sanelo (Castelló de la Plana, 1964); Catalán Studies Volume In Memory of Josephine de Boer (Barcelona, 1977); Catalan, dins Trends in Romance Lingüistics and Philology (The Hagué, 1982) i Estudis de gramàtica històrica (València/Barcelona, 1993). Ha col·laborat en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, on va redactar les lletres N (V, pp. 861-996), O i Q (VI, pp. 9-145 i 885-977) i U (VIII, pp. 952-1.000), i articles a diferents volums de l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines.

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 72, setembre de 1998, pàgines 26 i 27.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits