bloc sense fulls

Repòrter, setembre de 1999 | Perejaume aturona el Liceu

Dilluns, 5 d'abril de 2021 03:45 h

L'any 1999 ha estat especialment prolífic per a l'artista santpolenc, que ha inaugurat una gran exposició retrospectiva de la seva obra al MACBA i ha enllestit les pintures que han de decorar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona



Fa nou mesos enrere, Perejaume era notícia de tots els diaris del país, perquè havia guanyat el concurs restringit per pintar els vuit òculs del sostre de la platea del Liceu i els tres medallons de l'arc del prosceni amb el seu projecte titulat genèricament La platea abrupta. Aquest projecte, com ja va explicar Perejaume a REPÒRTER (gener 1999), es divideix en dues parts que es complementen. D'una banda, formant una unitat, els vuit òculs del sostre de la sala, que, usant la tecnologia informàtica i suport fotogràfic, representa un Pirineu de vellut, una espècie de platea paisatgística coberta per una multitud de les característiques butaques vermelles del Liceu, que es multipliquen tot dibuixant el perfil de la carena; d'altra banda, en els tres medallons del prosceni, en què s'ha usat la pintura a l'oli, es combinen, també, un mar de butaques vellutades amb fragments de les pintures —i de les motllures daurades— de Lorenzale que hi havia anteriorment en aquest mateix espai, en un joc de plans diversos, característic de l'obra de Perejaume. Nou mesos després, la criatura ja ésa punt de veure la llum. Per veure quina és la plasmació real del projecte de Perejaume, una calorosa tarda de finals de juliol, en plena canícula estiuenca, ens desplacem al barri del Poblenou postolímpic que ha desnonat el seu passat industrial per convertir-se en un barri residencial prop de mar. Malgrat això, encara resisteixen alguna de les antigues fàbriques de maó, amb les seves xemeneies característiques, ara ja sense alè. Precisament, en una de les naus d'aquestes antigues fàbriques, s'hi ha instal·lat momentàniament Perejaume per poder pintar els tres medallons del prosceni. La fàbrica, que en una reconversió forçosa ha canviat el tràfec tèxtil pel silenci artístic i el soroll dels telers pel frec dels pinzells damunt les paletes i les teles dels pintors, és una típica baluerna fabril situada prop de la ronda litoral, amb el mar que s'endevina al fons. Perejaume ens espera en una de les sales del tercer pis, convertida en el seu taller provisional. En la paret d'una sala rectangular, damunt una petita bastida metàl·lica, hi ha disposades les tres peces que il·lustraran l'arc central del prosceni. En aquesta tasca l'han ajudat els pintors Mikel Esparza i Víctor Pérez-Porro. L'efecte és colpidor. El conjunt és format per tres pecesel·líptiques la mésgran de lesquals, la central, fa uns tres metres d'alçada per gairebé sis de llargada; les dues laterals, de dimensions similars, més de dos metres i mig de llargada per gairebé dos d'alçada. Les dues teles laterals ja pràcticament es poden donar per acabades, a manca dels darrers retocs d'ajustament que estaran al peu de l'escenari del Liceu, i la tela central ja està enllestida en un noranta per cent. Mentre ens retem de l'impacte, Perejaume, amb la paleta i els pinzells a la mà, dalt de la bastida, pinta, retoca, s'ho mira... Encara bocabadats, Perejaume respon a les nostres preguntes.



-Quin ha estat el procés del treball que heu dut a terme?
-Primer vaig fer un petit esbós. Després vaig buscar documentació del teatre, de les pintures antigues, de les butaques, de la catifa i del motlluratge que hi havia i amb l'ordinador vam fer una mena de projecte, conjuntant unes imatges que, en definitiva, és el que hem fet amb pintura. Ha estat un procés llarg traduir tot aquest material fotogràfic en una pintura a l'oli, sobretot pensant que han d'anar exposades al costat d'unes imatges amb suport fotogràfic i que, per tant, s'establiran una sèrie de relacions entre la pintura i la fotografia. És en aquest sentit que hem encarat el treball, tenint molt en compte que la pintura fa com una mena de doble joc amb la imatge fotogràfica.

-Com es combinen aquestes dues tècniques, la pintura i la fotografia, en aquest projecte?
-La fotografia actua en un pla pictòric i la pintura és feta a partir de documentació i fotografia. Hi ha una estranya fusió de veracitat en les imatges. De fet, tot i ser a partird'un procés mecànic, les fotografies de la platea muntanyosa tenen un to documental que fa que, quan les veus, no sembli tant una proposta sinó el document d'una cosa que ha succeït. La fotografia en dóna fe, en dóna paraula. En realitat tant a la fotografia com a la pintura hi ha un amagamentdel traç de l'autor, una certa impersonalitat de l'obra, una certa desaparició de la rúbrica immediata i recognoscible. Aquesta aparent discreció fa que no sàpigues ben bé on acaba i on comença la meva intervenció a la sala. Es produeix un esborrament dels marcs que contenen l'autoria: el Liceu entra en el marc de l'obra i l'obra penetra en la sala sencera.



