Repòrter, juliol de 2001 | L'admiració entre Pla i Coromines en un llibre

Dimarts, 27 d'abril de 2021 03:15 h

La Fundació Pere Coromines i Edicions Destino publiquen les dotze cartes que es van trametre l'autor empordanès i Teminent filòleg entre 1961 i 1974, en un volum editat pels pinedencs Josep Ferrer i Joan Pujadas i il·lustrat per Perejaume



La relació epistolar de les dues figures gegantines de la cultura catalana —dos homes solitaris i obstinats en la seva feina— veu la llum gràcies a Edicions Destino i a la Fundació Pere Coromines, que dedica el tercer volum de la col·lecció Textos i Estudis a Joan Coromines i Josep Pla. L'Epistolari Joan Coromines & Josep Pla és obra dels estudiosos pinedencs Josep Ferrer i Joan Pujadas, també dos obstinats. Els anteriors epistolaris —sempre a cura de Ferrer i Pujadas— corresponen a la relació escrita que Joan Coromines va mantenir amb Pompeu Fabra (primer volum) i Francesc de Borja Moll (segon). I en els tres llibres editats per la Fundació Coromines, la portada conté una obra del prestigiós artista santpolenc Perejaume. En aquesta ocasió, Perejaume ha fotografiat un braç estès a terra, escrivint amb un llapis sobre un terreny erm. L'obra es titula Escriure, i és una expressió més de l'admiració que l'artista pluridisciplinar va mostrar cap al mestre Coromines, que va viure els últims anys de la seva vida, reclòs, a Pineda de Mar.

El llibre, de 164 planes, conté un pròleg de Marina Gustà: «De tant en tant, per la mateixa època, al dietari [de Josep Pla] hi ha constància d'una trucada, una visita o una carta escrita o rebuda. Una relació cordial, d'admiració i respecte mutus és el que es desprèn de tot plegat. En el cas de Pla, priva sobretot la preocupació per si la tasca desproporcionada que Coromines s'ha imposat podrà arribar a terme i quin serà el seu destí: "Ens ensenya [a ell i al seu germà Pere] la calaixera del diccionari i els papers de l'Onomasticon. Sensacional i prodigiós. Coromines s'ha envellit, seixanta-tres anys. Acabarà el treball?", escriu el gener de 1968.» Marina Gustà segueix: «En el cas de Coromines, hi ha una, literalment, "reverència" per l'escriptor que es fonamenta, sobretot, en l'estil, és a dir, en la valoració d'un model de llengua literària que ell identifica amb naturalitat i genuïtat; no cal dir que considera la virtualitat identitària d'aquestes condicions en relació amb la massa considerable de lectors de Josep Pla: "[...] podríem trobar una arrel comuna a la grandesa de l'escriptor i a l'excel·lència del llenguatge i estil, en la insubornable, incommensurable, sinceritat de l'un i de l'altre, sinceritat que transposada a coses de llengua es tradueix: naturalitat". Són paraules que Joan Coromines dedicava, el 1967, als setanta anys de Josep Pla.»

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 104, juliol de 2001, pàgina 30.)
 
Tweet