bloc sense fulls

Repòrter, juliol de 2001 | Adéu, mestre Tharrats

Dimarts, 27 d'abril de 2021 03:45 h

L'artista Joan Josep Tharrats, fundador de la mítica revista d'avantguarda Dau al Set, va morir a Barcelona el 6 de juliol, després d'una llarga malaltia. Des de l'any 1991 Tharrats estava vinculat a la població de Pineda de Mar, on creà una fundació d'art gràfic que porta el seu nom



La desaparició física de l'artista català Joan Josep Tharrats (Girona, 1918 - Barcelona, 2001) ens ha sorprès durant aquests mesos d'estiu. De fet, però, per als qui coneixíem la malaltia que patia, ja feia molt de temps que havíem lamentat la mort creativa de Tharrats. De totes maneres, la constel·lació de Tharrats brillarà eternament en l'univers de l'art català contemporani. Qualsevol enciclopèdia catalana, per modesta que sigui, conté una entrada pròpia pera Joan Josep Tharrats i Vidal —abans de la de Margaret Thacher, la famosa Dama de Ferro, com li agradava recordar al nostre artista— que, de manera abreujada, ens diu que fou un pintor català que començà a pintar al final dels anys quaranta i que assolí un reconeixement sòlid a partir de la creació de les «maculatures» (1954). També ens recordarà que fou cofundador —de fet, però, quelcom més que cofundador, hi afegim nosaltres—, del grup Dau al Set. Que la seva obra pictòrica —hi afegeixen— és un esclat amb impacte de collage i que ha desenvolupat una àmplia tasca de divulgació de l'art i ha creat una fundació a Pineda de Mar (1991). Més enllà de la sinopsi enciclopèdica, la vida i l'obra de Tharrats és tan rica... i variada... i plena de matisos que les poques ratlles del diccionari enciclopèdic no ens satisfan.

Intentar fer un repàs d'urgència a la seva trajectòria vital i artística ens pot ajudarà perfilar amb més coneixement les característiques d'aquesta constel·lació Tharrats que, com dèiem, s'ha guanyat un lloc en l'art català de postguerra.

Una infantesa de Patufet

J. J. Tharrats va néixer a Girona l'any divuit, fill del poeta Josep Tharrats. Passà la seva infantesa i adolescència en aquesta ciutat immortal, un pèl levítica, entre Patufets i altres publicacions infantils catalanes il·lustrades per grans dibuixants, com Apel·les Mestres, Juncada, Apa, Llaverias, Cornet, etc., que decoraren la seva infantesa. Tot aquest món de la il·lustració catalana, tan ric de publicacions infantils i juvenils, s'esfondrà brutalment amb la Guerra Civil del 36. De totes maneres aquest primer contacte amb aquests grans il·lustradors que hem esmentat més amunt per mitjà de les publicacions infantils d'aleshores despertà en Tharrats una primera atracció cap al món de l'art. Que aquest primer contacte amb els Patufets de torn deixà una empremta profunda en la sensibilitat de J. J. Tharrats ho corrobora el fet que el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi —escrit l'any 1994, quan Tharrats ja tenia 76 anys— versés sobre l'Art de la il·lustració a la Catalunya del segle XX. En aquest discurs, que el feia acadèmic electe d'aquesta il·lustre institució, Tharrats passà revista a tots aquells dibuixants i il·lustradors que poblaren amb el seus dibuixos la seva infantesa. L'ambient familiar gironí, molt marcat per la figura paterna, era culte, il·lustrat, catalanista, profundament religiós, com corresponia a una família de la burgesia benestant gironina d'aleshores.



Formació francesa

El jove Tharrats seguí els estudis elementals pertinents i l'any 1932, amb tot just catorze anys, anà a fer els seus estudis de batxiller a Besiers, a França, on tornà dos anys després. La seva formació al Licée francès va ser, com corresponia aleshores, eminentment literària. Tharrats tornà del país veí imbuït de llengua, literatura i cultura francesa. En tornant de Besiers, la seva família s'instal·là a Barcelona i Tharrats continuà allà la seva formació acadèmica fins a l'ingrés a l'Escola Massana l'any 1935. Un any després, l'esclat de la Guerra Civil obre un parèntesi llarg i fosc: mobilitzacions, campaments, gana, fred, morts, bombardeigs, destrucció... Un cop acabada la Guerra Civil, Joan Josep Tharrats ha de fer un servei militar de quatre anys. Aquest malson es tanca l'any 1942 quan retorna a una Barcelona desarborada lingüísticament i culturalment, autàrquica, ocupada... amb els ressons dels bombardeigs i dels combats de la Segona Guerra Mundial a l'horitzó de la resta d'Europa.

Els anys quaranta

Paradoxalment, els anys quaranta van ser per a Tharrats un temps de recerques i provatures febroses. Diem «paradoxalment», perquè ens trobem en el període més dur i cruel de la postguerra, en què les seqüeles de la guerra i una política genocida contra la llengua i la cultura catalanes havien donat com a resultat un panorama desolador de terra cremada. A partir de la segona dècada dels anys quaranta Tharrats assisteix amb assiduïtat als actes que organitza l'Institut Francès de Barcelona, que són gairebé els únics actes amb una mica de cara i ulls que es fan a la capital de Catalunya. Dins d'aquest ambient coneix August Puig, els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies i el poeta Joan Brossa. Tharrats és el gran de grup i, potser també, l'aglutinant i el promotor. L'any 1948 és la data mítica de la formació del grup Dau al Set i de la revista que portarà el mateix nom i que en serà en certa manera la carta de presentació.

Dau al Set

L'aparició del grup Dau al Set enmig del desert cultural i de tota mena de final de la dècada dels quaranta només pot ser considerat com un miracle, com un oasi en un desert. La gènesi d'aquest grup d'avantguarda —de fet, de l'únic grup d'avantguarda català de la postguerra—, els integrants, la durada, fins i tot l'exis-tència d'un grup cohesionat com a tal amb un ideari comú ha fet, a posteriori, córrer rius de tinta. Sigui com sigui, el grup Dau al Set va ser format inicialment pels pintors A. Tàpies i M. Cuixart i J. Ponç, els escriptors J. Brossa i A. Puig i per J. J. Tharrats, qui consta com a fundador del grup en el primer número de la revista —títol que amb posterioritat sempre li ha estat discutit per alguns dels seus correligionaris. Poc després s'hi afegiria J. E. Cirlot. Tot i que consta que el grup es va dissoldre l'any 1952, J. J. Tharrats va mantenir, gairebé en solitari, la publicació viva fins al 1956. Si una revista com Dau al Set va existir va ser gràcies a Tharrats, qui sempre s'encarregà de la impressió de la revista en una màquina Boston mítica propietat seva i qui vetllà per la difusió de la publicació. De fet, tampoc cal no enganyar-se: la transcendència social, popular per dir-ho d'alguna manera, de la revista va ser molt reduïda. Les circumstàncies no permetien gaire més. La revista es distribuïa de manera clandestina entre un grup reduït de persones interessades per la cultura i l'art, entre el que havia quedat de les elits intel·lectuals del nostre país que, de mica en mica, s'anaven recuperant de la garrotada de la Guerra Civil i... poca cosa més. Ara bé, això no resta mèrit a l'empresa perquè tothom ha reconegut que Dau al Set, tant el grup com la revista, van suposar històricament la represa i la connexió amb les avantguardes tan riques d'abans de la Guerra Civil. Això és innegable. A més, Dau al Set va ser l'embrió d'un grup d'artistes d'un talent innegable que esclataren aleshores, i de quina manera: Tharrats, Tàpies, Ponç, Cuixart, Brossa, per citar els elements del grup que després han tingut una importància innegable dins del món de l'art català i internacional.



Les «maculatures»

Durant la dècada dels cinquanta i seixanta, Tharrats consolida la seva vocació artística i pictòrica iniciada de manera tímida amb anterioritat a la formació de Dau al Set. Amb passos de gegants, pinta, crea, investiga de manera frenètica. Fa les primeres exposicions col·lectives, viatja per Europa, entra en contacte amb altres artistes estrangers, escriu..., per exemple la Guia elemental de la pintura moderna (1950), Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950). Potser no s'ha recalcat prou la importància divulgativa i pedagoga que va exercir Tharrats al llarg de la seva vida. Tharrats va parlar i escriure de manera insistent sobre art, sobre l'art d'avantguarda del seu temps tot donant a conèixer noms, obres, tendències de l'art modern occidental. Els articles més interessants d'aquesta aportació assagística de Tharrats van ser recollides posteriorment en els volums Cent anys de pintura a Cadaqués (1981), Dames de tots colors (1992), Surrealisme a l'Empordà i altres fantasies (1993).

És també en aquesta època que Tharrats dóna a conèixer al món les seves «maculatures». En el món de la impressió, que Tharrats coneixia molt bé, es dóna el nom de «maculatura» al full que ha estat imprès de manera defectuosa, és a dir, al fui I que quedava encallat entre els corrons de la premsa i quedaven tacats per les retintades successives. Tharrats, en les seves provatures, s'adonà que a vegades les maculatures d'impremta aconseguien per atzar una bellesa molt característica. Tharrats aplica aquest principi a la seva obra i força la producció de maculatures amb resultats artístics excel·lents, que li donaren un reconeixement internacional. A partir d'aleshores se succeeixen les exposicions arreu d'Europa i el reconeixement nacional i internacional, que han fet de Joan Josep Tharrats un artista català internacional.



Final de trajecte: Pineda

Pineda de Mar va tenir la sort de «viure» la darrera etapa artística de J. J. Tharrats. Joan Pujadas ha explicat prou bé en l'article de la secció Opinió de REPÒRTER com es va produir la coincidència de voluntats que va fer que Tharrats exposés a Pineda i que hi acabés creant la Fundació Tharrats d'Art Gràfic. No hi insistirem. Només volia remarcar la capacitat de feina, d'il·lusió i d'iniciativa que va tenir Joan Josep Tharrats durant els anys en què va estar al davant de la Fundació que porta el seu nom. Això sempre ens va impressionar. Un artista de la seva categoria i prestigi, que d'entrada podria semblar que estava de tornada de tot, es va implicar de tal manera en els actes i activitats de la Fundació Tharrats, que va ser un goig poder treballar amb ell. Malauradament, al cap de pocs anys d'inaugurada la Fundació es produïren els símptomes de la malaltia que l'obligaren a retirar-se del món públic i artístic. Quedi aquí el nostre modest homenatge a un dels pintors catalans més importants del segle XX.



(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 104, juliol de 2001, pàgines 6-11.)
 

        comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris
El comentari s'ha enviat correctament.

fotos

Estocolm

Divendres, 9 oct.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits