bloc sense fulls

15 d'abril de 2021

Repòrter, juliol-agost de 2000 | Joan Torrent: «Els calellencs han notat el canvi»

Joan Torrent, primer tinent d'alcalde de Calella (PSC), sosté que el primer any ha estat positiu, malgrat el govern en minoria i el fantasma de la moció de censura.



Joan Torrent i Beltran
és primer tinent d'alcalde i portaveu del PSC a l'Ajuntament de Calella. És regidor d'Hisenda, Comerç i Turisme, i ara ja té el cap pensant en la propera edició de la Fira de Calella.

-Com heu passat aquest primer any de mandat des del govern?
-Estar al govern és una experiència necessària. En aquest any he après més que en els altres quatre anys a l'oposició. Si en algun moment hem de tornara l'oposició, la nostra manera de fer oposició seria més constructiva i raonable que la que possiblement hem fet abans de governar.

-Abans d'iniciar el mandat, esperàveu que seria tan difícil tirar endavant amb un govern en minoria?
-La veritat és que no érem prou conscients de tot el que se'ns venia al damunt. Vam veure clar que els dos grups que governem [ERC i PSC] teníem una bona entesa, i això s'ha demostrat en aquest any perquè no hem tingut ni un moment de pèrdua d'entesa. Per tant, la decisió va ser molt encertada, perquè vam convertir el resultat de dos grups en un únic de 7 regidors que formàvem govern.

-Però heu tingut dificultats, oi?
-Les dificultats han vingut respecte als altres 10 regidors, que han quedat a l'oposició i que durant un temps, amb més o menys fonament, han vingut planejant la possibilitat de fer un pacte per fer una moció de censura i treure'ns del govern.

-Han estat moments durs?
-Sí, perquè veus que totes les coses que has tirat endavant i les hores que hi has invertit es poden canviaren un no-res. La feina s'ha fet, i no passa res, però a nivell personal és decebedor. Per tant, sí que vam prendre una bona decisió, i la prova és que Calella va endavant com ha d'anar... amb molts problemes no resolts encara, però hi estem treballant.

-Què suposa governar en minoria?
-Que sempre hi ha algun grup de l'oposició que està d'acord amb el que el govern planteja. Hem anat consensuant les coses amb uns o altres.

-Una cosa és la feina que es fa dintre de l'Ajuntament i una altra la que es veu. Creu que el ciutadà ha notat algun canvi?
-Jo crec que sí. Després d'aquest any, la majoria de ciutadans de Calella consideren que tenen un ajuntament diferent, que ho és per les persones, però també per la relació que establim amb els ciutadans i les ciutadanes. Expliquem tot el que passa aquí dintre. Crec que hi ha la percepció que s'està governant diferent, comptant amb el poble i de cara al poble. Segurament molta gent dirà que hi ha molts problemes per resoldre, i ja ho he dit abans.

-Quins són els problemes bàsics?
-En tenim dos, que són la seguretat ciutadana i la neteja de la ciutat. Amb els pressupostos que tenim en aquests moments no podem fer-hi més, i això és així. No s'hi pot fer més perquè es necessitarien molts més recursos per tenir més policies i persones netejant la ciutat. Estem treballant-hi perquè en el nou concurs que s'ha de fer per la neteja de la ciutat a partir del gener del 2001 es puguin corregir les dificultats per garantir la bona imatge. No sé si tindrem l'èxit que voldríem, però que tothom estigui convençut que hi estem treballant.

-I la seguretat ciutadana?
-Quant a la policia, a part dels diners, que podríem fer un esforç per limitar-nos en altres coses i posar més agents, hi ha una dificultat afegida que és la manca de bons policies per poder-los contractar. No és només una qüestió de nombre, sinó de qualitat i professionalitat.

-Feu més balanç, si us plau.
-Doncs a nivell urbanístic, la conversió del centre històric de la ciutat en illa de vianants —que va tenir una forta oposició— ha permès recuperar el nucli antic pera les persones. Ja no hi ha cotxes, i això s'ha fet amb tota la intenció de fer veure que era possible. També s'ha millorat en Parcs i Jardins i Medi Ambient. La utilització de l'EscolaTallerpermillorar el Parc Dalmau. És una tasca molt indicativa del canvi que s'està produint a Calella.



-I el Pla d'Excel·lència Turística?
-Els canvis que hem promogut han aconseguit el consens de totes les forces, com ha estat substituir un pas subterrani al carrer Miquel Cuní per noves parades d'autobús al llarg de la carretera, per intentar que la baixada i pujada de turistes es fes d'una manera civilitzada i no tercermundista, com es venia fent fins ara.

-Amb el projecte de la nova biblioteca hi ha hagut un canvi d'opinió?
-Fruit del pacte dels pressupostos [amb els independents], una de les opcions, que era fer-la a I Mas Salvador de Plaça, ha acabat fructificant. Hem encarregat el projecte de biblioteca al Mas Salvador, però fam bé contemplant l'ajuntament vell com un edifici complementari.

-La vostra proposta de fer-la als terrenys dels antics hotels Cala i Cisne...
-La vam abandonar ràpidament perquè vèiem que era una proposta que no aconseguia el consens. Esquerra Republicana estava d'acord amb nosaltres, però no vam ser capaços de convèncer els altres grups. I no vam voler fer-ne una qüestió.

-El passeig marítim, com està?
-S'ha redactat un avantprojecte amb dinersdel Pla d'Excel·lència, que ha aconseguit el consens de tothom i ara està en mans de la direcció general de Costes a Madrid. Sembla que hi ha possibilitats d'aconseguir diners de Madrid per millorar la façana marítima i crec que és possible fer-ho abans d'acabar el mandat.

-Les pistes d'atletisme on aniran?
-Hi ha dificultats tècniques per ubicar-les a la Muntanyeta, juntament amb els camps de futbol necessaris per entrenar. No volem que més de 200 calellencs perdin la pràctica del futbol. Com que hi ha aquestes dificultats tècniques, s'ha contemplat la possibilitat de fer unes pistes noves on són ara [a la platja], amb algun material que permeti practicar l'atletisme. I això també depèn de Costes.

-La carretera N-ll va ser un dels grans temes de la campanya electoral. S'han fet gestions per treure-la del mig de Calella?
-Les dues o tres vegades que s'ha anat a Madrid al Ministeri de Foments'ha plantejat que la N-ll passi per l'autopista, ja que és gratuïta en aquest tram. Ens diuen que ho estan estudiant. Amb la Generalitat, n'hem parlat per fer una rotonda per accedir al polígon de Pineda i també s'ha proposat fer-ne un altre més amunt per accedir al futur polígon de Calella.

—Sou usuari d'Internet. Perquè l'Ajuntament de Calella encara no ha apostat per les noves tecnologies?
-Sí que hi juguem, però anem a poc a poc. Amb pas ferm i segur. Ja estem fent la plana web de l'Ajuntament.

-Una satisfacció d'aquest any?
-El conveni que hem signat per fer un pla de dinamització del comerç urbà.

-I una decepció?
-No haver aconseguit un govern estable.

-Hi haurà pacte de govern de majoria?
-Espero que sí, però de moment no hi ha massa possibilitats ni amb el Grup Independent Calellenc ni amb Convergència i Unió.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 93, juliol-agost de 2000, pàgines 10 i 11.)
 

       

15 d'abril de 2021

Repòrter: Les rieres, un escàndol que clama a Déu



És increíble la deixadesa de l'administració amb les rieres del Maresme. No té cap sentit el que està passant amb els torrents i les rieres de la nostra comarca, i només es pot entendre des de la irresponsabilitat dels governants. Aquelles persones que haurien de vetllar per la seguretat dels ciutadans i per la protecció de l'entorn —urbà, en alguns casos, i natural en menys dels que desitjaríem— són precisament les que estan demostrant un menyspreu més evident. El pla contra avingudes del Maresme, el famós pla de rieres presentat a bombo i platerets per la Generalitat i l'Estat quan els caps visibles dels respectius departaments eren Josep Maria Cullell, conseller, i Josep Borrell, ministre, ha quedat gairebé en paper mullat. No s'ha respectat el calendari ni la priorització de les actuacions. Quin sentit té que s'arrangi la riera de Santa Susanna, on no hi ha cap risc evident en cas de rierada, mentre que altres trams de la comarca segueixen oblidats? El sentit deu ser el de la preferència política, el de les maniobres de despatx que són absolutament alienes al ciutadà. Aquesta comarca es mereix un respecte. Cal que l'Agència Catalana de l'Aigua de la Generalitat refaci urgentment el pla de rieres, perquè el Consell Comarcal del Maresme té tota la raó del món quan denuncia que el document tècnic ha quedat desfasat. El pla es va redactar el 1990. Fa 10 anys no hi havia ni autopista ni una activitat urbanística tan frenètica. Durant aquests anys, pertant, l'Alt Maresme ha patit una transformació que no es pot obviar a l'hora de planificar les actuacions en les rieres i torrents. Aquest estiu ja hi ha hagut rierades. I s'ha comprovat que, malgrat l'obra de cobriment i canalització feta a Arenys de Mar, l'aigua es desborda i és un perill. No es tracta de fer aiarmisme, perquè els maresmencs som els primers que sabem com actua l'aigua. El que sí demanem és més rigor des de l'administració competent, la Generalitat, i més compromís financer per part de l'Estat. I que no perdin de vista que actuar-hi no vol dir necessàriament posar més formigó al territori. Potser ja seria hora que es plantegessin la necessitat de reforestar certes zones i adoptar més mesures preventives. Encara que no siguin tan visualitzables a l'hora de fer les inauguracions que als polítics tant els agraden.

(Editorial de la revista Repòrter, número 93, juliol-agost de 2000, pàgina 3.)
 

       

14 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2000 | El llegat Coromines ja és a Sant Pol

Les més de 600 caixes que formen el fons de Joan Coromines es van traslladar el passat 26 de juny del seu domicili de Pineda a un dipòsit provisional de l'Ajuntament de Sant Pol. Passat l'estiu, la Universitat de Girona iniciarà la catalogació.



El passat dilluns 26 de juny va culminar, amb el trasllat dels fons de la Fundació Pere Coromines dipositats a Pineda de Mar als locals provisionals de Sant Pol, una de les fases del procés, ques'endevina llarg, d'establiment de la Fundació Pere Coromines a la població de Sant Pol de Mar.

En total van ser gairebé 250 caixes les que van ser necessàries per contenir la biblioteca personal i els papers del filòleg Joan Coromines —cedulari a part—, que hi havia al seu domicili particular de Pineda. A aquesta quantitat cal també afegir-hi les gairebé 300 caixes que hi havia emmagatzemades a la casa del carrer Colom, provinents de la biblioteca que el nostre filòleg tenia en un pis de Barcelona, que va ser desmuntada i traslladada a Pineda quan Coromines va morirà finals de l'any 1997. El trasllat dels fons de Joan Coromines era esperada des de feia uns quants mesos, ja que el Patronat que regeix la Fundació Pere Coromines —que porta, per voluntat expressa del nostre filòleg, el nom del seu venerat pare—, havia venut a un particular la casa del carrer Colom on va viure Joan Coromines des del seu retorn de l'exili americà. Els motius de la venda eren evidents un cop resolts els problemes legals i familiars per tal que la casa pairal dels Coromines a Sant Pol de Mar fos la seu de la Fundació Coromines i un cop, també, arribats als acords pertinents amb l'Ajuntament d'aquesta localitat i amb altres institucions per tirar endavant aquest projecte.

Ara per ara, tots els fons bibliogràfics i filològics de Joan Coromines seran dipositats de manera provisional, mentre s'espera la rehabilitació de l'edifici que ha d'acollir la Fundació, en uns locals adequats, custodiats per l'Ajuntament de Sant Pol de Mar, que a partir d'ara s'encarregarà de la conservació d'aquests valuosíssims materials. D'altra banda, és previst que a partir del mes de setembre un becari de la Universitat de Girona comenci la catalogació informàtica de tots els fons del filòleg dipositats ara a Sant Pol.

El projecte a punt

L'Ajuntament de Sant Pol de Mar, per altra banda, ja té damunt la taula el projecte de rehabilitació de la casa pairal dels Coromines a Sant Pol. Aquest projecte ha estat elaborat per un equip d'arquitectes per encàrrec de la Diputació de Barcelona que, per mitjà d'un conveni, n'ha assumit les despeses. Properament, sembla que aquest projecte serà presentat al Patronat de la Fundació Pere Coromines, que presideix l'exconseller de Cultura de la Generalitat Max Cahner, editor i col·laborador de Coromines i marmessor del seu llegat, perquè hi faci les observacions pertinents i hi doni el vistiplau corresponent. Un cop aprovat el projecte, indispensable per poder rehabilitar el casal que ha d'acollir la Fundació i les activitats d'aquesta institució, caldrà començar les obres en diverses fases, les despeses de les quals seran assumides, com acostuma a ser habitual en aquests casos, per la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Sant Pol.

(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgina 28.)
 

       

14 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2000 | Aliguer paga els 78,5 milions

El president de la UER Pineda ha pagat a Caixa Laietana l'aval que havia retirat de la Federació Espanyola de Bàsquet. L'alcalde ha rebut la notícia amb satisfacció perquè així no haurà de pagar l'Ajuntament.



La Unió Esportiva i Recreativa Pineda continua estant a l'ull de l'huracà de l'actualitat pinedenca. El president de l'entitat, Pere Aliguer, ha pagat finalment la pòlissa de crèdit de 78,5 milions de pessetes que el club tenia pendent amb Caixa Laietana. Aliguer ha fet aquest pas sense donar cap explicació ni efectuar declaracions. La notícia ha estat rebuda amb satisfacció per part de l'alcalde de la població, Joan Morell (CiU), que ha manifestat que si Aliguer no hagués fet efectiu el pagament de la pòlissa, hauria obligat l'Ajuntament a haver de posar els diners, atès que el consistori va ser qui va avalar l'operació que va permetre al club jugar a la categoria LEB. L'únic grup de l'oposició, el PSC, ja ha reaccionat preguntant-se d'on han sortit els 78,5 milions. L'exalcalde Josep Lluís Fillat està convençut que els diners provenen de la butxaca d'Aliguer i no pas de les arques de la Unió Esportiva i Recreativa Pineda, que travessa una crítica situació econòmica.

Joan Morell considera que el president de la UER Pineda ha pagat la pòlissa per la pressió de les decisions judicials. L'alcalde, però, no ha precisat encara si el pagament dels diners pendents farà canviar el curs de la querella presentada per l'Ajuntament contra el president del club per un delicte de malversació de fons públics. El pagament de la pòlissa amb Caixa Laietana es va fer efectiu el 20 de juny, just un dia abans d'exhaurir-se el termini. Aquesta pòlissa, de la qual ha parlat a bastament en els mitjans de comunicació arran de la polèmica social, política i jurídica originada, va ser avalada per l'Ajuntament de Pineda de Mar l'any 1996, quan l'alcaldia era ocupada per Salvador Llorens (CiU). L'operació financera va permetre a la UER Pineda tenir el dipòsit dels 78,5 milions perquè el primer equip de l'entitat disputés la competició a la segona categoria més important d'àmbit estatal, la lliga LEB. Pere Aliguer no ha volgut donar explicacions. Ni confirma ni desmenteix, en una mena de joc estratègic per erosionar o provocar nerviosismo a l'altra banda. L'advocat de l'empresari i president del club, Luis del Castillo, tampoc va ser localitzable el dia que es va saber la notícia, segons informava El Punt.

«És una bona notícia pera l'Ajuntament, per al poble de Pineda i per a la UER Pineda. Perquè ara aquests diners tornen a ser al lloc d'on mai no havien d'haver sortit», va manifestar un Joan Morell satisfet. L'alcalde, però, atribueix l'actuació de Pere Aliguer a les accions judicials, arran de la querella presentada l'any passat contra ell per part del consistori pinedenc. Morell feia aquesta valoració d'urgència des d'un punt de vista «personal», segons va voler precisar. El més important per a l'alcalde és que els diners es trobin finalment en mansdel'entitatd'estalvis. Per tant, l'Ajuntament no haurà de sufragar aquest import. Això hauria suposat que amb diners de tots els ciutadans s'hauria finançat l'operació que va permetre al club de bàsquet participar en la segona més alta competició estatal.

Com que va ser el ple de l'Ajuntament, i amb l'aprovació dels tres grups municipals, qui va decidir presentar la querella contra Pere Aliguer, encara no se sap si la presentació dels 78,5 milions frenarà l'acció de la justícia. És per això que Joan Morell es mostra disposat a parlar-ne entre els polítics municipals i els assessors legals que l'Ajuntament ha contractat entre els millors bufets de Barcelona.



La polèmica del bàsquet ha durat dos anys i encara no s'ha acabat

La UER Pineda, el club més emblemàtic de la població, que va arribar a participar en la màxima competició estatal amb figures de la categoria de Nino Buscató, ha tornat a la primera pàgina dels diaris no pels seus mèrits esportius sinó per l'enrenou social, econòmic i polític. En el centre de la mirada hi ha estat, sempre, Pere Aliguer, l'entrenador que va pujar el primer equip fins a la categoria LEB i després es va convertir en president-entrenador-patrocinador. L'home poderós. Aliguer va tenir polèmiques amb el seu predecessor en el càrrec de màxim directiu, Josep Maria Barceló. Es van llançar els plats pel cap per la suposada mala gestió de l'entitat.

L'enfrontament següent es va produir amb l'exalcalde de Pineda Salvador Llorens, que va ser qui va fer possible que l'Ajuntament avalés els 78,5 mihons, import dipositat a la Federació Espanyola de Bàsquet per poder jugar a la LEB.

Pere Aliguer va justificar la seva retirada dels diners —públics, de l'Ajuntament— dient que havien ser-vit per cobrir el dèficit que arrossegava l'entitat. L'episodi d'atacs entre Llorens i Aliguer va ser el més sonat. A partir de llavors, Llorens va rebre crítiques pel «gol» que s'havia deixat encaixar el consistori —amb els seus serveis jurídics al capdavant— mentre que Aliguer —l'home poderós— ha hagut d'acabar escoltant com una part dels socis li demanava la dimissió en l'assemblea. Un protagonista més en la polèmica: Joan Morell, l'hereu de la gestió de Llorens, que ha plantat cara a Aliguer.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgines 22 i 23.)
 

       

14 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2000 | Vicenç Ferrer: «L'Índia és molt il·lusionant»

El missioner i exjesuïta calellenc se'n torna a l'Índia a ajudar la casta dels intocables, després d'una intensa gira per l'Estat durant la qual ha recaptat fons. Diu que el Nobel de la Pau ha d'arribar pel seu propi pes.


 
El dia abans de tornar a l'Índia, l'exjesuïta Vicenç Ferrer descansava al domicili de la seva germana Teresa, a Calella. Després d'una intensa gira per tot l'Estat, el premi Príncep d'Astúries a la Concòrdia, Creu de Sant Jordi i Medalla d'Or de Barcelona, mantenia la mateixa il·lusió que el primer dia per arribar a Anantapur per canalitzar degudament els fons obtinguts. La vinculació d'aquest heroi amb Calella queda ben recollida en el seu llibre de memòries Vicente Ferrer. La revolución silenciosa, escrit pel periodista Albert Oliveras.

-No us cansen tants homenatges?
-No, no em cansen.

-Són necessaris per difondre la vostra
causa?

-Certament. La part humana, personal, d'un homenatge o un premi sempre afecta la persona de manera positiva. Si et tiren una pedrada ja és diferent... I, com dius tu, ajuda a difondre el nostre treball sense haver de fer publicitat. 0 sigui, que és un avantatge molt gran. Nosaltres ja no fem publicitat perquè ja la tenim.

-Fins que no heu esdevingut un fenomen mediàtic, la vostra lluita era més minoritària? Heu necessitat l'ajut dels mitjans de comunicació per fer el gran salt?
-Sí, però la presència en els mitjans no és un esdeveniment aïllat. Té un significat. Perquè passa això ara? Doncs, perquè a l'índia nosaltres hem arribat al cim de la nostra habilitat de poder fer coses. I això porta que aquí hi hagi una resposta sense haver fet res, perquè l'obra mateixa ho demana.

-La vostra ja no és cap «revolució silenciosa», oi?
-[Riu] Sí. Aquest és un títol històric, que pertany a una època en què nosaltres no érem coneguts ni volíem ésser coneguts, perquè no representava cap cosa positiva. Era millor fer la feina i no parlar gaire. Llavors la revolució silenciosa va ser com que no ens coneixia ningú deien «aquests estan en un silenci continu i, al mateix moment, hi ha unes activitats molt fortes que s'estan produint». Per tant, el periodista que va fer aquell article el va titular La revolució silenciosa perquè va veure que hi havia un treball molt fort en el desenvolupament de les comunitats i, al mateix temps, que no se'n sabia res i que ningú no deia res. Per això ho va anomenar «La revolució silenciosa». Llavors sí que tenia un sentit real aquest títol.

-I ara?
-Ara també el té, perquè nosaltres voldríem retornar al silenci dels primers dies. No ens agrada ser coneguts i que hi hagi molt de moviment als mitjans de comunicació. Això sempre té una part d'inconvenient humà. Perquè representa una trivialitat de la vida. Però hi ha tantes trivialitats...

-Finalment, heu decidit obrir el bagul dels records i entregar-los al periodista Albert Oliveras perquè faci les vostres memòries. Per què ara?
-Jo tinc el concepte que en aquesta vida hi ha una presència divina en aquest món que hi intervé i aquesta és la que baralla, com en un joc, les cartes. Totes les preguntes que tu pots fer són preguntes que van soles com un vaixell en el mar, però en realitat tot el que passa està aplegat per aquesta providència que intervé en aquest món i fa que totes les coses s'ajuntin i es produeixin en el moment en què s'han de produir. 0 sigui, que la providència ho ha ordenat d'aquesta manera. Jo sempre havia volgut passar desapercebut, però arriba un moment que, com el gra de blat que tu poses a la terra, surt. Doncs així ha passat amb aquest desig meu. Arriba un moment que, vulguis o no vulguis, surt i llavors és precisament quan és necessari que surti això.

-La vostra fundació va bé?
-Sí, té molt de suport.

-No creieu que la gent ajuda les fundacions per netejar les seves consciències?
-Bé, això no ens ha de saber greu. No hi ha acció que no tingui un conjunt de raons. En general, entra sempre la part humana de la persona, que és positiva, no? Pot entrar també el record. La pena de veure altres patint. No crec que haguem d'exagerar en aquest sentit. Jo no ho posaria des d'aquesta perspectiva.

-Com observa el boom de les ONG?
-Molt positiu, això. M'impacta molt veure tantes organitzacions que hi ha que fan petites coses, que omplen buits que la societat no omple. Això és un element positiu i fantàstic, perquè són milers de voluntaris, que són silenciosos realment. No fan soroll, però estan escampats pertot arreu. Realment m'ha agradat això.

-I les fundacions més grans?
-També són bones. Un periodista em preguntava «les esglésies ara es queden buides?» i jo deia, doncs, ara sembla que tota aquesta gent se'n va a les ONG.

-La gent fa com vostè, que va deixar els jesuïtes per passar a l'acció directa.
-Això no es pot aturar. És un moviment popular. Però això no vol dir que la capacitat de l'església s'hagi de menystenir. L'església encara té una força molt gran. I també té una força d'espiritualitat molt forta, però està dispersa.



-Per què va deixar de ser jesuïta?
-Els astròlegs, quan llegeixen l'horòscop, diuen que els planetes fan una força i prediuen el que passarà i el que faràs. Doncs això és el mateix. Hi ha un conjunt de raons que són com les galàxies, totes juntes, i llavors decideixes sortir de la companyia. Però està precedit per un conjunt de raons i de moviments dintre i fora de l'església, del poble, les aspiracions personals de voler fer coses.

-Demà [11 de juny] us en torneu a l'Índia. Què voldríeu trobar-hi?
-El que emtrobaré és molta feina, perquè estem preparant molts projectes, que s'han de portar a terme i això requereix un treball moitgran. Hem d'absorbir tot l'ajut que ens arriba. I l'ajut requereix unes preparacions enormes. Me'n vaig amb una il·lusió molt gran. Arribaré allà i em trobaré amb una gran tasca a fer. La vida no està aturada, sempre s'està movent. Les il·lusions i els somnis. És un paisatge tan il·lusionant...

-Amb tota la misèria que intenteu combatre a Anantapur, al costat de la casta dels intocables, seguiu creient en Déu?
-No solament crec en ell, sinó que crec en ell independentment de les injustícies, de les felicitats, de tot. La meva convicció és com una roca.

-És fe?
-No, és convicció. El sentiment intern que Déu existeix.

-Teniu 80 anys. Què us queda encara per fer?
-Molt, caram. Tenim tantes coses a fer...

-Allà, a l'Índia, el vostre mèrit és que heu promogut un projecte integral. Heu lluitat des de tots els fronts, amb escolarització, sanitat, ecologia, etc. En quin punt es troba el projecte?
-En l'aspecte ecològic, nosaltres encara estem entre 100 i 200 anys enrere. I en l'aspecte humà, també. Destruir la intocabilitat requereix moltes accions positives, com és l'educació dels intocables, la seguretat econòmica, aixecar la seva moral, que puguin tenir la seva caseta, que els altres quan els mirin no vegin que van esparracats, que fan oficis degradants, que ja no els vegin com esclaus, que poden fer el que volen. Evidentment tot això són accions positives que ens han de portar que s'esborri la intocabilitat. 0 sigui que tenim feina per anys.

-Per què els diuen els intocables?
-És el concepte més refinat de la degradació d'un home. Un concepte refina díssim perquè hi entra la discriminació social, que han sigut els esclaus, i el rebuig de l'altre perquè internament és impur i et tacaràs si tu el toques. És un concepte molt refinat d'empresonar milions de persones durant milers d'anys, fent-los creure que això és correcte.

-Algun projecte immediat?
-Mira, tenim la idea de fer un estadi. El volem fer, perquè els intocables competiran amb els altres, i aniran vestits amb les seves samarretes i pantalons. Evidentment, això és una contribució cultural per anar eliminant pas a pas.

-Les autoritats locals us van veure al principi amb molts recels. Sou com un contrapoder per a ells?
-No. Ells ara mateix em miren amb molta simpatia. Dins de l'estructura del poder sempre hi ha persones aïllades que tenen aquesta actitud. Però les autoritats ens veuen ara com un ajut, perquè hi ha projectes que nosaltres podem fer i ells no. Nosaltres tenim els equips preparats. Ara precisament m'han dit que ens volen donar tot un territori on la sanitat estarà encomanada a nosaltres.

-Quantes persones té Anantapur?
-Uns quatre milions.

-Us han concedit la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or de Barcelona i el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia. Només us queda el Nobel de la Pau?
-Això del Nobel de la Pau, si arriba, ha d'arribar amb tota normalitat, per ell mateix, eh? Que no hi hagi cap força. Ha de ser un moviment... còsmic.

-Us faria il·lusió rebre'l?
-[Riu] Quan et fan aquestes preguntes pots fer-te l'home i respondre que a mi no m'importa i que jo estic per sobre de tot. Jo prefereixo dir que cal agafar el 100% del positiu, que afavorirà tota la causa. No sóc jo sol. Estan tots els que treballem junts, no? I aquesta gent tindria una alegria enorme.

-Teniu a l'índia molta gent que us ajuda. Teniu un relleu clar? La continuïtat del projecte està garantida?
-Jo crec que sí. Fa molt de temps que està previst això. El cant de victòria està escrit. La majoria de treballadors ja fa vint anys que van començar. 0 sigui, tindrem ara 2.000 o 3.000 treballadors, que s'han involucrat moltíssim en l'esperit de l'organització.

-Qui teniu al vostre costat a part de la vostra dona? El vostre fill?
-Sí. I esperem que el meu fill tingui hereus. [Riu].

-Espereu ser avi?
-[Segueix rient] La vida te l'has d'agafar una mica amb humor. A mi sempre m'ha agradat molt prendre'm la vida amb alegria.

-El futur de la fundació és esperançador, doncs?
-Vindrà sense força, i amb la intervenció de la providència. Tu ja saps que en els nostres estatuts de la fundació la providència figura com un membre. 0 sigui, que la tenim ben agafada. Aquí, públicament, estàs agafada.

-Fa un any us vaig entrevistar aquí mateix, a la casa de la vostra germana. Us veig millor, més fort. Coincideix aquesta impressió amb el diagnòstic dels metges?
-Doncs, sí. M'han dit que estic millor que fa quatre anys. Tu saps la campanya que hem fet aquests dies a Espanya... He estat a València, des del matí i fins a la nit, contínuament amb actes al matí, dinar públic, entrevistes a la tarda i sopar públic, que duren fins a les 2 de la matinada. Tota una setmana... Jo mateix estic sorprès. Això pertany a un món esotèric, si vols. No veig cap buit. Estem tots junts, encara que un vagi per aquí i l'altre per allà. I els fets que s'esdevenen també estan connectats. Però tot això de vegades és molt difícil de comprendre.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgines 20 i 21.)
 

       

14 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2000 | Conxita Campoy: «No tinc ambició política»

L'alcaldessa de Malgrat de Mar repassa els projectes municipals del mandat, fa balanç de la gestió al Consell Comarcal, parla sense pèls a la llengua dels adversaris polítics i reflexiona sobre els socialistes i l'esquerra.



Conxita Campoy i Martí
, alcaldessa socialista de Malgrat de Mar, parla sense complexos ni pèls a la llengua. Està tan segura d'ella mateixa que s'atreveix a dir que no té cap ambició política. L'entrevista amb REPÒRTER s'efectua mentre transcorre el segon dia del 9è congrés del PSC, al qual assisteix com a delegat l'exalcalde del PSC Josep Móra. Dissabte, ella era a l'Ajuntament, i al migdia oficiava un casament civil. Diu que ja gairebé fa la competència al capellà.

-Sou a l'alcaldia des del 1991. Us heu plantejat anar pujant esgraons dins del partit i tenir més responsabilitat, reforçada per la majoria absoluta obtinguda a Malgrat a les eleccions de 1999?
-Jo no tinc plantejaments a llarg termini. El meu plantejament és avui, a la una del migdia, que tinc un casament, i l'he de fer ben fet. Demà aniré a donar copes dels jocs escolars. Quan els nens em pregunten si m'agrada ser alcaldessa, jo respon que faig que ser alcaldessa m'agradi perquè és diferent. Però això ho he fet quan treballava de botiguera, feia catequesi o quan estic fent el dinar a casa. Intento fer les coses el millor que sé i que puc, i moltes vegades renuncio a moltes coses perquè sóc així. No tinc cap mena de plantejament ni ambició.

-Ha passat un any de les eleccions. Com està la gestió municipal?
-Està molt bé. Estem treballant en tot allò que sortia en el programa electoral. Penso que els objectius bàsics d'aquest mandat s'estan treballant. Em refereixo a infraestructures, però també a la part humana, amb benestar social i les educadores de carrer, l'escola d'adults, el casal d'estiu i el casal d'hivern que estem planificant. Quant a infraestructures, treballem amb el teatre polivalent, que si Déu vol el realitzarem durant aquest mandat.

-On es farà?
-Estem en negociacions amb el Centre Parroquial, i és evident que ens el quedem. La primera intenció era comprar les cases del voltant del Centre Parroquial, però el més fàcil serà fer-lo en el terreny del Liceu, que té 1.300 metres. Al Centre Parroquial farem una sala polivalent, i al Liceu un nou edifici per al teatre, amb aparcament al soterrani.

-Serà un edifici emblemàtic?
-Es tracta de fer una cosa ben feta, austera, pràctica i que no tingui un excés de cost. No anem a fer cap gran estructura que després no puguem mantenir. I ja tenim alguns exemples de coses ben fetes, però austeres: l'escola de música, la biblioteca de la Cooperativa i el pavelló poliesportiu, que és un dels millors de la comarca. Farem un edifici maco, però tocant de peus a terra.

-Quins altres projectes teniu en marxa des de l'Ajuntament?
-Estem treballant la piscina coberta. Tenim estudis amb dues ubicacions. Una seria el lloc on actualment hi ha la piscina i una altra, al costat del pavelló Germans Margall, a l'Escorxador, que ja és equipament. Aquesta segona opció és més recomanable, i ens hi estem inclinant perquè la gestió de la zona esportiva seria lògica.

-Què més?
-L'altre projecte és intentar acabar el Parc Francesc Macià, el Xita Parc.

-Els d'Esquerra Republicana el van batejar així, oi?
-Sí, en un pamflet, i jo els vaig dir que si tenien valor de presentar la proposta de posar-li aquest nom jo hi votaria a favor. A un parc infantil seria més lògic posar-hi el nom de Xita Parc que no pas Francesc Macià, perquè un senyortan seriós quan la mainada hi vagi allà amb la caputxeta i el llop.... Home, hauríem de posar al parc de la Verneda el nom de Xita Parc.

-Seria un homenatge a vostè, perquè Xita ve de Conxita.
-Sí, seria meravellós. Primer, seria un nom simpàtic per a la canalla. Segon, s'estalviarien fer-me un monument un altre dia. Si em moro de vella, igual amb un carreró en tindran prou. Però prefereixo morir-me de vella encara que només em posin un carreró. Si fessin això de Xita Parc, ja tindríem la feina feta. Seria qüestió de dir Xita i, entre parèntesis, aclarir que vol dir Conxita Campoy. I fins i tot seria maco que a l'entrada del parc hi hagués una mona, que justifiqués una mica el nom, i a baix posar Conxita Campoy. Seria econòmic i simpàtic. Encara que vull recordar-los que jo sóc de Can Gallina.

-Hi haurien de posar una gallina?
-A la placa haurien de posar: Conxita Campoy, la de Can Gallina.

-El parc, doncs, ja està en marxa?
-Sí, la primera fase ja està feta. Tenim un altre tros de terreny comprat, un altre que ha de venir cedit per la gestió urbanística i quedarà un altre tros per comprar. En aquests anys, la segona fase esperem que estigui feta.

-Teniu més projectes en dansa?
-Sí. L'objectiu de l'Ajuntament és donar qualitat de vida al ciutadà i, per tant, traurem els cotxes del carrer. Pel gener començarà el projecte del carrer de Mar. En l'anterior mandat vam fer tres carrers del centre com a illa de vianants. I ara anem pel carrer de Mar.



-Totalment de vianants?
-Només podran passar-hi els veïns i els vehicles de càrrega i descàrrega. El carrer serà de vianants. Després anirem pel carrer del Carme i tot el nucli antic. De mica en mica. No donarà temps de fer-ho tot en aquesta legislatura, perquè no ès fàcil de fer. Si Déu vol, el carrer del Carme i el de Mar estaran fets aquest mandat.

-Estan salvades les reticències inicials de veïns i botiguers?
-Jo crec que sí. Com que el carrer de Mar era una antiga riera hi ha un cost afegit per la canalització subterrània i la recollida d'aigües. Nosaltres no trobem just que uns veïns, hagin de pagar un servei general, que és l'evacuació d'aigües de tot un sector. Per tant, l'aportació municipal en aquest cas ha de ser molt més elevada, perquè és de justícia. Vam fer una reunió amb els veïns que va anar molt bé, i la gran majoria de gent ha vist què preteníem des de l'Ajuntament amb els carrers Blanch, Mallorca i Sant Esteve. Els més petits, la gent gran i els minusvàlids, que conviuen amb nosaltres, també tenen dret al carrer. És injust que el 20% de la població ocupi el 80% de l'espai de tothom. Això no es pot tolerar. Fins ara la gent comprava el cotxe sense pensar on l'havia de posar. Hem de pensar que ningú compraria una joia de 2 0 3 milions i la deixaria lligada a la canal de sota casa seva sobre la vorera.

-Però la conversió de carrers a illa de vianants ha d'anar lligada a una política de guanyar aparcaments. Ho esteu fent?
-Sí. El pàrquing del Liceu, per exemple, tindrà dues plantes i 360 places.

-Com serà la gestió de l'aparcament?
-Mixta. És bo que l'Ajuntament estigui lligat a l'empresa perquè així puguem posar uns quants aparcaments a la venda en concessió, perquè l'Ajuntament en pugui adquirir uns quants i també perquè una inversió sense aportació municipal faria que el preu del servei fos molt car.

-Com estan les mines de Can Palomeres? És cert que les voleu recuperar?
-Hem estat mirant-ho i n'hi ha unes amb una colònia de rat penats migratoris que van de Malgrat a França, i aquesta mina és intocable perqué hem de ser respectuosos amb el medi ambient. Jo no ho sabia, i val la pena difondre que tenim una colònia important. Però hi ha 3 o 4 canals més sota terra, amb galeries molt maques que podrien ser recuperades per ser visitades. Seria interessant com a atractiu turístic. Intentarem buscar fons estructurals europeus de defensa del medi ambient per finançar aquest projecte.

-Hi havia intenció de prolongar l'obra del passeig Marítim fins a la desembocadura de la Tordera. Com estan les obres que depenen d'altres administracions?
-El cap de Costes a Catalunya, el senyor Manuel Novoa, ens ha informat que hi ha intenció de tornar a activar aquest projecte, ara que a Madrid ja han escollit el nou director general de Costes.

-Altres projectes?
-Falta acabar la carretera del barri Viader, que Carreteres ja ens ha dit que ho tenen pendent. I també tenim, pel que fa a la Generalitat, la canalització del rierot del Palomeres, que s'hauria de fer. I si algun dia volen fer el cobriment de la riera de Sant Genís hauran de refer el projecte, que estava pressupostat en 700 milions.

-No confieu gaire en els projectes d'altres administracions, tot i que al principi de la vostra gestió va ser un dels punts forts, especialment els fons europeus per al polígon industrial. Fa la impressió que ara teniu més interès pels assumptes que depenen estrictament de l'Ajuntament.
-Jo he anat a buscar recursos a altres administracions, però a vegades et desmoralitzes. A la Generalitat, per exemple, hi hem anat 10 vegades per parlar de la canalització del rierot del Palomeres, que és necessari perquè hi estem urbanitzant. No acaben de donar una resposta. I arriba un moment que et preguntes què està passant. D'aquest projecte n'estem parlant des de fa 7 o 8 anys. Quan veus que la Generalitat té 700 milions per tot un any per a la cobertura de rieres al Maresme, et vénen ganes de riure. Hi ha poca voluntat d'assumir compromisos de gestió i de deixar de banda els polítics. Pel que volen, sí que hi ha diners. Potser l'últim tram de la riera de Santa Susanna no és tan necessari com el nucli de Malgrat o el Palomeres. L'administració que veritablement ajuda amb col·laboració de tota mena és la Diputació, i això ho diuen tots els alcaldes. No ho diu l'alcadessa de Malgrat perquè és socialista.

-La situació financera dels ajuntaments és delicada?
-Jo penso que el finançament dels ajuntaments s'ha de posar sobre la taula ja. I si els alcaldes no fem una manifestació a la plaça Sant Jaume és perquè som rucs. Així de clar. Ens donen competències, però cap recurs. Aquest és el motiu bàsic perquè estem a les últimes.

La conversa segueix, amb la gravadora apagada. Ja és la una del migdia, el temps passa volant. És l'hora del casament civil i comencen a arribar els convidats.



«Avui dia fa por dir que s'és d'esquerres, i jo ho sóc»

-Avui, dissabte, 17 de juny, s'està celebrant el novè congrés del PSC i no sou a Barcelona. Com és això?
-Es va fer una reunió i la gent del partit va votar al senyor Josep Móra [exalcalde] perquè hi anés com a representant de Malgrat. Avui hi és ell, al congrés.

-Narcís Serra plega, i entren Pasqual Maragall i Josep Montilla. Què en pensa d'aquest tàndem?
-Jo no crec en els tàndems, perquè si anem buscant tàndems anem perduts. Estem buscant persones que ja hi eren, que estaven compromeses amb el partit i que tenen una certa credibilitat. Però també he dit moltes vegades que en Raimon Obiols va fer un bon treball en el seu moment, però quan ell es va presentar les circumstàncies eren diferents. És una persona que ha fet un procés maquíssim, una persona coherent amb les seves declaracions, propostes i trajectòria. Per tant, ara no podem dir que hem trobat dues persones que ens canviaran el partit. Són dues persones que han demostrat una feina i una coherència i que potser ha arribat l'hora que les seves experiències es posin sobre la taula i ajudin a caminar. Però no són els únics. L'executiva del Maresme és una de les bones executives que té el partit. S'ha fet un bon treball i la pròpia direcció, en Joan Rangel, tenen les idees clares del que ha de ser la gestió en política.

-Què voleu dir amb això?
-Que si segueixo sent socialista és perquè continuen sent vigents la justícia i la igualtat. Ens poden fer mal i intentar liquidar, però tornarà a sortir un rebrot de gent socialista. Sembla que avui dia faci por dir que s'és d'esquerres i es fa servir la paraula progressista. Doncs, jo sóc d'esquerres i estic a favor del pobre, de la justícia social i em sap greu que hi hagi països que es morin de gana, però també s'ha de potenciar qui genera riquesa.

-Precisament en aquest congrés un concepte que vol introduir Maragall és que l'empresari també és progressista. Hi esteu d'acord?
-Sempre ho he dit. L'empresari de veritat sí, però no l'especulador, sigui empresari o treballador, que també hi ha treballadors que són uns especuladors perquè saben molt dels seus drets i poc de les obligacions. L'empresari-empresari ha de merèixer el respecte de les administracions perquè és capaç de generar riquesa. Però no tothom és capaç. No estic a favor d'aquella societat que limita la capacitat dels homes i les dones a l'hora de demostrar si són capaços de generar riquesa, però una vegada aquesta societat ha donat la capacitat de demostrar qui és capaç de generar-la i qui no, s'està demostrant que hi ha gent que no té capacitat de generar-la. Per tant, estic d'acord amb el que diu Maragall. L'empresari no és un enemic.

«A l'Albert Batlle que no ens el toquin de la comarc

-Formeu part del govern del Consell Comarcal, on sou la presidenta del Consorci de Turisme. El canvi de govern al Consell Comarcal ha estat polèmic. Les coses es podrien haver fet d'una altra manera?
-Sempre es poden fer de diferent manera. Ha sigut polèmic, i havia d'esclatar d'una manera o altra. Encara no som al final de la pel·lícula i ja veurem què passa amb aquesta història, perquè 380 milions de dèficit que hi havia, 50 milions que hem aprovat per poder pagar les nòmines fa un mes, un altre crèdit per intentar solucionar el problema de l'Escola Universitària... El Consell Comarcal no té recursos, és un problema greu. I no només políticament ha tingut un cost, perquè a ningú li agrada entrar de cop i volta en una administració i trobar-se aquest paquet. Conec Josep Jo [president del Consell i alcalde de Dosrius], que és una bellíssima persona, i aquest tema l'ha fet patir. I veure com el senyor Albert Batlle [president comarcal de Convergència] ha anat aguantant el paquet amb tota la barra, anant justificant que tots hi estàvem involucrats. Sí, però alguns més que altres, perquè els que firmaven i donaven els informes sabien més coses que nosaltres.

-Què diríeu al senyor Batlle?
-Que reconèixer una equivocació és més fàcil que aguantar una postura durant molts anys. Això no acabarà aquí, i ell potser hauria de reconèixer que es van equivocar. Però ell sempre parla que tots érem responsables, fins que en l'últim ple tots els partits vam començar a dir les coses pel seu nom. Però a la llarga cadascú rep allò que ha estat fent. El senyor Batlle va venir aquí, a Malgrat, amb el problema de Convergència, va estar al Consell Comarcal del Maresme, i de mica en mica va rebent per allò que està fent. Crec que no ens l'han de tocar de la comarca. L'han de mantenir, perquè allà on intervé el senyor Batlle... Ho fa tant bé... Jo apostaria perquè no el toquessin. Però, com a persona, li diria que rectificar és de savis.

-Us hauria de demanar perdó perquè va destapar un suposat forat negre a l'Ajuntament que no existia?
-Què havia d'existir, un forat negre! A mi no m'ha de demanar perdó, perquè no ofèn qui vol sinó qui pot. Amés, jo no sóc ningú per perdonar. El turment ja el paga un mateix. Qui més mal es fa és un mateix, amb aquestes postures. Quan ve un regidor d'un poble dient que hi ha un forat de 14 milions, abansdefer una roda de premsa per atacar l'alcaldessa el que ha de fer és estudiar-ho. No hi havia cap forat, sinó uns diners pendents de cobrar de les sancions de trànsit.

-Us han intentat tombar diverses vegades i no hi ha manera que caigueu. Com va la relació amb el cap de l'oposició, Eusebi Vázquez, amb el qual teníeu simpatia abans que entrés en política?
-Jo hi tinc una bona relació, però en la gestió política ells donen per suposat que a l'Ajuntament actuem per interessos o amaguem les coses. Potser el problema és que pensen que fem el que ells farien. Suposo que tampoc no acaben d'entendre ben bé què vol dir estar a l'oposició.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgines 10-13.)
 

       

14 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2000 | Sant Joan del 2000



En veritat, en veritat us dic que si el gra de forment no mor un cop l'han colgat, no en lleva res; però si mor, llavors en lleva molt de fruit.
Evangeli de Sant Joan. Pròleg de Fiodor Dostoievski en Els germans Karamàzov. És l'encapçalament del recordatori que es va entregar en l'enterrament de Montse Vilanova i Puertas, una jove d'Arenys de Mar que la revetlla de Sant Joan va sortir de casa amb ganes de passar-s'ho bé i que mai no hi va tornar. «La vida és molt bonica, és un sospir que nosaltres fem, des que naixem ens encomana una vida, no un infern! (...) No tinguis por, notinguispor, perquè la vida ha estat dura, però hi haurà un record en tu, que et dirà: la vida què bonica!»

El poema, signat per Montse, apareix en el recordari. Precisament això, un record, és el que conservarem molts joves d'aquesta comarca que la revetlla de Sant Joan ens concentràvem a Arenys de Mar amb moltes ganes de gresca. Especialment els que érem a molt pocs metres de la Montse. Va ser ella com podria haver estat qualsevol de nosaltres. Gent jove que esperàvem davantde l'escenari l'inici de l'actuació de La Salseta del Poble Sec, com ¡a és tradició a Arenys de Mar per Sant Joan. Mentre observàvem com s'acabava el correfoc, a l'altra banda del recinte de la revetlla, es va produir de sobte u na gran explosió. No es tractava de cap petard llançat als peus per un bromista (a la revetlla estava prohibit l'ús de petards). Va resultar ser un maleït coet que va fer buidar el recinte en pocs segons. Però allà, a terra, hi havia una persona. Una noia de 18 anys, una víctima innocent d'un accident segons sembla també innocent. Les amigues no van poder contenir la histèria en veure-la. La indignació es va apoderar de la majoria de nosaltres. Es va acabar la festa, malgrat les dues cançons que vatocar La Salseta. Quan es va confirmar el que es veia a venir, tot es va aturar. Es va suspendre la festa, com no podia ser de cap altra manera. Incomprensible, però real. Els que no la coneixíem hem tingut ara l'oportunitat de fer-ho. Un dels versos que li dedica la família és una frase que ella repetia: «El millor triomf no rau a no caure, sinó en sempre tornar a aixecar-se!». Sempre et recordarem.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgina 5.)
 

       

14 d'abril de 2021

Repòrter: L'etapa agredolça de la UER Pineda de Mar



La Unió Esportiva i Recreativa Pineda de Mar ha estat notícia durant els dos últims anys per la polèmica social, econòmica i també política que l'ha envoltat, més enllà de les competicions estrictament esportives i dels resultats a la pista. L'intent de retornar la UER Pineda a l'època gloriosa en què el club jugava entre els més importants de l'Estat —era la dècada dels anys setanta— ha resultat tot un fracàs. Un fracàs col·lectiu, no ens enganyem. Però també és cert que alguns hi tenen més responsabilitat que d'altres. Pere Aliguer va assumir el domini del club en tots els aspectes, un cop va desbancar Josep Maria Barceló de la presidència. No deixa de resultar curiós que un entrenador faci de president i, a més, de patrocinador. Viatges Aliguer o Pere Aliguer, tant se val, era qui ho controlava tot. Abans, però, quan Barceló encara era president, el club va arribar a un acord municipal —amb l'equip de govern de CiU i el PP— per disputar la lliga LEB. A favor hi van votar, cal recordar-ho, CiU, el PP i ERC, mentre que el PSC i IC-V es van abstenir.

Ja és discutible que un ajuntament de les característiques del pinedenc —no estem parlant de Girona, per exemple— hagi de posar diners de les arques municipals per avalar una operació com la que finalment ha resultat tan polèmica. En aquest cas, hi ha hagut una mala utilització dels fons públics per part del club, és evident. I per això hi ha unes accions judicials obertes, que malgrat que Pere Aliguer ara hagi retornat a la Caixa Laietana els 78,5 milions haurien de seguir el seu curs. El suposat delicte ja s'hauria comès, tot i el retorn dels diners. Però també és cert que des de l'Ajuntament —amb l'anterior alcalde, Salvador Llorens— no es van adoptar totes les garanties legals per vetllar per la bona finalitat dels diners. I els responsables tècnics que havien de preocupar-se que l'aval no pogués ser rescatat per la UER Pineda sense consentiment del consistori són els mateixos que ha tingut l'alcalde Joan Morell. Dit això, i no oblidant-nos del paper demagògic de certs polítics —que no podien cometre la impopularitat d'oposar-se a l'ajut municipal al bàsquet, però que no han cregut mai en el projecte— és hora de fer una lectura en positiu. Arribats a aquest punt, ara que Aliguer ha retornat els diners, és el moment de mirar cap endavant. La UER Pineda necessita superar aquesta etapa agredolça. Agre, pertot l'explicat, i dolça, pels partits disputats a la LEB.

(Editorial de la revista Repòrter, número 92, juny de 2000, pàgina 3.)
 

       

13 d'abril de 2021

Catalunya Ràdio obté 564.000 oients diaris



Catalunya Ràdio obté 564.000 oients diaris, 404.000 dels quals escolten el nou 'El matí de Catalunya Ràdio', amb Laura Rosel. L'any de la pandèmia deixa 628.000 oients diaris a la ràdio pública, que millora resultats d'audiència respecte l'any mòbil anterior. 'Catalunya migdia' d'Òscar Fernández es manté com l'informatiu més escoltat a Catalunya. 'El suplement' de Roger Escapa i programes com 'Catalunya migdia cap de setmana', 'Crims', 'Revolució 4.0', 'Kids XS', 'Solidaris' i 'En guàrdia!" milloren resultats i se situen com a líders de la seva franja. Enhorabora als professionals i gràcies per la confiança de l'audiència!

Catalunya Ràdio: 564.000 oients escolten diàriament Catalunya Ràdio
 

       

13 d'abril de 2021

Repòrter, maig de 2000 | Un epistolari que il·lumina una part obscura de la història nacional



La darrer a tramesa de l'epistolari de Coromines va embolcallada amb una coberta magnífica de Perejaume. Perejaume deu ser l'únic cas en la història de l'art català —i potser en la història de l'art, sense especificatius— d'un artista que s'in.spira en l'obra d'un filòleg, i que és capaç d'interpretar amb imatges i colors la partitura de sons i paraules. La llengua és el nom de la portada de l'artista. Crec que el filòleg hauria respost amb un Bravíssim (carta 192) que hauria ressonat per tots els Països de La llengua. Josep Ferrer i Joan Pujadas, infatigables i pertinaços, com Coromines i Moll, han editat amb la pulcritud i competència que són el segell de totes les obres que signen, un epistolari densíssim que il·lumina un fragment obscur de la història de la nostra col·lectivitat nacional. En el pròleg han cedit la paraula a Aina Moll, que és part implicada en la història que l'epistolari descabdella. Aina Moll va col·laborar amb el seu pare, Francesc de B. Moll, en la redacció del gran Diccionari català-valencià-balear i va ser invitada per Coromines a col·laborar en la redacció de l'Onomasticon Cataloniae i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (carta 213). Aina Moll, en el pròleg —extens i molt interessant (pp. 5-50)— documenta des de dins la història de l'Epistolari. Fa notar la inversió de papers que es produí en les maneres d'actuar de Moll —deixeble de Mn. Antoni M. Alcover, que era un home arrauxat i desmesurat— que es va comportar sempre amb un estil britànic i fabrià, exactament al contrari de Coromines —que va ser el gran deixeble de Fabra— que s'expressava en el més pur estil alcoverià.

Al llarg de les 221 cartes que els dos homenots es van intercanviar al llarg de gairebé mig segle (1933-1980) es pot visurar des d'una perspectiva original una sèrie d'aspectes de la història de la nostra cultura i de la història de la llengua catalana del segle xx. La primera carta de Coromines a Moll, a propòsit d'un article que Moll publicà en el Butlletí de Dialectologia Catalana, se situa en un ambient i un context de normalitat nacional: «[el Butlletí] aspira a ésser l'òrgan dels estudis lingüístics de tota mena en les terres catalanes» (carta 1). L'última carta de Moll a Coromines és d'agraïment pel primer volum del DECat de J. Coromines. Coromines hi va escriure: «Molli, immo suavissimo amico vel saxó fortiori!» [A Moll, suavíssim amic però més fort que una roca]. Entre una lletra i l'altra es va descabdellant la història del segle XX: l'exili de Coromines, primer a la universitat de Cuyo, a l'Argentina, i després a la de Xicago, als Estats Units, i la creativa i infatigable activitat intel·lectual i editora de Moll des de Palma de Mallorca. El país va quedar cobert per les tenebres del franquisme, una variant d'una de les plagues d'Egipte bíbliques. Les cartes de 1937, escrites en francès i amb els noms disfressats per a despistar la censura: M. Jean C. Vigneaux [Joan Coromines Vigneaux], M. Aramond [Aramon], M. Favre [Fabra], en són un bon testimoni. El treball de Moll —sempre infatigable— redactant gramàtiques per a l'aprenentatge de llengües estrangeres destinades a alumnes de batxillerat (carta 15), mentre espera que baixi el preu del paper (carta 26) per a poder reprendre la publicació del Diccionari català-valencià-balear. Coromines, ja des del primer moment de l'exili havia començat a preparar el primer carreu de la seva «ardida piràmide»: el diccionari etimològic castellà (carta 16); sense oblidar que: «II y a longtemps que je réunis des matériaux pour faire un Dictionnaire étymologique de ma langue maternelle. J'en ai enormement. En méme temps, j'a i pris des notes assez abondantes qui pourraient servir de base a un Dictionnaire étymologique espagnol» (carta 16, 7-VII-1939). Els intel·lectuals catalans sempre van ser uns ingenus respecte a la seva valoració de les circumstàncies polítiques: l'any 1943, en plena guerra mundial a Europa, Moll escrivia a Coromines: «Confio que no será ya larga la ausencia» (carta 21). El país es troba intel·lectualment desolat: «Entre els joves és especialment digne d'atenció N'Antoni Badia Margarit, que ja és catedràtic de la Universitat i constitueix un dels pocs prestigis sòlids de la decadent Facultat de Lletres» (Moll, carta 31).



El que podríem anomenar I'«estil Moll» —que es contraposa de manera punyent amb l'«estil Coromines»— queda ben palès en la prudent resposta de Moll a la duríssima i injusta ressenya que Coromines va dedicar a les gramàtiques històriques d'A. M. Badia i Margarit i de F. de B. Moll: «En resum: la vostra recensió s'ha de publicar, en benefici de tots els estudiosos; millor si es publica a l'estranger que a casa nostra, perquè ací es divulgaria entre gent que no hi veuria una ressenya objectiva sinó una rebentada que no heu tingut intenció de fer; i millor encara si en traievi les coses dures que us he indicat i algunes altres que deixo al vostre criteri, no perquè hagi de molestar-me si les dieu, sinó perquè en aquest moment el meu nom va lligat a més d'una empresa que interessa que conservi tot el prestigi possible (superior al que jo personalment pugui merèixer), per tal que aquestes empreses sien fructíferes en l'aspecte patriòtic i cultural de la nostra terra» (carta 184).

L'Epistolari té un gran interès perquè fa veure la dificilíssima i precària situació de la llengua catalana en l'època de la persecució i les difícils relacions entre Ramon Aramon, secretari de rinstitut d'Estudis Catalans —cap visible de la màxima institució que havia de tenir cura de la llengua en uns moments de proscripció absoluta del món de l'ensenyament i de la cultura «oficial»—, i Coromines i el mateix Moll. Escriu Moll: «Ja veureu, per la conferència, amb quin respecte parlo de l'Institut, i com corresponc a la campanya cjue es fa contra el Diccionari per la persona que pel seu càrrec té més obligació de propagar tota cosa cultural catalana.» (carta 57): «Però aquests homes carregats de fe i d'abnegació s'han trobat sovint que la seva propagació del Diccionari català-valencià-balear era entrebancada per un treball de sapa que sempre procedia d'elements íntimament adherits a la més alta institució cultural catalana. Imagineu-vos el desencís que havia de produir-los aquest fet incomprensible.» (carta 64). Escriu Coromines: «Us prego cpie tingueu el que ara us diré en el secret més absolut. Ja us vaig dir un cop i que hi ha en el si de la Secció Filològica una discrepància profunda sobre l'orientació (jue cal donar a les normes directives de la nostra llengua; un membre és partidari d'una actitud rígidament unitària, exclusivament barcelonina i purista a ultrança, i en front d'ell hi ha un grup que és partidari de molta més flexibilitat en aquests sentits i de limitar al mínim necessari les interdiccions lingüístiques de tota mena, solament evitant de caure en la castellanització i en una anarquia dialectalitzant o individualista: ens fa por una excessiva llicència però no ens en fa menys l'encotillament de la llengua. Aquest grup comprèn tots els altres membres, en forma més o menys decidida; per part meva en forma ben decidida.» (carta 105).

La carta 59 —extensa com un assaig— és importantíssima per a conèixer la posició de Coromines sobre la llen-gua literària i el punt just d'equilibri entre els excessos dialectalitzants. Coromines, sever en aquest punt que ell considerava cabdal per a la supervivència de la llengua, passa revista als escriptors antics i moderns, i no estalvia judicis: «hi ha gent més cridanera, que atia a la lluita, homes com LI. Villalonga, M. Dolç, J. V. Foix... Encara que més o menys disfressats, aquests jo crec que ja pertanyen als extremistes.» I en una altra carta: «I anem balafiant el nostre temps de gent entesa en coses en què potser no tindrem substituts, potser mai més un grup tan capacitat com el nostre. La llengua, que només nosaltres podríem deslliurar aptament de petites subtileses, tibantors i complicacions innecessàries, deixarem que vagi passant beatíficament, sense ajuda nostra, a l'estat d'idioma felibrenc o brahmànic massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè aquest jovent apressat i aqueferat que ara puja s'entretingui a apendre'l?» (carta 137, de l'any 1964).

L'Epistolari Coromines-Moll confirma el que ja sabíem: els titànics recorreguts de Coromines en les enquestes de recerca per tots els indrets del país (carta 71); ens fa conèixer dades dialectològiques de gran interès (carta 72); i ens dóna testimonis de la manera que tenia Coromines de documentar-se quan preparava les enquestes per a l'Onomasticon; l'estil carregat d'exabruptes de Coromines (carta 175) contraposat amb el to sempre conciliador de Moll (carta 177).

Les darreres cartes, de l'època de vellesa dels dos grans filòlegs, testimonien la solitud de Coromines i la seva obsessió per intentar acabar les obres que ha començat a redactar en edat ja molt avançada : «Ja tinc més de 300 grans pàgines escrites a màquina del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (tot BA-, car hem ajornat la A), però això serà una obra immensa, colossal, per la quantitat aterradora de materials que tenia jo reuinits: i a estones em sento molt vell.» (carta 210, de l'any 1976). «Arribaré tan enllà com m'estigui fadat i destina t (aquesta setmana acabaré la D). Ningú no em podrà ajudar. I si he deixat córrer de fer més intents per aconseguir-ho és pe raixò; o potser també hi ajuda un cert temor que els qui ho provin i jo haguéssim de gastar més temps a anivellar plans, que fent avançar l'obra. Treballo sol i sense parar, no sé si inhumanament o si encara algú pensa que podria fer un poc més si en lloc de dedicar-m'hi onze
mesos o 11 i mig a l'any, fossin 12. Acabaré fent-ho? Crec que sí. Però tinc por que encara pugui aclaparar-me un sentiment de sobresaturació.» (carta 217, de l'any 1979).

L'Epistolari Coromines-Moll és una aportació important a la història de la cultura i de la llengua catalana del segle XX, que contribueix a il·luminar des de perspectives inèdites les grans figures del Coromines i Moll, els dos filòlegs catalans més grans de tots els temps després de Fabra.

Ferrer i Pujadas, els autors d'aquest treball, bé es mereixen que manllevem a mestre Coromines un paràgraf saborosíssim, per a agrair-los la feina ben feta que han fet: «Bravo! Magnífic! Per felicitar-vos dignament per l'aparició sobtada de 10 fascicles del diccionari cal recórrer a l'estil exuberant del vostre mestre Alcover. He restat entusiasmat.» (carta 33, sense datar, però escrita l'any 1950).

(Article de Joan Ferrer a la revista Repòrter, número 91, maig de 2000, pàgines 28 i 29.)
 

       
<1...56789...467>

més llegits
darrers comentaris

fotos

Instagram

Dijous, 30 jun.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2022, Saül Gordillo     Crèdits