-El teatre, les butaques, els marcs són temes recurrents en la vostra obra, elements que heu treballat molt...
-És clar. Jo m'hi sento molt còmode perquè a l'obra s'incorporen, com dius tu, uns elements que han anat apareixent en el meu treball: el teatre, les motilares, el paisatge i tot aquest aspecte wagnerià; són temes que no em són difícils de combinar, perquè em són familiars. De fet, sempre he tingut una atracció natural pels teatres. És un recinte que aplega moltes realitats diverses. A l'escenari poden passar tota mena de temes, música, discursos, llenguatge... i sempre queda articulat pel marc escènic que ho fa coherent, i això és el que el fa una mena d'espai de comprensió. De vegades és un espai enorme, però d'altres té un aspecte molt íntim, gairebé visceral, de vegades sembla com un paladar de vellut, de vegades sembla un cor que es dilata i es contreu. De fet el Liceu és això, no?



-Quan es va cremar ja vau pensar una obra al voltant de la destrucció del Liceu en «Mapa de Catalunya estampat amb cendres del Gran Teatre del Liceu», oi?
-Sí. Per mi el teatre ja estava perdut, em vaig fer el càrrec que s'havia acabat i amb aquella obra volia naturalitzar l'incendi. Quan em van proposar de participar en el concurs em va semblar que el Liceu real s'havia expandit, que ja no existia en aquell local de les Rambles...

-No crèieu possible la reconstrucció del Liceu?
-Era com si no em pertanyés, no hi trobava cap lligam amb això. Llavors, quan vaig veure la platea, punyeta!, em vaig adonar que era igual que l'altra i vaig creure que era jo que anava enganyat i llavors va ser com em van engrescar a fer el projecte, però quan hi anava tenia la idea que no m'hi presentaria.

-Tornaríeu a fer un projecte d'unes dimensions tan grans?
-Vés-ho a saber, això!

-Hi ha artistes que senten una gran atracció per peces de grans dimensions...
-Sí. Això va com va...



-Potser pel fet que com més gran és la pintura sembla més pura...
-Jo no hi crec en les mides. És una batalla ja guanyada i discutida. Els formats en la història de la pintura varien, com sabeu, d'una manera considerable... En l'època del barroc les pintures que es van fer a les esglésies eren d'un format extraordinari i eren fetes per gent que tenia un gran ofici, tota una tècnica de trucatge magnífica per fer possible tota aquesta mena d'aspecte monumental de la pintura. Però sempre hi ha hagut i hi ha obres tant o més extraordinàries en formats petits. Hi ha Vermeer, que és un pintor d'obres de butxaca on sembla que el món es concentri poderosament. Al segle vint hi ha un cant al petit format: Morandi, Klee, Sucre... per tant, això del format no vol dir res. En un gran format jo sempre hi trobo un aspecte escenogràfic. El que passa és que si aprofites un recurs escenogràfic, com és el cas, i el fas en gran format, una cosa multiplica l'altra i és com un castell de focs. Però si t'he de ser franc, jo m'estimava més la nota petita que vaig fer per al projecte del Liceu que no pas la peça gran... si no és que aquesta peça ha de funcionar precisament en l'espai del teatre i en la mida del teatre. En les obres petites, la llambregada és més mental que física. Naturalment el fet de fer una obra més gran no vol pas dir que hagis fet una gran obra... A més, penseu que el món està ple i una obra així ocupa molt d'espai.



-Però si el teatre del Liceu és molt gran!
-En aquest cas sí, però normalment no hi ha espais per acollir les pintures de gran format...

-Tornant al Liceu, què voleu expressar amb el fet d'introduir la muntanya de vellut al sostre?
-No, no, les coses no funcionen mai d'aquesta manera. No és que volgués expressar res, vaig pensar que aniria bé d'obrir aquell sostre, i per comptes de fer vuit obres que potser quedarien molt esquifides, fer-ne una que abastés tot el sostre i una altra el prosceni. Dues obres. I en funció de la meva obra, de l'espai, ha sortit això... i enganyaríem la gent si els diguéssim altra cosa... El més important és que l'obra funcioni bé en l'espai: una obra ornamental en què intervingui l'espai en què s'exposa, que l'obra doni la volta a l'espai i que l'espai doni la volta a l'obra, que espai i obra siguin l'un l'escenari de l'altra.

-Heu aconseguit una cosa que semblava impossible, la total unanimitat al voltant del vostre projecte...
-Oh, ja ho veurem això!, espereu... El dia 3 de setembre, les obres de Perejaume van ser presentades als mitjans de comunicació, ja situades en els llocs que els correspon de la platea del Liceu. De fet, aquest va ser el darrer acte, com la col·locació de la guinda del pastís, abans de la inauguració oficial del Gran Teatre del Liceu que s'esdevindrà el proper dia 7 d'octubre amb l'òpera Turandot de Giacomo Puccini, sota la direcció escènica de Núria Espert.

(Article de Josep Ferrer i Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 83, setembre de 1999, pàgines 6-11.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

més llegits
darrers comentaris

fotos

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits