bloc sense fulls

Repòrter, abril de 1999 | Causes de l'esclat del conflicte

Dijous, 1 d'abril de 2021 04:00 h



La Guerra Civi I espanyola, que es produeix entre els anys 1936 i 1939, ha estat, sens dubte, el fenomen més important de la història de Catalunya i d'Espanya al llarg del segle que ara s'acaba. No només perquè aquest conflicte va suposar la culminació de moltes de les contradiccions socials, polítiques i ideològiques que s'havien anat generant a la societat en el decurs de molts anys (podem remuntar-nos al segle XIX), sinó també perquè el resultat final de la guerra va condicionar els esdeveniments que es desenvoluparien en les dècades posteriors durant la dictadura de Franco (1939-1975). L'esclat de la guerra no pot atribuir-se a una actuació concreta i aïllada a partir de la qual es desencadenés el conjunt de fets que va colpir el país en aquells anys. Els motius són molt més complexos, alguns es perden en el temps, d'altres, en canvi, van ser força més recents. Una resposta acurada requeriria un espai que ara no disposem, ni és l'objectiu del reportatge. En tot cas, el resultat d'aquests motius va dur a una fragmentació creixent de la societat que degenerà en una divisió en dos bàndols irreconciliables que es negaven, mútuament, tota mena de diàleg o cooperació.

Fos com fos, el que sí és cert és que l'Alt Maresme, com la pràctica totalitat de racons de l'Estat, va participar, voluntàriament o no, en la sèrie d'actes que caracteritzaren, en major o menor grau, aquell trienni. Els nostres municipis es van veure implicats en la situació insòlita i específica que va viure Catalunya amb la irrupció d'una revolució que repercutien camps tan diversos com la política, l'economia, l'educació, la cultura, l'habitatge o  l'organització territorial, entre d'altres. Una revolució que també es veié dramàticament tenyida de violència amb actuacions cruentes que desembocaren en assassinats, revenges personals, exclusió, discriminació o la manca d'expressió lliure d'idees o de formes de pensar.

La sublevació militar

De forma resumida es pot dir que l'acte més immediat que portà a l'esclat de la guerra civil de 1936-1939 fou una sublevació militar que tenia per objectiu acabar amb l'estat de coses a què havia portat la Segona República, proclamada el 14-IV-1931. L'objectiu era donar un cop d'estat militar amb la finalitat d'enderrocar el govern de la república legalment constituït. El colpisme és un fenomen de caire militar que sovintejà a escala estatal, sobretot durant el segle XIX i els primers anys del segle XX, i que es traduí en fets com les sublevaclons, les insurreccions o els pronunciaments encapçalats per personatges amb pesdinsde l'exèrcit (com generals, etc.). El que es vol transformar amb els cops d'estat és l'ordre establert anterior (a nivell polític, econòmic, social, ideològic, cultural...) i es donen amb el pretext d'acabar amb situacions de conflictivitat o d'inestabilitat sociopolítiques prèvies. Si triomfen, solen comportar un canvi de poder i de les autoritats precedents; si fracassen, recau sota els militars sublevats tota mena de responsabilitats amb la corresponent depuració.

Per al cas que ens afecta, la insurrecció iniciada per l'exèrcit d'Àfrica el 17-VII-1936 evolucionà cap a una situació intermèdia entre les dues possibilitats plantejades. No hi va haver un triomf immediat clar, però tampoc es va fracassar. Fou justament aquesta raó la que féu que allò que inicialment havia de ser un «cop de timó» per modificar la conjuntura precedent degenerés en una guerra oberta de conseqüències imprevisibles. En efecte, la reacció dels militars sublevats topà amb el govern republicà, amb part de l'exèrcit, que es va mantenir fidel al govern, i amb les organitzacions sindicals i els partits obrers, que estaven disposats a fer front a una eventual actuació dels sublevats.

La insurrecció l'encapçalaran diversos generals que es trobaven al cap de guarnicions tant de la península com de les illes. L'objectiu era que a aquestes guarnicions se n'afegissin d'altres, de forma que l'alçament pogués escampar-se i triomfar en el conjunt de l'Estat. Així, Franco assumí el comandament de la revolta a les Canàries; Queipo de Llano ho féu a Sevilla; Goded, a les Balears, i Mola, a Pamplona. L'alçament, però, no va reeixir a tots els llocs. Va fracassar a Madrid, a Santander, a Guipúscoa i a Biscaia, a l'antiga Castella la Nova (excepte el nucli rebel de la ciutat de Toledo), a la Manxa (menys a Albacete), a Badajoz, a Múrcia, a Andalusia oriental, a Menorca, al País Valencià i a Catalunya. En canvi, va triomfar a la majoria de les ciutats de Lleó i de l'antiga Castella la Vella, a Mallorca i Eivissa, a Àlaba i a Navarra, a les tres capitals aragoneses, a Galícia, a Càceres, a les capitals de l'Andalusia occidental i a la ciutat d'Oviedo. Per tant, el balanç després dels primers moments de l'alçament no pot ser considerat favorable per a cap dels bàndols.

L'evolució dels esdeveniments, en particular, a l'Alt Maresme i, en general, a Catalunya, vindrà marcat fonamentalment pels resultats de la insurrecció al cap i casal, Barcelona. És aquí on es trobava la concentració de tropes més destacable. A Barcelona la insurrecció s'inicià el diumenge 19 de juliol, encara que nova prosperar pels nombrosos factors que hi jugaren en contra. En primer lloc, perquè entre les forces armades no existia unanimitat. Dins de l'exèrcit, no tothom estava implicat en l'aixecament; el mateix capità general de Catalunya s'hi havia mostrat contrari. En segon lloc, els cossos d'ordre públic —guàrdia d'assalt i Guàrdia Civil— estaven sota el control de la Generalitat. No obstant això, la Guàrdia Civil es mantingué dubtosa, en uns primers moments, sobre la posició a prendre.



Per altra banda, la capacitat de mobilització civil era molt més important per part dels qui es mostraven contraris als insurrectes que per part d'aquells que els donaren suport. Així, el moviment obrer (especialment la seva força hegemònica, el sindicat de caràcter anarcosindicalista CNT —Confederació Nacional del Treball—) tenia molts milers de militants disposats a treure armes d'on fos per combatre l'exèrcit. Aquestes masses obreres i populars, dirigides fonamentalment per anarquistes i en menor mesura per comunistes, aconseguiren armar-se arrabassant les armes dels militars que es rendiren i prenent-les en l'assalt a quarters i casernes. En canvi, l'exèrcit revoltat només comptava amb el suport de persones properes a les tesis tradicionalistes (bàsicament carlins i falangistes), de filiació molt més minoritària a Catalunya. El general Goded, que s'havia desplaçat des de les Balears per encapçalar la rebel·lió, no va tenir més remei que rendir-se, acció que va causar un fort efecte sobre els aquarteraments escampats per Catalunya. A Mataró, la declaració de l'estat de guerra quedà sense efecte.

El govern de la Generalitat, encapçalat per Lluís Companys, es veié desbordat per l'empenta que assolí la revolució popular i es va produir, aleshores, una situació de doble poder. L'efectiu el va exercir un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format per representants de sindicats i organitzacions obreres com CNT/FAI, UGT (Unió General de Treballadors) o Unió de Rabassaires (sindicat de pagesos majoritari al camp català), de partits obrers, com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i republicans, com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Acció Catalana. La Generalitat, davant d'aquests esdeveniments, es limità a legalitzar les decisions del Comitè, mentre intentava recuperar el control. Vegem, però, com es van viure aquests primers moments a l'Alt Maresme i quin és el calat que tingueren els successos descrits.

(Article de David Pavon a la revista Repòrter, número 79, abril de 1999, pàgines 7 i 8.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits