bloc sense fulls

20 d'abril de 2021

Pròleg del llibre 'Felicitat digital' de Mariola Dinarès





Quan el 2016 vam arribar a la direcció de Catalunya Ràdio, ens vam proposar, amb Santi Faro i Jordi Borda, sacsejar la programació de l’emissora pública per renovar-la i modernitzar-la. Necessitàvem programes que parlessin dels temes que els mitjans de comunicació tradicionals encara no abordaven prou però que ja estaven canviant la vida de la gent. Buscàvem algú que conegués internet, les xarxes socials, que estigués interessat en la tecnologia, però, sobretot, en com la tecnologia ens afecta, i que, a més, tingués la capacitat radiofònica de convertir-ho en un contingut per al gran públic, per a tota l’audiència de Catalunya Ràdio.
 
No volíem un expert ni un tecnòleg, tampoc un guru o venedor de fum. Ens calia un periodista, un comunicador, que provingués del món digital, que el conegués des de dins perquè portés anys sent-hi, impulsant iniciatives o projectes, experimentant, encertant i equivocant-se si calgués... Perquè a l’entorn digital és fent coses, provant i arriscant, com els projectes prosperen. I és experimentant com realment descobreixes la lògica de la xarxa. I és quan coneixes o comparteixes aquesta lògica, la digital, la de la xarxa, que tens més credibilitat per ajudar la gent, l’audiència, a adquirir criteri, a guanyar seguretat, a tenir arguments per optar per un determinat servei, aplicació, plataforma, eina o aparell per sobreviure a la revolució digital d’aquests anys, d’aquestes dècades.
 
Pot un periodista informar o aconsellar sobre internet, xarxes socials, eines digitals i tecnologies de la comunicació sense ser-ne usuari? No, i si ho fa vol dir que no ha fet l’esforç d’immersió suficient per garantir que té prou elements per convertir-se en un comunicador o prescriptor creïble i honest. Perquè el que ens està passant com a societat, a tots i cadascun de nosaltres, i en conjunt, és un canvi tan radical en la nostra manera de viure i conviure que no podem deixar en mans de qualsevol la feina seriosa, imprescindible i rellevant de la informació, l’acompanyament, el consell i la prescripció.
 
És exactament això el que fa, cada dia a Catalunya Ràdio des del setembre del 2016, Mariola Dinarès, dirigint i presentant el programa “Popap”, d’1 a 2 del migdia. Ella va ser la nostra aposta perquè els oients de la ràdio pública tinguessin un programa diari dedicat a la vida digital, és a dir, a la nova manera de viure des de la irrupció de la xarxa, de les xarxes i de totes les eines i aparells que han modificat la nostra manera de ser en aquest planeta i de viure en societat.
 
No es pensin que tothom va entendre, el 2016, que apostéssim per fer un programa diari sobre el món digital. A alguns, del tot equivocats tal com ha demostrat el temps, els semblava una frivolitat, un caprici. Gràcies al “Popap”, Catalunya Ràdio no només innovava i arriscava amb els continguts radiofònics del país, sinó que marcava tendència i aconseguia que el conjunt de la programació de l’emissora –i els professionals d’altres mitjans– aprenguessin, perdessin la por de tractar determinats temes i s’apuntessin al carro de la transformació digital. Probablement hauran de passar alguns anys més per ser prou conscients de l’impacte positiu que l’arribada d’un programa com el “Popap” ha tingut en el panorama radiofònic i comunicatiu del país.
 
L’èxit del “Popap” de Catalunya Ràdio és mèrit de Mariola Dinarès (Matadepera, 1971) i de l’equip del programa, íntegrament femení, que ella ha sabut formar i dirigir amb encert. Mariola Dinarès és una dona de ràdio i una dona de la xarxa. No hi ha gaires perfils a Catalunya com el seu prou legitimat per posar-se diàriament des del setembre del 2016 al davant dels micròfons en directe per explicar-nos novetats, aportar-nos criteri i recomanar-nos què fer i què millor deixar de fer en el vertiginós però apassionant món de la transformació digital. Però dels pocs perfils que tenim al país com aquest, l’única professional capaç de guiar-nos, advertir-nos, engrescar-nos i acompanyar-nos en aquests canvis digitals que experimentem a diari, a cada moment, el de Mariola Dinarès és el més proper, sincer, empàtic, dinàmic, entusiasta, afectuós i humil que tenim.
 
Allunyada d’un cert postureig que domina la comunicació i l’activitat digital a l’entorn dels temes que ens ocupen, la virtut de Mariola Dinarès rau en l’honestedat, l’esperit divulgador, la senzillesa i el compromís de servei públic aplicat a la xarxa amb què afronta i tracta la matèria que toca. Només així s’entén que ella i les integrants del seu equip hagin estat capaces d’aglutinar entre 65.000 i 85.000 oients diaris –segons l’onada de l’Estudi General de Mitjans– entre la 1 i les 2 del migdia a l’antena de Catalunya Ràdio. És una audiència molt rellevant per a un programa que informa i entreté amb temes aparentment tan complicats com els que tracta.
 
Mariola Dinarès aconsegueix fer-nos fàcil, entenedor i atractiu allò que explicat per algú altre esdevé confús o espantadís. I ho aconsegueix perquè sap de què parla, perquè ho coneix, ho viu i ho experimenta, i perquè ho explica d’una manera pedagògica, entenedora, fàcil i directa. I quan ella t’ho explica, ja sigui a la ràdio o ara amb aquest llibre, et venen ganes de seguir-la, d’imitar-la, de deixar-te guiar i aconsellar. Perquè si alguna cosa bona té la Mariola quant a honestedat professional és que no enganya i s’envolta dels millors especialistes, de la gent que millor pot ajudar-nos a entrar en conceptes o terrenys desconeguts com alguns dels que tracta diàriament al seu programa i que ara, gràcies a aquest volum, tenim recollits per escrit.
 
És per a mi un honor haver estat dels primers a llegir aquest llibre i que l’autora hagi pensat en mi per prologar-lo. En temps convulsos i difícils com els que vivim calia un llibre com aquest, estimulant i positiu. Prou maldecaps tenim tots per equivocar-nos, frustrar-nos o espantar-nos davant del repte de la vida digital. Aquest llibre, tan ben estructurat i escrit, ajudarà els lectors a posar-se al dia d’una manera tranquil·la i planera. També els donarà claus per fer de pares o d’avis amb els fills o els nets, o de simples usuaris per als que no en tinguin, amb els mínims coneixements necessaris per sobreviure amb solvència en l’entorn digital. Ja sigui per fer el que s’hi diu o per parlar-ne amb fonament en els entorns familiars, socials i professionals en què tots ens movem.
 
Aquest és un llibre útil, diria que fins i tot necessari, per apropar-nos a la felicitat digital que anuncia i promet el seu títol. Està escrit amb una energia, naturalitat i optimisme que s’encomanaran al lector. Això és bàsic per animar i generar confiança entre els més porucs o reticents. Però el llibre també conté informació rellevant per als més avançats en la matèria perquè trauran molt de profit dels testimonis i aportacions de nivell dels molts experts que apareixen recollits en el llibre.     
 
A part de la satisfacció per poder escriure aquest pròleg i de tenir l’honor de figurar-hi, m’envaeix un sentiment de complicitat i d’alegria amb l’autora i per ella, la Mariola. Estic molt content que, enmig de la feinada que fa, amb un programa diari que des de la pandèmia fa des de casa en confinament, amb la quantitat d’actes que presenta, modera o en què participa, hagi tingut temps d’escriure aquest llibre, el seu primer. I ho estic perquè un llibre així era un necessitat i un buit que ningú millor que ella hauria sabut ocupar amb la selecció, capacitat de síntesi i estil que té “Felicitat digital”. Aquest llibre és altament recomanable per als oients del “Popap” de Catalunya Ràdio i per als que mai no l’han escoltat. I com que és un llibre que ajudarà a millorar la manera de relacionar-nos amb les eines digitals i els aparells que portem a sobre o tenim al cotxe, a casa o a l’oficina, i disfrutar-los més, serà un debut editorial doblement satisfactori per a la Mariola.
 
Ajudar la gent i encomanar felicitat és saludable i meritori en els temps que corren. Només algú com la Mariola, després d’anys d’aprenentatge i expertesa, d’informació i formació, però també d’entreteniment, era capaç de debutar editorialment i aconseguir-ho. Ja se’n va sortir quan, els primers dies de confinament en la primera onada de la pandèmia, aquella que ens va enxampar a tots per sorpresa, va ser valenta i va inventar-se una hora diària de ràdio perquè els escolars del país que estaven reclosos a casa poguessin seguir aprenent i estudiant amb el “Popap escolar” cada tarda a Catalunya Ràdio. Superar aquella adversitat i rematar-ho amb una cantada col·lectiva com la que va aconseguir amb l’audiència deixen petjada. Com la que deixarà aquest llibre. Desitjo que el disfrutin.
 

       

20 d'abril de 2021

Repòrter: Moció de censura a Canet i crisi a Convergència



A Canet de Mar la situació política és molt complicada. L'alcalde, Francesc Garcia, duu gairebé quatre mesos en minoria després que un dels seus socis, CiU, abandonés el govern. Durant aquest temps, el consistori ha viscut una crisi política. Un altre debat seria si la crisi ha afectat el funcionament municipal fins al punt d'haver generat una paràlisi. La qüestió, però, és que CiU i la resta de grups de l'oposició —PSC, ERC i UC— estan negociant la presentació d'una moció de censura per expulsar la Plataforma Independent de Canet del govern. La moció de censura, però, hauria de ser el resultat final d'un treball intens de negociació. Fer fora Francesc Garcia no ha de ser, en cap cas, la finalitat de l'acord entre tots aquests partits. La moció de censura ha de servir, per sobre de tot, per garantir una situació política més estable i fructífera per al conjunt de la població. No cal perdre de vista que un govern multicolor com el que resultaria de la moció de censura podria generar una crisi encara pitjor si els fonaments del nou edifici no són prou sòlids. I per posar aquests fonaments, hi ha d'haver, inevitablement, un acord programàtic en què els virtuals socis de govern s'hi sentin prou còmodes i es comprometin a complir. I no pot faltar el sentit de la responsabilitat. L'alcaldia de Canet no pot esdevenir, per molt tocat que aparegui el govern de Francesc Garcia, la moneda de canvi de cap operació política comarcal. No es pot obviar que Garcia i la seva número dos, Anna Ardil, han ridiculitzat el president comarcal de Convergència, Albert Batlle, en el recent congrés del partit al Maresme. Garcia i Ardil són militants de CDC i van encapçalar la candidatura independent que va desbancar el candidat de CiU i exalcalde Josep Rovira perquè des de la presidència comarcal convergent es va interferir en el procés d'elecció de l'alcaldable canetenc. Batlle va quedar marcat, i Garcia i Ardil s'han venjat ara amb un congrés comarcal que ha deixat Convergència en crisi, o com a mínim en entredit, a nivell del Maresme. Si Batlle fos prou responsable i honest, hauria d'haver posat el seu càrrec a disposició, novament, de les bases convergents. Les repercussions que la crisi de Canet ha tingut a CDC del Maresme són evidents. Ara, només cal esperar per al futur més imminent que no es repeteixin els errors del passat.

(Editorial de la revista Repòrter, número 98, gener de 2001, pàgina 3.)
 

       

19 d'abril de 2021

Catalunya Ràdio torna a superar els 900.000 usuaris únics a l'app i la web



Catalunya Ràdio torna a superar els 900.000 usuaris únics al març i creix un 14% respecte el mes anterior. Es tracta de la segona millor audiència digital a Catalunya de la ràdio pública, només superada pels consums aconseguits l'octubre del 2017. Gràcies per la confiança!

Catalunya Ràdio: Catalunya Ràdio aconsegueix 917.000 usuaris únics a internet
 

       

19 d'abril de 2021

Repòrter, desembre de 2000 | Max Cahner: «La Fundació necessitava existir físicament»



Max Cahner
, president de la Fundació Pere Coromines, se sent plenament satisfet per l'aprovació del projecte de rehabilitació de l'immoble: «És un pas del tot imprescindible perquè la Fundació necessitava existirfísicament, no només a través del paper... La Fundació va néixer de la voluntat de Joan Coromines amb la finalitat que es poguessin continuar els seus projectes. Va creure que la millor manera de poder-ho fer era cedint els seus materia Is i els del seu pare, Pere Coromines, a una entitat creada amb aquesta finalitat, a la qual va fer donació també dels seus estalvis aconseguits durant tants anys de viure com un monjo. Va considerar que d'aquesta forma es podria mantenir una petita estructura i tirar endavant una sèrie de publicacions que ell hauria volgut fer.»

Max Cahner reconeix que per aconseguir donar forma a la voluntat de Joan Coromines ha calgut resoldre moltíssimes traves burocràtiques: «A tots ens va semblar que seria una tasca fàcil, però avui en dia les tramitacions oficials són molt complicades. A més, calia disposar de la propietat plena de l'immoble de Sant Pol de Mar, que havia estat del pare i que estava sotmès a uns drets de successió molt complexos. Això ha fet que una tramitació que habitualment sol enllestir-se en un any s'hagi allargat gairebé a tres. [Joan Coromines va morir el dia 2 de gener de 1997.] Ara la casa ja és propietat plenament de la Fundació i a partir d'aquí hem anat a cercar ajudes, ja que el llegat de Joan Coromines no era suficient per poder afrontar la reforma i condicionament de la casa. Per sort la Diputació de Barcelona se'ns va oferir, perquè sembla que de les institucions que tenim a l'abast és la que menys diners li falten, perquè la Generalitat, tot i la seva bona voluntat, no té mitjans i les Universitats també estan força malament a nivell econòmic...»

La casa del carrer Consolat de Mar de Sant Pol, on la família Coromines passava els estius les primeres dècades del segle, es troba en força mal estat de conservació, ja que durant la postguerra havia estat llogada i transformada en una mena d'hostal que l'havia malmès considerablement. El projecte elaborat per la Diputació ha comptat ambel vistiplau unànime tant del consistori santpolenc com del Patronat de la Fundació Pere Coromines: «Entre la Diputació de Barcelona, l'Ajuntament de Sant Pol i el Patronat de la Fundació hem aconseguit tirar endavant un projecte que s'ajusta a les necessitats de la Fundació, és a dir, hi ha una biblioteca especialitzada, aules, administració, una sala polivalent per a exposicions i té l'avantatge que a pocs metres hi ha una sala de conferències de propietat municipal amb capacitat per a dues-centes persones que, si cal, es podrà usar. A més, el lloc és ideal, la població està ben comunicada tant per ferrocarril com per autopista i és exactament a mig camí entre Barcelona i Girona. Tot això ens fa creure que pot esdevenir un centre d'activitats científiques molt important, obert a un gran ventall d'estudiosos.»

Una part important de les activitats que organitzi la Fundació Pere Coromines aniran a càrrec de la Universitat de Girona, amb qui es va formalitzar un conveni de col·laboració. Segons Max Cahner: «La Fundació té un caire, evidentment científic, i el Patronat és format a partir d'uns membres nomenats per Joan Coromines, gent de la seva confiança. Per tant, els patrons no són catedràtics o investigadors, tot i que ha de promoure la investigació i les relacions entre universitats, i això sempre és bo fer-ho dins el marc universitari. Amb aquesta finalitat vam crear conjuntament amb la Universitat de Girona el Centre d'Estudis Pere i Joan Coromines. Durant aquest període d'impàs hem fet ja algunes activitats, però realment si no es disposa d'una seu expressa, és una tasca gairebé impossible. Jo, que he participat en simposis organitzats pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Girona, he pogut constatar que hi han tingut sempre molt interès; per tant, la col·laboració entre la Fundació Pere Coromines i la Universitat de Girona crec que serà molt positiva quan es disposi del marc adient per fer activitats.»

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 97, desembre de 2000, pàgina 27.)
 

       

19 d'abril de 2021

Repòrter, desembre de 2000 | Pas endavant de la Fundació Coromines

La seu de la Fundació Pere Coromines serà aviat una realitat, ja que el Patronat i l'Ajuntament de Sant Pol de Mar han aprovat el projecte de rehabilitació de l'edifici, la primera fase del qual és previst enllestir al mes de juny del 2001



El projecte de rehabilitació de la seu de la Fundació Pere Coromines, situada al carrer Consolat de Mar de Sant Pol, ha estat ja aprovat per l'Ajuntament de la població i pel Patronat de la Fundació, i el proper mes de març és previst adjudicar la primera fase de les obres, amb un pressupost de 49.507.548 ptes. El projecte, del qual s'ha responsabilitzat la Diputació de Barcelona, ha estat redactat per l'arquitecte Àngel Biurrun Contreras i preveu la rehabilitació i remodelació de latinea, amb la finalitat de ser destinada a Centre d'Estudis Lingüístics. A la planta baixa s'hi ha distribuït un vestíbul, una sala polivalent per a exposicions i conferències, una sala destinada a magatzem de la biblioteca i un ampli pati. Al primer pis hi haurà la sala de treball de la biblioteca, dues aules i els serveis i, la planta segona, destinada a la gestió, comptarà amb una sala per a becaris i professors, una per a administració, i la presidència, L'immoble comptarà amb una superfície total útil de 453,60 metres quadrats i es preveu que les dues fases de l'obra tinguin un cost total de 85.435.896 ptes.

Per a Sant Pol de Mar és molt important que es doni aquest impuls a la Fundació Pere Coromines. Segons Francesc Pomés, alcalde de la població, «el fet que Joan Coromines hagués decidit en el seu testament que la Fundació tingués la seva seu a Sant Pol va ser una gran notícia, perquè per la categoria que tindrà, donarà un gran nom a la població. Jo sempre he dit que mai no agrairem prou a Joan Coromines el fet que hagués pensat en Sant Pol com a lloc per deixar el seu llegat. Des del primer dia que ens en vam assabentar ja ens vam posar a treballar. Hem fet nombroses gestions i viatges per poder tirar endavant el projecte, i ho hem fet convençuts que Sant Pol de Mar se'n beneficiarà moltíssim.»

El camí recorregut fins ara no ha estat precisament fàcil, atès que en primer lloc la Fundació Pere Coromines va haver de formalitzar la cessió d'us de l'immoble a l'Ajuntament de Sant Pol per un termini de 25 anys, amb la finalitat de poder-se d'acollir a les ajudes institucionals necessàries per afrontar el finançament de les obres. «L'Ajuntament de Sant Pol no tenia diners per afrontar la rehabilitació de Can Coromines —reconeix l'alcalde—, per això el primer que vam fer va ser acudir a la Diputació de Barcelona. Des de l'Àrea de Cultura se'ns va tractar molt bé i, a més d'assessorar-nos, ens van oferir assumir les despeses de redacció del projecte tècnic de rehabilitació.»

Amb la finalitat d'agilitar la gestió, el projecte s'ha dividit en dues fases, la primera, amb un pressupost de quaranta-nou milions i mig de pessetes, serà finançada amb 25 milions provinents de la Diputació, 15 mi I ions de la Generalitat —a través del percentatge de beneficis que ha de destinar la Caixa a obres culturals— i dels nou restants, si no es rep cap altre ajut, se'n farà càrrec l'Ajuntament. Aquesta fase consta de la substitució de l'estructura, cobertes i arranjament de façanes i posar en funcionament la biblioteca, que és dividida en dues plantes. Pel que fa a la segona fase, amb un pressupost de trenta-cinc milions, preveu el condicionament interior de la resta d'espais pera sala d'exposicions, aules, administració, becaris, professors i presidència. El finançament d'aquesta segona fase, però, encara no s'ha resolt. Segons Francesc Pomés: «Vam sol·licitar un ajut a l'empresa Fomento, atès que ha de destinar un 1% dels seus beneficis a obres culturals. Inicialment semblava que ho podríem aconseguir, però, s'han fet enrere adduint que l'edifici no era de propietat municipal. Ara, ens haurem d'adreçar al Ministeri de Cultura, i si no ens concedeixen cap ajuda, a la Generalitat. El que és indiscutible és que d'un lloc o altre haurem de treure els diners per no haver d'interrompre les obres.»

Segons l'alcalde de Sant Pol aquest equipament cultural serà la realitat més important que haurà aconseguit la població durant l'actual legislatura: «És indiscutible que per la repercussió que tindrà a nivell públic, la Fundació Pere Coromines serà l'obra més important d'aquests darrers quatre anys de gestió municipal.»

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 97, desembre de 2000, pàgina 26.)
 

       

19 d'abril de 2021

Repòrter, desembre de 2000 | El turisme i les rieres preocupen Maragall

Pasqual Maragall, el cap de roposició socialista al Parlament de Catalunya, va visitar l'AIt Maresme per denunciar que el pla de rieres està desfasat i per conèixer de primera mà la problemàtica del sector turístic. Maragall va trepitjar la riera d'Arenys i va dinar amb empresaris del turisme a Calella



El president del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i cap de l'oposició al Parlament, Pasqual Maragall, ha visitat l'Alt Maresme per denunciar que el pla de rieres, redactat l'any 1992, està desfasat i no s'ha complert. El pla que la Generalitat i l'Estat van elaborar llavors per acabar amb les rierades del Maresme preveia actuacions valorades en 16.703 milions i fixava un calendari que acabava aquest any. Amb tot, només s'ha fet un 60% de les obres incloses en el pla. Maragall va passejar per la riera d'Arenys el 9 de novembre, acompanyat de diputats, alcaldes i regidors socialistes i del presidentdel Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, també del PSC.

Durant el seu periple maresmenc, Maragall va reclamar la necessitat de coordinar el pla de rieres en una única autoritat, ja que els alcaldes acaben marejats entre l'administracióestatal i l'autonòmica. «Algú ha de donar la cara davant dels ajuntaments i no fer bal lar els alcaldes de Madrid a Barcelona i a l'inversa», va afirmar el dirigent socialista. L'exalcalde de Barcelona va anunciar que s'entrevistaria amb la directora de l'Agència Catalana de l'Aigua de la Generalitat, Marta Lacambra, perquè assumeixi la coordinació dels tràmits i agiliti els projectes de cobriment i canalització de les rieres de la comarca.

Calella va ser el segon escenari de la comitiva del PSC. Maragall va visitar l'Ajuntament i, posteriorment, va dinar al restaurant El Hogar Gallego amb una representació d'empresaris del sector turístic. Acompanyat del primer tinent d'alcalde de Calella, Joan Torrent; de l'alcaldessa de Malgrat i presidenta del consorci turístic Costa del Maresme, Conxita Campoy; del diputat Josep Clofent; i de l'alcalde de Caldes i responsable d'Hisenda de la Diputació de Barcelona, Joan Rangel, entre d'altres. Pasqual Maragall va voler escoltar les preocupacions dels hotelers i empresaris vinculats al negoci del turisme, després d'una temporada conflictiva en el cas de Calella. Entre els empresaris destacaven el president del Gremi d'Hostaleria del Maresme, Manel Vila, i el president de Calella Activa, Enric Hernández. Vila va sortir del dinar privat amb força optimisme, perquè havia vist un Maragall molt comprensiu amb els problemes del turisme i disposat a reclamar ajudes institucionals per millorar la seguretat i la neteja de cara a la propera temporada d'estiu. Pasqual Maragall va manifestar als periodistes que havia trobat una Calella molt millorada des de la seva anterior estada, i va proposar fórmules imaginatives perquè tant l'Ajuntament de Calella com els empresaris aconsegueixin fer el salt qualitatiu que necessita la ciutat per poder oferir una imatge més sòlida i atractiva de cara a l'exterior. En aquest sentit, el dirigent socialista es va referir a les inversions milionàries que han fet els empresaris.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 97, desembre de 2000, pàgina 15.)
 

       

19 d'abril de 2021

Repòrter, desembre de 2000 | L'últim record d'Ernest Lluch

L'exministre socialista va donar una conferència sobre la nova economia a Pineda de Mar el 3 de novembre, 18 dies abans que l'organització terrorista ETA l'assassinés. Un milió de catalans va sortir al carrer per demanar diàleg després de l'atemptat contra aquest intel·lectual i polític nascut al Maresme



L'assassinat d'Ernest Lluch, el 21 de novembre a mans de l'organització terrorista ETA, ha tingut una especial repercussió entre els maresmencs. L'exministre socialista de Sanitat i catedràtic d'història de les teories econòmiques a la Universitat de Barcelona va néixer a Vilassar de Mar el 1937. Només 18 dies abans de la seva mort, Lluch va pronunciar una conferència al Casal d'Avis Les Mèlies, organitzada per l'Ajuntament i la Federació de Comerciants. Lluch va parlar de la nova economia, acompanyat a la taula de l'alcalde pinedenc, Joan Morell, i del regidor d'Hisenda, Joaquim Burjons. Abans d'iniciar la xerrada, va conversar amb el portaveu del PSC, Josep Lluís Fillat. L'atemptat d'ETA contra Lluch va deixar incrèduls Morell, Burjons i Fillat. El regidor d'Hisenda va deixar el seu testimoni de condemna a Catalunya Ràdio, i el programa d'Antoni Bassas va emetre el missatge a primera hora del matí. La conferència de Lluch va ser retransmesa el 26 de novembre per Ràdio Pineda.


Quan ETA ens toca tan de prop

Totes les morts són horroroses i reprobables. Totes les víctimes són víctimes per igual. Però els sentiments que provoquen els atemptats d'ETA no són homologables, uniformes ni lineals. Amb l'assassinat d'Ernest Lluch ens han tocat més la fibra que en altres ocasions. Lluch no era un polític, un catedràtic universitari, un soci del Barça i de la Real, un apassionat de la música, un amic del poble basc, no era un ciutadà actiu. Lluch era tot això i més, una suma de compromisos. La tràgica nit del 21 de novembre , la primera reacció va ser d'incredulitat. No pot ser. Un home afable, simpàtic i accessible. ETA ha matat el ministre que va universalitzar la sanitat a l'Estat. ETA s'ha cobrat la vida d'una persona no nacionalista, però oberta, dialogant i receptiva a la legítima reivindicació d'Euskadi. Un home que no defensava la independència del País Basc, però que estava disposat a escoltar i parlar amb tothom, fins i tot amb la persona que el va matar, com va dir Gemma Nierga.

Aquesta és la primera vegada que un atemptat d'ETA ens toca tan de prop. Era de Vilassar de Mar, i sempre ho deia amb orgull.

Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb ell dues vegades. La primera va ser a Anglès, fa molts anys, després d'un acte de campanya electoral, i em va dir que era de Vilassar de Mar per referir-se (críticament) a un altre maresmenc, Jordi Pujol, que és nascut a Premià de Dalt.

La segona ocasió va ser aquest any. Li vaig deixar un missatge en el seu contestador perquè havia de prepara r la presentació del llibre de memòries del seu mestre Fabià Estapé, el 8 de maig a Calella. Em va trucar per telèfon i vam estar xerrant sobre Estapé, que sempre parla de Lluch com del seu alumne preferit, del seu deixeble predilecte entre els 34.500 alumnes que han passat per les seves mans.

L'altre dia vaig escoltar per l'emissora municipal la conferència que Lluch va fer a Pineda. Parlava de la nova economia. Llàstima que la nova economia no vagi Uigada a una nova política. Una política que no sigui miop ni immobilista. Una política que s'esforçi per resoldre tots els conflictes encara no resolts. I el primer esforç que cal és el del diàleg. Com demanava Ernest Lluch.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 97, desembre de 2000, pàgina 12.)
 

       

19 d'abril de 2021

Repòrter: El drama de l'aigua nostra de cada dia



Els ciutadans de l'Alt Maresme pateixen diàriament la mala qualitat de l'aigua que raja per les aixetes de casa. No hi deu haver cap càlcul fet, però seria molt interessant saber quants diners ens gastem els habitants de les poblacions que reben aigua de l'aqüífer de la Tordera en ampolles d'aigua embotellada. La xifra, segurament, deu superar la mitjana del país. Qui beu aigua de l'aixeta? Una modesta enquesta feta per REPÒRTER a peu de carrer confirma la sospita. Ningú. Qui s'atreveix a ingerir una aigua que abans era tèrbola i marronosa i, últimament, salada? Ningú. No es tracta de ser alarmista, però la mala qualitat de l'aigua que rebem a les nostres cases justificaria tranquil·lament una mena de rebel·lió pel rebut que es paga a les companyies subministradores. 0 els altmaresmencs tenim massa bona fe o avui en dia la capacitat de mobilització és tan minsa que les empreses ja ens poden anar donant qualsevol cosa per aigua.

Així com a l'àrea metropolitana en el seu moment es va produir la famosa guerra de l'aigua —pels impostos que gravaven el rebut—, a l'Alt Maresme hi hauria d'haver una resposta contundent per demostrara l'administració —sigui quina sigui— i a les empreses que viuen d'aquest negoci, que ja n'hi ha prou, que hem tocat fons. Però hi ha un problema que ara dificulta aquest tipus de discurs. Aviat resultarà que el gran drama no serà la qualitat de l'aigua, sinó la disponibilitat d'aigua. No hi ha aigua. La notícia no és nova. Si agafeu l'exemplar d'aquesta revista corresponent al passat mes d'octubre ja trobareu el reportatge sobre els pagesos de la conca de la Tordera, que feien una tractorada per denunciar la sobreexplotació, salinització i contaminació de l'aqüífer. Aquests tres són els punts negres de la nostra conca, i ara sembla que la Generalitat vol fer a corre-cuita una planta de dessalatge per acabar amb el segon dels problemes. Però què passarà amb la sobreexplotació i la contaminació? Esperem que els alcaldes estiguin del costat dels usuaris i no acceptin intervencions pensades amb interessos aliens a la comarca. Confiem que, un cop hem tocat fons, la Generalitat actuï amb bon criteri. Més ens val.

(Editorial de la revista Repòrter, número 97, desembre de 2000, pàgina 3.)
 

       

18 d'abril de 2021

Repòrter, novembre de 2000 | Pineda recupera Salvador Genís

Un carrer, un llibre i una exposició en memòria del pedagog pioner de l'ensenyament dels alumnes en la llengua pròpia del país. Pineda de Mar ha homenatjat un defensor a ultrança del català en el camp educatiu



Esmenar una injusticia de l'oblit. Aquest era el propòsit de l'homenatge que l'Ajuntament de Pineda de Mar va organitzar el 4 de novembre a Salvador Genís i Bech (la Jonquera, 1841-Pineda, 1919), segons les paraules pronunciades per l'alcalde pinedenc, Joan Morell, en l'acte de presentació del llibre que la Fundació Pere Coromines ha dedicat a aquest pioner de l'ensenyament en la llengua propia del país. En defensa de l'ensenyament en català és el primer volum de la col·lecció de Ciències Humanes que publica la Fundació Coromines. Obra de Joan Pujadas i Josep Ferrer, el llibre va ser un deis motius de l'homenatge a Salvador Genís, però no l'únic. També es va inaugurar el carrer que el consistori ha dedicat a qui va ser autor deis primers llibres escolars catalans contemporanis, situat en paral·lel al passeig Maritim i perpendicular als carrer Àngel Guimerà i Pintor Fortuny, L'altra motiu de la jornada va ser la inauguració de l'exposició que, fins al 17 de desembre, mostrarà la vida i l'obra de Genís a la Sala Municipal d'Exposicions de Pineda de Mar.

L'homenatge va ser tot un èxit. Més de cent persones van participar-hi, juntament amb els familiars de Salvador Genís arribats de Madrid i entre els quals destacava Joan Genís i Estany, nét d'aquell pedagog fet a si mateix i que va arribar a ser el número 1 de la seva promoció en les oposicions per ocupar una plaça de mestre públic. El director general de Politica Lingüística de la Generalitat, Lluís Jou, va presidir la presentació del llibre. «Aquest no és un descobriment en clau local, sinó nacional. Felicito l'alcalde de Pineda per l'encert en l'organització d'aquest acte perquè Salvador Genís és un personatge quetranscendeix l'àmbit local i forma part de la història de la cultura i la llengua catalana», va afirmar el director general. Per Lluís Jou, «el carrer que avui hem inaugurat serà l'esquer perquè la gent s'interrogui sobre Salvador Genís, però la resposta la trobaran en aquest llibre».

El president de la Fundació Pere Coromines i exconseller de Cultura de la Generalitat, Max Cahner, també va presentar el llibre de Josep Ferrer i Joan Pujadas, i va destacar la vigència del discurs de Salvador Genís. «En definitiva, Genís deia que l'ensenyament en una llengua que no sigui la pròpia és una barbaritat pedagògica, i aquesta qüestió és molt actual quan en realitat va ser plantejada per un mestre de casa nostra ara fa 130 anys».

El filòleg Joan Ferrer, secretari i continuador de l'obra de Joan Coromines, és l'autor del pròleg del volum En defensa de l'ensenyament en català, que recull els articles pedagògics i les poesies que Salvador Genís va publicar tant en català com en castellà. Joan Ferrer va llegir interessants fragments del llibre i va emocionar els assistents, més d'un centenar de persones que s'aplegaven a la nova sala de conferències del Centre Cultural i Recreatiu. «Salvador Genís és un personatge absolutament interessant per la modernitat de les idees que hi exposa. Fixeu-vos si és modern que ell ja parlava del babelisme ideològic tan pervers en determinats ambients polítics d'avui.» Joan Ferrer va llegir una carta de l'inspector d'ensenyament Eugenio Tejero, un «personatge babèlic» que posava el crit al cel perquè els nens i nenes aprenien en català a l'escola.

Després de presentar el volum, obra com va dir el filòleg, de dos «obstinats». com són Joan Pujadas i Josep Ferrer, a qui l'escriptor Vicenç Riera Llorca bé hauria pogut incloure en el seu llibre Nou obstinats, es va procedir a la inauguració de l'exposició sobre la vida i l'obra del pedagog a la Sala Municipal. Hi eren presents els alcaldes de Sarrià de Ter, Josep Turbau, i de la Jonquera, Jordi Cabezas. Salvador Genís va néixer a la Jonquera en el si d'una família modesta —va haver de treballar de taper per pagar-se els estudis— i, un cop obtingut el títol de mestre va exercir a Mieres (1863-1865) i a Sarrià de Ter (1855-1874), on fou nomenat secretari de Junta de Primera Ensenyança de Girona, càrrec del qual fou destituït al cap de poc temps pels carlins, per causa de la ideologia republicana de Genís.



Als actes també va assistir-hi el regidor de Cultura de Calella, Josep Maria Juhé, atès que Salvador Genís va ser secretari dels ajuntaments de Castelló d'Empúries (1880-1881) i de Calella (1881-1899). Genís va ser despatxat del consistori calellenc per motius polítics, coincidint amb la presa de possessió de l'alcaldia del carlí calellenc Manuel Puigvert.

Hi va ser present, a més, el president de Caixa Laietana, Antoni Bonamusa, atès que l'exposició ha estat possible gràcies a la col·laboració del nét del pedagog, Joan Genís, però també pel fons documental de la Biblioteca Popular de la Caixa Laietana. No hi van faltar tampoc el catedràtic de pedagogia de la Universitat de Girona, Salomó Marquès, ni el pintor gironí Josep Perpinyà, vinculat de fa anys a Pineda, que és l'autor del dibuix que il·lustra la coberta del volum. Altres artistes presents van ser el mataroní Carlos Soriano i el santpolenc Perejaume.

Joan Morell va dir, abans de lliurar un exemplar del llibre als quatre besnéts de Salvador Genís presents a l'acte, que l'homenatge havia estat «senzill, però sentit de tot cor». L'alcalde de Pineda va fer un paral·lelisme entre el context social de Genís, amb un «català plenament normalitzat però amb una pobra consideració social i una llengua molt dialectalitzada», i l'actual. «Salvador Genís va lluitar tota la seva vida per la dignificació de la nostra llengua. Ara ens toca no abandonar la tasca iniciada per ell i mantenir l'esperança. Figures com aquesta ens ajuden a continuar la lluita», va afirmar Joan Morell.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 96, novembre de 2000, pàgines 28 i 29.)
 

       

18 d'abril de 2021

Repòrter, novembre de 2000 | Per un sol vot

El polític calellenc Francesc Frutos es queda a un pas de succeir Julio Anguita com a coordinador general d'Izquierda Unida. Un vot va donar la victòria al seu adversari, Gaspar Llamazares. Ara no amaga una certa decepció



El polític calellenc Francesc Frutos no és el nou secretari general d'Izquierda Unida (lU) per un vot de diferència en relació amb el seu rival Gaspar Llamazares, queteniael suport del predecessor en el càrrec, Julio Anguita. Frutos, que en un principi havia rebutjat la seva intenció d'aspirara liderar lU, va participar en la cursa successòria animat per una part dels seus companys, que el veien com a única solució a la retirada d'El Califa. Frutos, que a les passades eleccions generals ja va haver d'assumir d'urgència el paper de candidat a la presidència del govern, es va desdir i, finalment, va apuntar-se a la batalla per encapçalar una Izquierda Unida en números vermells i que havia perdut la meitat dels seus votants. Francesc Frutos ja va patir el revés electoral el passat dia 12 de març, ja que Izquierda Unida va perdre 13 escons al Congrés dels Diputats. El dia 29 d'octubre, va ser el segon cop fort durant el mateix any.

«Potser alguns tenien raó quan deien que ja tenia moltes responsabilitats i no convenia que en tingués més», va manifestar després de la votació del Consell Polític d'IU que acabava d'elegir l'asturià Gaspar Llamazares com a nou coordinador general. 31 vots afavor de Llamazares i 30 per Frutos. Aquest resultat reflectia la votació registrada amb anterioritat en el plenari de la VI Assemblea, celebrada a Madrid, que va donar 345 vots (42,59%) a la llista de Llamazares  —amb Julio Anguita de número dos—, 319 (39,38%) a Frutos, i 146 (18,02%) a la candidatura del sector crític que encapçalava Ángeles Maestro.

«No ens queda cap altra alternativa que la de treballar junts», va manifestar Francesc Frutos, que després va insinuar que ningú no l'intenti moure de la seva cadira de secretari general del Partit Comunista d'Espanya, que és la força majoritària en el si de la coalició d'esquerres. «Ja em coneixeu; el meu comportament serà exquisit. Jo sempre he estat lleial a l'organització i considero que la decisió democràtica és la que val», va sentenciar.

«La política no és agraïda amb els honestos»

El 'noi de Calella' ja té 61 anys. Ha lluitat tota la seva vida per les llibertats i ningú no li ha negat mai el seu treball clandestí antifranquista. De dirigent sindicalista a líder del PSUC a Catalunya. Va marxar a Madrid per assumir tasques de direcció al PCE, partit del qual actualment és el secretari general. Frutos és diputat al Congrés i portaveu parlamentari d'IU. Ha estat a un pas de fer el cim, però el resultat de la VI Assemblea d'Izquierda Unida l'ha deixat amb un mal sabor de boca. L'endemà d'aquella ajustada votació que el deixava apartat del càrrec de coordinador general d'IU, va afirmar en una entrevista radiofònica a Madrid: «La política no és agraïda amb els que juguen honestament.» La frase d'aquest comunista convençut és prou contundent. Frutos complirà amb els acords que, democràticament es prenguin dins de l'organització política, però no pretén fer «res més» amb el nou líder d'IU, Gaspar Llamazares. Frutos també està decebut per la seva anterior amistat amb Julio Anguita, de qui ara diu que ha jugat brut. No va tenir cap contacte amb ell «ni al final de l'assemblea, ni al principi ni a la meitat». «No tenim gaires coses a dir-nos», diu.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 96, novembre de 2000, pàgina 15.)
 

       
<1...23456...467>

més llegits
darrers comentaris

fotos

Dedicatòries

Divendres, 6 des.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits