25 d'abril de 2021
L'impacte de la via del tren en la façana marítima ha estat una constant en el debat polític de l'Alt Maresme, especialment a partir de l'any 1994, quan els hotelers van iniciar una campanya de recollida de firmes. A les vigílies d'un any electoral, la majoria d'alcaldes es van posar al costat del Gremi d'Hostaleria del Maresme, el president del qual, Manel Vila, es va convertir en la veu que reclamava soterrament i/o trasllat de la línia fèrria als municipis més turístics, és a dir, entre Calella i Malgrat de Mar. Els hotelers van aconseguir que el setembre de 1994, el llavors conseller de Política Territorial i Obres Píibliques, Josep Maria Cullell, aprofités la seva visita a la Fira de Calella per signar «a títol particular» a favor del soterrament i/o trasllat del tren. Cullell va signar acompanyat de Manel Vila i del llavors alcalde de Calella i president del Consell Comarcal, Joaquim Rey. Aquest últim va ser, al seu temps, un dels màxims artífexs que Convergència i Unió assumís en el seu programa comarcal el compromís de treballar per la recuperació de la façana marítima. CiU, per tant, va concórrer als comicis municipals del 1995 amb aquest compromís. El PSC, però, tampoc no va voler ser menys i va mostrar-se comprensiu amb la causa, si bé no va jugar-hi electoralment amb la mateixa intensitat i decisió que els nacionalistes. Amb tot, el PSC va aprofitar una visita a Mataró del llavors vicepresident del Govern de l'Estat, Narcís Serra, per llançar bones paraules a la reclamació del sector turístic i de la ciutadania, que s'anava adherint a la campanya de firmes.
La divisió entre alcaldes, però, ja es va fer evident ara farà 7 anys. Mentre els alcaldes de Calella, Joaquim Rey, i de Santa Susanna, Joan Campolier, tots dos de CiU, alimentaven la campanya, els batlles socialistes de Pineda, Josep Lluís Fillat, i de Malgrat, Conxita Campoy, se'n desmarcaven. «La doble via seria la solució per Pineda», afirmava Fillat des de l'alcaldia. «Hem començat la casa per la teulada», declarava Campoy.
El fracàs de la campanya no té l'essència en la divisió dels alcaldes, atès que el mateix president de la Generalitat, Jordi Pujol, va afirmar que plantejar el soterrament i/o trasllat de la línia C-1 (la primera de l'Estat, i una de les més rendibles de Renfe) era «fer volar coloms». I el llavors ministre d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient, Josep Borrell, manifestava que era «impossible» plantej ar la idea, si bé es mostrava disposat a millorar la xarxa.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 102, maig de 2001, pàgina 9.)
alt maresme,
conxita campoy,
joan campolier,
joaquim rey,
jordi pujol,
josep borrell,
josep lluís fillat,
josep maria cullell,
manel vila,
maresme,
narcís serra,
repòrter
25 d'abril de 2021
L'Autoritat del Transport Metropolita (ATM) ha aprovat el Pla Director d'Infraestructures (PDl), que preveu una inversió de 955.385 milions de pessetes per a la regió metropolitana de Barcelona. L'aprovació d'aquest pla arriba dies després de la filtració per part de l'ATM d'una proposta tècnica que pretén desdoblar la via del tren entre Arenys de Mar (on ara s'acaba la doble via, en la línia C-1 de Rodalies de Renfe) i Blanes. La manera com s'ha filtrat aquesta proposta és força sospitosa, atès que fins ara cap autoritat ha donat la cara per parlar-ne. Fa tota la impressió que això és un globus sonda, l'objectiu del qual és començar a prepara r el terreny per a una dura batalla.
Projectar la doble via en una comarca on forces polítiques com CiU, entitats ciutadanes diverses i sectors econòmics vinculats al turisme han apostat pel trasllat i/o soterrament de la línia fèrria i de la carretera N-II per recuperar la façana marítima (especialment entre Sant Pol i Malgrat de Mar) és l'anunci d'un conflicte assegurat. Entre les actuacions del PDl referides a la línia de Rodalies, pressupostades en 186.770 milions, hi figura la tercera via entre Badalona i Mataró i la doble via d'Arenys cap a munt. Per tant, és qüestió de temps que l'ATM i la Generalitat plantegin formalment la doble via als ajuntaments de l'Alt Maresme.
L'Alt Maresme té uns alcaldes descoordinats entre ells i més ocupats en el dia a dia dels seus ajuntaments que no pas a plantejar els grans reptes supramunicipals. Sense determinar si la millor opció tècnica és el soterrament, el trasllat per l'interior o la doble via a seques, és innegable que el futur de les infraestructures del transport no s'ha analitzat amb prou atenció des dels consistoris. Els alcaldes (alguns interessadament) han preferit veure-les venir abans de prendre la iniciativa. Aquest és un primer fracàs de l'Alt Maresme.
La manca de coordinació ha afavorit que des de l'ATM i la Generalitat s'anunciï la doble via sense cap sensibilitat, prescindint de les reclamacions històriques de voler recuperar la façana marítima. Caldria, per tant, una reacció enèrgica i coordinada des de les institucions més properes als ciutadans. Defensar el respecte als ajuntaments i la seva representativitat com a primer pas per negociar.
A partir d'aquí, un cop posats els punts sobre les is, cal asseure's per estudiar la idea amb deteniment. Ningú negarà que l'Alt Maresme necessita una millor connexió amb Barcelona. Els nostres municipis cada cop mirem més cap a la capital, el pal de paller del país. Molts altmaresmencs es veuen obligats a desplaçar-se a Barcelona o la seva conurbació. D' altres, hi van per voluntat pròpia, per la forta atracció de la capital. (Per moltes Selves Marítimes que proposin els estudiosos de l'informe Roca i per moltes vegueries que plantegin, i deixant aquest debat a part, l'increment de la relació econòmica, cultural i social entre l'Alt Maresme i Barcelona és un procés sense fre.)
Arribats en aquest punt, no podem rebutjar una inversió que pretén millorar la comunicació amb Barcelona. Seria un suïcidi fer-ho. Només cal mirar la freqüència de pas que tenim ara , mentre altres poblacions maresmenques més properes al Barcelonès disposen d'un servei de Rodalies que més aviat sembla un metro regional. Es cap a aquí on hem d'anar, i més tenint en compte que es tracta de reforçar el transport públic en una comarca en què els conductors cada dia patim més les retencions a l'N-II entre setmana, i a l'autopista els caps de setmana. Però al que no podem renunciar és a fixar unes mínimes condicions. Mentre a la regió metropolitana invertiran un bilió de pessetes fins al 2010, i mentre a Rodalies es preveuen gastar 186.770 milions, els ciutadans de l'Alt Maresme hem d'assumir amb resignació que la doble via es faci hipotecant un dels nostres valors més preuats, que és el front litoral? No. No podem assumir, com a mal menor, que per estar més ben comunicats amb el rovell de l'ou del país, haguem de sacrificar urbanísticament la façana marítima. No només per un interès del sector turístic (una de les poques veus que s'ha alçat històricament en aquest debat), sinó per una qüestió d'interès general, de projecte de comarca.
La batalla que se'ns planteja ara ja no és impedir que arribi la segona via, com si d'un enemic colonitzador es tractés. La batalla és aconseguir que la idea potser utòpica i quimérica del trasllat i/o del soterrament sigui matisada de tal manera que aprofitem la segona via per obtenir garanties de respecte ambiental i paisatgístic i de major permeabihtat entre els nuclis urbans i les platges. O sigui, que aprofitant I'«amenaça» inversora siguem capaços d'incrementar les partides pressupostàries per reduir l'impacte i els efectes adversos que té l'actual línia.
No s'ha de permetre (i la responsabilitat dels alcaldes és determinant) un major trinxament del territori. I això hauria de ser, tècnicament i políticament, compatible amb la doble via del tren. Que la idea del soterrament i/o del trasllat no sigui presa amb un somriure sorneguer per part de les autoritats que governen el país, però que les futures renúncies no ens facin sentir com uns autèntics perdedors. Encara que ja ho siguem.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 102, maig de 2001, pàgina 8.)
25 d'abril de 2021
L'Ajuntament de Calella tenia, el 31 de desembre de 1999, un endeutament de 1.400 milions de pessetes i un romanent negatiu de tresoreria de 142 més. Aquesta delicadíssima situació financera ha obligat l'equip de govern (ERC i PSC-CpC) a realitzar un pla de sanejament que s'haurà d'aplicar fins al 2004 escrupolosament i assumint el compromís de no incrementar el personal municipal, no superar els 175 milions anuals d'inversió i una política recaptadora més eficaç per evitar que els morosos s'estalviïn entre 50 i 70 milions al cap de l'any. El govern minoritari ha tingut el suport dels independents del Grup Calella per aprovar el pla de sanejament, mentre que els responsables directes del deute, el dèficit i el desgavell econòmic, financer i administratiu (CiU i PP) s'hi van abstenir. El govern de Josep Basart (ERC) s'ha trobat amb una nefasta herència del seu antecessor en el càrrec, Joaquim Rey (CiU), responsable de l'aposta cega per l'antiga fàbrica Llobet Guri. El govern municipal s'ha envoltat de professionals reconeguts (una interventora de carrera nacional i un economista) per compensar la disbauxa dels governs CiU-PP del període 1991-1999. El rigor en la gestió i l'obligació d'estrenye's el cinturó (passar de pressupostar 300 milions anuals d'inversió a 175) és una forta clatellada. ERC i el PSC-CpC han començat a posar ordre. El gran error d'aquest govern, però, té el seu origen en la ressaca electoral. Després del 13 de juny de 1999 no van saber o no van voler (i el segon és més greu que el primer) arribar a un acord de govern que garantís l'estabilitat política. Segurament, després d'haver desbancat Rey de l'alcaldia, els actuals governants no s'imaginaven que es trobarien un ajuntament tan pobre. Això indica un excés de confiança que ara paguen els calellencs (i la prova és que l'Ajuntament encara no ha aprovat el pressupost del 2001) o que quan ERC i el PSC eren a l'oposició no van fer prou bé la feina, atès que haurien d'haver detectat que el consistori no pagava a la Generalitat els impostos de l'aigua recaptats des del 1983. Durant 13 anys, l'Ajuntament va recaptar aquests impostos però no els va liquidar a la Generalitat. Resultat final: un préstec de 327 milions que encara s'amortitza. I és per tot això i més que ara el govern municipal s'ha de posaren mans d'empreses especialitzades en cacareis morosos i evitar que s'esmunyin del pagament d'impostos. Que tinguin sort, perquè Calella no es pot permetre perdre el tren inversor mentre els municipis veïns aprofiten el creixement urbanístic per millorar.
(Editorial de la revista Repòrter, número 102, maig de 2001, pàgina 3.)
24 d'abril de 2021
Foto-Film Calella ha viatjat a Anantapur per viure de prop la monumental obra humanitària de Vicenç Ferrer, el calellenc en vida més il·lustre. L'expedició ha tornat molt impactada per la tasca de l'exjesuïta i missioner i ja prepara una gran exposició
Les 23 persones que integraven l'expedició de Foto-Film Calella han tornat d'Anantapur impactats i al mateix temps emocionats per la labor del ciutadà més il·lustre que té Calella en l'actualitat. Vicenç Ferrer, nomenat per l'Ajuntament de Calella fill adoptiu el maig del 2000, està fent miracles a l'Índia i per això allà el consideren tot un déu. El pare Ferrer ha dut l'aigua allà on no n'hi havia, ha construït escoles, hospitals, centres de planificació familiar i habitatges en poblats on la misèria imperava i el govern del país poca feina havia fet. La seva ha estat una actuació integral, però fonamentada en sis àmbits: sanitat, ensenyament, ecologia, habitatge, dona i discapacitats. La Rural Development Trust (RDT) que Vicenç Ferrer va crear ara fa 30 anys han donat aquests fruits: 1.500 escoles, aconseguir que siguin escolaritzats 100.000 nens cada any, que 7.000 joves aprenguin un ofici, que es creïn 1.250 associacions de dones, que 482 entitats atenguin prop de 7.000 persones amb problemes psíquics o físics, construir 5.980 cases, arranjar 32.540 habitatges, excavar 4.000 pous, construir 5 hospitals i aconseguir que 1.000 persones es dediquin a la sanitat en una àrea de 1.550 pobles.
Anantapur, a la zona d'Andhra Pradesh, està sent objecte d'una autèntica revolució, una revolució integral. Des de la cultura —que serà bàsica per al futur més imminent dels indús— fins a la sanitat o l'agricultura i la ramaderia que els donen de menjar. La seva és una lluita des de tots els fronts.
La Fundació Vicenç Ferrer (a Internet la trobareu a: fundacionvicenteferrer.org) té diverses seus a l'Estat espanyol, i ha obert vies de col·laboració amb l'RDT originària. Una fórmula han estat els apadrinaments (per 2.500 pessetes al mes un nen intocable pot rebre l'educació bàsica) i ja en tenen 60.000 fetes. Existeixen socis-col·laboradors que es fixen la seva pròpia aportació econòmica, i els recursos de la fundació també són públics, atès que hi participen ajuntaments, governs autonòmics, diputacions i altres organismes. Amb tot, l'any 1999 el 80 % dels recursos (1.403 milions de pessetes) provenien dels apadrinaments.
Aquesta és la descripció de l'empori humanitari, resumit en dades fredes i objectives. Però qui pot expressar millor les sensacions i els sentiments viscuts in situ són els membres de l'expedició de Foto-Film, que preparaven el viatge des de feia un any. «Aquest era un dels treballs pendents de Foto-Film Calella», explica Quim Botey. Durant el viatge s'han fet més de 10.000 fotografies i s'han enregistrat infinitats d'hores de vídeo. La feina de selecció, per tant, està sentara moltfeixuga. L'objectiu final és l'exposició Anantapur 2001, que es presentarà en la propera edició de la Fira de Calella i l'Alt Maresme, pel setembre. La mostra gràfica —acompanyada d'un vídeo amb paraules de Ferrer, la seva dona Anne i el seu fill Moncho— passarà a mans de la Fundació Vicenç Ferrer, que la farà itinerant amb la intenció de recaptar fons i sensibilitzar els espectadors.
La dura feina de selecció dels milers d'imatges que Foto-Film ha captat a l'Índia, però, es compensen amb el compromís moral reforçat gràcies al contacte directe amb Vicenç Ferrer. «Ens ha tractat molt bé. Dormíem i menjàvem a les seves instal·lacions i ens han dispensat un tracte fantàstic. Ell s'ha dedicat molt a nosaltres. Fins al punt que va comentar que era el viatge que més havia cuidat en 40 anys», comenten diversos membres de la fàbrica Llobet Guri. Els spanish friends de Vicenç Ferrer reconeixen que aquest ha estat el viatge de les seves vides. «Allà és com un déu. Al costat de Gandhi, Tagore i la mare Teresa de Calcuta, a l'Índia sempre apareix un retrat del father Ferrer», expliquen emocionats. Són com els quatre pares de l'índia, i el seu fill Moncho és considerat un indú blanc. Moncho segueix les passes de Vicenç Ferrer, l'home que —amb l'ajut de la seva família i d'un estret grup de col·laboradors del país— ha convertit en terra fèrtil el que abans era desèrtic. «Aquest precisament ha estat el millor any de pluges a Anantapur», comenta Carles Benito, un dels fotògrafs de l'expedició que curiosament és nebot de Vicenç Ferrer. «Ell va néixer a Barcelona, però se sent calellenc. De fet, va reconèixer que li feia molta il·lusió la nostra visita perquè volia que la gent de Calella sabés què ha fet a Anantapur», afegeix Benito, que fa 27 anys ja va viatjar-hi.
Darrere de tots els reconeixements que últimament ha rebut Ferrer —com el Príncep d'Astúries de la Concòrdia, la Creu de Sant Jordi o la Medalla d'Or de Barcelona—, hi ha una dedicació obstinada. Amb la providència —paraula clau en el seu vocabulari— i la implicació dels indús. Ferrer està aconseguit que els nens vagin a escola, que les dones entenguin que no cal tenir tants filIs i que l'economia potser motor de vida si hi ha aigua, sense oblidar el seu suport als intocables, en un intent de trencar la rígida separació de castes imperant a l'índia. «Ell juga molt amb la participació de la gent d'allà. Els ajuda si ells s'hi impliquen», comenta Robert Lluís.
Aquest membre de Foto-Film explica en el butlletí de l'entitat: «Ara tenim un repte difícil: plasmar en imatges aquelles mirades plenes de tendresa, de curiositat, de patiment; aquells somriures seductors, dolços; aquells gestos, aquella generositat, aquelles esperances, la supervivència, la superstició, l'espiritualitat, l'altruisme, la compassió, la solidaritat...»
Una de les frases que va pronunciar Ferrer durant la visita dels maresmencs va ser aquesta: «Apropa't. Vés a la gent. Viu amb ells. Aprèn d'ells. Estima'ls. Comença amb el que ells coneixen. Construeix amb el que tenen. Creix.» Els va agradar molt i han decidit que apareixerà a l'exposició.
L'expedició de Foto-Film Calella estava integrada per 23 persones: Quim Fàbregas, Robert Lluís, Josep Martín Berbena, Albert Porras, Juanito Claramunt, Carles Benito, Esther Font, Josep Maria Colomer, Agustí Compte, Montse Turà, Llorenç Tubert, Pere Porti, Vicente Peiró, Miquel Noheras, Enric Maria Valls, Maria Antònia Massó, Ernest Aldea, Pilar Roger, Núria Aguilar, Joan Lluís, Dolors Palomero, Mireia Lluís i Quim Botey. La majoria van marxar el 25 de gener i van tornar el 6 de febrer. Les càmeres de fotografia i de vídeo d'aquests calellencs, malgratencs, pinedencs, mataronins i algun gironí van captar els paisatges físics i humans d'un territori de 200 quilòmetres quadrats, a Anantapur, amb visites en vehicles tot terreny a poblats, hospitals, escoles, habitatges construïts per la Fundació Ferrer, etc. L'expedició també va presenciar la sortida de voluntaris cap a la zona afectada per terratrèmol de Gujarat.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 101, abril de 2001, pàgines 6-9.)
alt maresme,
calella,
carles benito,
foto-film,
índia,
maresme,
quim botey,
quim fàbregas,
repòrter,
robert lluís,
vicenç ferrer
24 d'abril de 2021
L'informe Roca ja acumula pols en un calaix de la Generalitat. La nova consellera de Governació i Relacions Institucionals, Núria de Gispert, ha decidit arxivar l'estudi que els estudiosos van elaborar com a proposta d'una nova divisió administrativa i territorial del país. Amb el canvi de titular a la Conselleria de Governació —ha passat de Josep Antoni Duran Lleida a Núria de Gispert, tots dos d'Unió Democràtica— sembla que s'hagin esvaït els somnis de molts catalans desitjosos de canvis en el model territorial imperant els últims anys. De Gispert, i recentment el conseller en cap, Artur Mas, no confien en les vegueries, i el Govern de la Generalitat es limita a anunciar un ajut de prop de 600 milions de pessetes a tots els consells comarcals. Misèria i més misèria. Amb aquest import no es posa remei a les malmeses finances dels consells ni s'arreglen les necessitats del món local, que precisament ara coincideix amb l'organització del segon congrés del municipalisme. El més probable, però, és que d'aquest aplec municipalista no sorgeixi cap proposta concreta de reorganització territorial, ateses les discrepàncies (polítiques i polititzades) entre partidaris i detractors de l'informe Roca. El més lamentable de tot plegat és que el Govern no s'atreveixi a aplicar la proposta dels estudiosos —totalment o parcialment— per una simple qüestió de covardia política. La consellera De Gispert —a la qual, per cert, van haver de corregir des del mateix Govern—va reconèixer que l'informe Roca no tocava en aquesta legislatura. Prou maldecaps deu tenir l'executiu de Jordi Pujol com per posar-se en contra els municipis petits —manats majoritàriament per CiU—, donar pesa les vegueries i crear noves comarques. La falta de valentia del Govern és criticable perquè s'està desaprofitant l'oportunitat de dur al carrer un debat de despatxos. Quan es començava a parlar —tímidament, però— de les noves comarques entre els ciutadans del carrer —i especialment en els nostres municipis, que podrien formar part de la Selva Marítima o com es vulgui dir— l'arxivament de l'informe Roca és una galleda d'aigua freda al debat i la participació. Aquest era l'escenari que més ens convenia atots plegats. Que se'n parlés, que es debatés i que els polítics actuessin després en conseqüència.
(Editorial de la revista Repòrter, número 101, abril de 2001, pàgina 3.)
23 d'abril de 2021
La presentació de la moció de censura, el 22 de febrer, va arribar com a resultat d'unes llargues converses i negociacions entre els quatre grups de l'oposició. Ibis Puig (CiU) és la nova alcaldessa, però l'abril del 2002 cedirà el càrrec al portaveu del PSC, Joaquim Mas. Aquest és el pacte, l'equilibri intern que ha de fer possible arri bar fins a les eleccions del 2003 amb una situació municipal més estable que la dels últims mesos. En l'històric ple municipal del 6 de març, Francesc Garcia es va dedicar en el ple a trencar l'argument de la inestabilitat política —el PIC i el PP estaven en minoria des que CiU va trencar definitivament el pacte, el 20 de desembre. En canvi, les breus intervencions dels portaveus del nou govern —Ibis Puig (CiU), Joaquim Mas (PSC), Joaquim Dotras (UC) i Òscar Figuerola (ERC)— anaven en aquesta línia. Davant de situacions excepcionals —inestabilitat, crispació i divisió social— calia una resposta d'excepció: la moció de censura.
Puig, Mas, Dotras i Figuerola van acusar Francesc Garcia d'haver-se aprofitar del càrrec públic amb finalitats personals, personalistes i partidistes; d'haver generat la fractura social amb mentides i difamacions i d'haver optat per un estil poc transparent. «Volem retornara la normalitat. Volem un Canet sense aldarulls ni crispació», va afirmar la nova alcaldessa, que va prometre un govern «amb honestedat i transparència».
Una dona amb història
La nova alcaldessa té 56 anys, està casada i té un fill. Es dedica a fer classes particulars a casa seva. Ho fa des que es va instal·lar a Canet de Mar, l'any 1980, després de tornar de Guatemala, on feia classes en un orde religiós femení i on va ser feta presonera pels militars del règim dictatorial de l'època en aquell país americà. Va estar 16 mesos detinguda, i llavors va marxar cap a l'Uruguai, on va conèixer el seu marit. Tota una història.
Aquesta dona —la segona alcaldessa de l'Alt Maresme— dirigirà un cartipàs municipal de 7 regidors. Ibis Puig (CiU) serà alcaldessa fins a l'abril del 2002 i regidora de Benestar Social i Sanitat fins al final del mandat. Joaquim Mas (PSC), primer tinent d'alcalde, alcalde a partir del maig del 2002, i regidor d'Hisenda i Règim Interior fins al juny del 2003. Joaquim Dotras (UC), segon tinent d'alcalde i regidor d'Obres i Serveis, Urbanisme i Medi Ambient. Òscar Figuerola (ERC), tercer tinent d'alcalde i regidor de Cultura, Ensenyament i Joventut. Eduard Jover (PSC), regidor de Promoció Econòmica. Josep Lluís Ribas (CiU), regidor de Governació. I Antoni Isarn (PSC), regidor d'Esports. El nou govern va celebrar la primera reunió la mateixa tarda de la moció de censura. I ja van detectar que Garcia havia firmat decrets fins pocs minuts abans de ser desbancat.
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 100, març de 2001, pàgina 8.)
ajuntaments,
alt maresme,
antoni isarn,
canet de mar,
eduard jover,
francesc garcia,
ibis puig,
joaquim dotras,
joaquim mas,
josep lluís ribas,
maresme,
òscar figuerola,
repòrter
23 d'abril de 2021
La convergent Ibis Puig desbanca Francesc Garcia de l'alcaldia de Canet amb una moció de censura que ha generat divisió social. El nou govern de CiU, PSC, ERC i UC va haver de suportar tota mena de desqualificacions i insults en un ple en què el PIC i el PP van mostrar la seva pitjor cara
Morir matant. Així va voler abandonar l'alcaldia de Canet de Mar Francesc Garcia, cap de llista de la Plataforma Independent de Canet (PIC) a les eleccions del 1999. El ple de la moció de censura, celebrat el 6 de març al migdia, va ser molt tens i desagradable. Els regidors del nou equip de govern, format per CiU, PSC, ERC i Unió de Canetencs (UC), van haver de suportar tota mena d'insults i desqualificacions per part de l'alcalde sortint i també de la portaveu municipal del PIC, Anna Ardil, i de l'únic regidor que donava suport als independents, Enric Llauger, del Partit Popular. «Traïdors, perdedors, fracassats, mercenaris a sou...» El reguitzell d'insults que van pronunciar Garcia, Ardil i Llauger en els seus extensos parlaments anava escalfant una bona part de les 200 persones que seguien el ple de la moció de censura des del carrer, davant de l'Ajuntament, gràcies a un sistema de megafonia. Tot estava calculat, des dels discursos irrespectuosos fins a la posada en escena (a lasala de plens només s'hi podia accedir amb acreditació prèvia) passant per la mobilització popular. Malgrat tot, Francesc Garcia nova poderevitar perdre l'alcaldia. Les seves referències a l'exalcalde Josep Rovira —va afirmar que, amb la moció de censura, aquest tornava a la política— van ser constants, però la frase més contundent va ser aquesta: «Són els mateixos gossos amb diferents collars.» Estava dient «gossos» als regidors del nou equip de govern?
L'agònic adéu de Garcia —que va tenir moments (forçadament) emocionats abans, durant i després de la votació— tampoc va estalviar atacs cap a la suposada mà negra que ha manegat els fils de la seva caiguda en desgràcia. A part d'un exalcalde que no hauria assumit la dura derrota de les eleccions del 1999, és a dir, d'un suposat Josep Rovira encara actiu des de la segona fila, hi ha la figura de l'empresari canetenc Salvador Campins. Garcia vaexplicaren el seu parlament que Campins ha instigat la moció de censura perquè ell mai no ha seguit les seves directrius. L'alcalde exhauria els últims minuts en el càrrec dient que Campins li va llegir un decàleg sobre què s'havia de fer i què no es podia fer des de l'Ajuntament. I la tercera pota de la trama conspirativa la va mencionar la tinent d'alcalde i portaveu del grup municipal independent, Anna Ardil: la revista Àmbit. No hi podia faltar.
Ardil, però, va centrar el seu atac frontal en la figura de l'actual president comarcal de Convergència, Albert Batlle, que era present a la sala entre el públic. Ardil va carregar contra Batlle perquè quan les bases convergents van escollir Garcia com a cap de llista de CiU —en lloc de Josep Rovira—, el dirigent comarcal del partit va imposar la candidatura del llavors alcalde, fet que va desencadenar la creació de la Plataforma Independent de Canet. «La millor inversió per a l'esquerra és l'Albert Batlle», va afirmar Ardil, que va ser tan càustica com Francesc Garcia, però almenys es va estalviar posar noms darrere d'alguns insults. Qui va acabar de completar l'espectacle lamentable va ser el portaveu del PP, Enric Llauger, que va sentenciar contra els nous governants: «Vostès són uns cadàvers polítics i d'aquí a dos anys seran cendra.» Això ho va dir després de preguntar-se on anirà a parar un govern format per persones com el portaveu socialista, Joaquim Mas, que desconeix la seva tendència sexual: «Un dia li vaig preguntar si era homosexual o heterosexual, i em va respondre que ni ell ho sabia. Com podem anar bé així?» Llauger, que presidia la mesa d'edat de la votació, no va abaixar el llistó que li havien deixat Garcia i Ardil. Curiosament, el regidor del PP s'atrevia a qualificar de «cadàvers polítics» els membres del nou govern quan a ell la direcció comarcal del seu partit, per boca del president Víctor Ros, el desqualificava i desautoritzava l'endemà mateix de la moció de censura.
Tots els regidors del nou govern vanhaver de suportar els atacs del PIC i el PP. Ho van fer estoicament. Al portaveu d'ERC, Òscar Figuerola, li van recordar que gairebé posa en perill l'èxit de la moció de censura per una qüestió de papers a l'hora de tramitar la seva entrada al consistori, atès que acaba de substituir el cap de llista, Jordi Ballart, com a càrrec electe. A l'únic regidor d'Unió de Canetencs, Joaquim Dotras, li van dir que el seu negoci (una granja-pastisseria) no tenia els permisos municipals en regla i que estava incomplint la legislació. Al convergent Josep Lluís Ribas, Francesc Garcia el va amenaçar amb la presentació d'un querella davant la fiscalia perquè suposadament va rebutjar la instal·lació d'una fundació de discapacitats psíquics al costat de casa seva. I a la convergent Ibis Puig, la van presentar com una dona freda i interessada. Això sí, després d'afirmar que «el projecte del nou govern neix mort, desacreditat i deslegitimat perquè el poble no els vol però vostès es fan els sords», Garcia va dir: «Demano als ciutadans que respectin la nova alcaldessa».
(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 100, març de 2001, pàgines 6 i 7.)
ajuntaments,
albert batlle,
alt maresme,
anna ardil,
canet de mar,
enric llauger,
francesc garcia,
ibis puig,
joaquim dotras,
joaquim mas,
jordi ballart,
josep lluís ribas,
josep rovira,
maresme,
òscar figuerola,
repòrter,
salvador campins,
víctor ros
23 d'abril de 2021
La situació política no és fàcil a Canet de Mar. Un cop ha prosperat la moció de censura es pot dir que, com a mínim, l'estabilitat està garantida. Des del 20 de desembre, quan els regidors de CiU Ibis Puig i Josep Lluís Ribas van decidir marxar del govern i trencar relacions amb el PIC, l'Ajuntament vivia un clima enrarit. No només perquè el govern del PIC i el PP estava en minoria, sinó perquè el mateix alcalde, Francesc Garcia, havia propiciat un escenari de desconfiança. 0 amb mi o contra mi. Aquest és l'esquema de Garcia i els seus companys. I així difícilment es podia restablir el diàleg i facilitar el retorn dels edils de CiU. Garcia ha estat víctima d'un estil massa presidencialista —curiosament això és el que li retreia a l'anterior alcalde, Josep Rovira— i poc transparent —deixem-ho així— en afers relacionats amb els seus interessos estrictament personals i empresarials. Hi havia moments que a Canet no se sabia fins a quin punt Garcia era alcalde o empresari. Estem d'acord que ell mai no havia amagat les seves intencions, i que durant la campanya electoral va ensenyar les seves cartes, però aquesta suposada legitimitat democràtica no justifica algunes de les seves actuacions com a màxima autoritat municipal.
Sigui com sigui, la qijestió és que la moció de censura pactada i presentada pel PSC, CiU, ERC i UC ha desbancat Francesc Garcia, i amb ell el PIC i el PP. El fins ara alcalde ha jugat amb foc practicant una política populista i mobilitzant part de la població contra els «traïdors» que el volien fer fora del poder. La pitjor cara de Garcia, Anna Ardil (portaveu del PIC) i Enric Llauger (el soci fidel del PP), es va destapar en el ple del 6 de març. Va ser una sessió plenària lamentable. Certament tenien raó Garcia, Ardil i Llauger quan afirmaven que aquell dia s'estava escrivint la pàgina més trista de la història recent canetenca. Però va ser desagradable precisament pel to i el contingut dels seus parlaments. Van voler morir matant sense veure que encara s'estaven enfonsant més. Amb tot, la situació política és complicada perquè no cal oblidar que la nova alcaldessa. Ibis Puig, és la número 2 d'una candidatura, la de CiU, que va sortir clarament derrotada dels comicis del 1999.
(Editorial de la revista Repòrter, número 100, març de 2001, pàgina 3.)
ajuntaments,
alt maresme,
anna ardil,
canet de mar,
enric llauger,
francesc garcia,
ibis puig,
josep lluís ribas,
josep rovira,
maresme,
repòrter
22 d'abril de 2021
-Quan, com i per què neix REPÒRTER?
-Neix al juny de l'any 1992, però la seva gestació es fa durant molts mesos previs. Neix de la voluntat d'un grup de periodistes i altres persones sensibilitzades amb la informació local a l'Alt Maresme que en aquell moment volen posar remei a la mancança informativa que existia en el territori. L'Alt Maresme, una subcomarca amb una identitat pròpia i molt diferenciada de la resta del Maresme, necessitava un mitjà escrit de cohesió que aleshores no existia.
-REPÒRTER compleix 100 números i 9 anys d'existència. L'any 1992, ni el més optimista pensava en aquest aniversari...
-La llarga vida de la revista sorprèn fins i tot els mateixos promotors. Sobre una revista feta sense ànim de lucre sempre existeix l'ombra de la defunció i el dubte del fracàs econòmic. Hem patit alts i baixos, la revista ha sabut evolucionar, i ara complim 100 números amb una salut acceptable.
-Amb què ha contribuït REPÒRTER a l'Alt Maresme?
-Aquesta publicació mensual ha posat de manifest la realitat de l'Alt Maresme. El 1992 vam oficialitzar aquesta realitat comarcal. Hem tractat i plantejat de forma seriosa i amb profunditat els temes que preocupen un conjunt de municipis, com ara el turisme, el creixement urbanístic, la prolongació de l'autopista, la depuració de les aigíjes, les rierades, la qualitat de les platges, el conflicte de la conca de la Tordera, el possible soterrament o desviament de la via del tren... Hi ha una llarguíssima llista de temes importantíssims que uneixen els municipis de l'Alt Maresme, i durant aquest temps REPÒRTER ha estat testimoni d'una evolució, a vegades positiva i a vegades negativa. No hem volgut ser uns notaris de l'actualitat, sinó que REPÒRTER ha donat una visió pròpia, amb un tractament diferenciat i fent una aposta clara per contribuir a tenir una comarca cada dia millor.
-REPÒRTER és també un projecte empresarial?
-REPÒRTER ha subsistit gràcies a la feina gratuïta i la dedicació voluntariosa de molta gent, ningú no viu de la revista, però hem fet una revista amb mentalitat i criteris professionals. Econòmicament, la revista no és viable no perquè no existeixi un mercat publicitari, sinó perquè nosaltres no hem estat capaços d'explotar-lo. REPÒRTER és una revista feta fonamentalment per periodistes i amb mentalitat periodística. Ens ha preocupat més la informació que els anuncis, i aquest és un problema estructural que hem arrossegat des del juny de 1992.
-Un punt d'inflexió: el 1993 REPÒRTER rep el premi Tassis-Torrent a la millor publicació comarcal del país, un premi instituït per la Diputació de Barcelona.
-Va ser una alegria immensa, una satisfacció i un suport importantíssim. El milió de pessetes que vam rebre pel premi, a banda de ser un reconeixement a la tasca periodística, també va ser un suport fonamental. Encara ara estem rendibilitzant aquell premi, va ser un coixí que ens ha permès cobrir les despeses d'aquells números que només amb la publicitat no podien subsistir.
-Què creus que valora el jurat que l'any 1993 concedeix el premi a la millor publicació comarcal de Catalunya?
-Per desgràcia, l'any 1992 encara hi havia l'estereotip que la premsa local i comarcal era casposa, gràficament poc atractiva, massa rígida i feixuga de llegir. REPÒRTER entra pels ulls, una revista que va donar un canvi estètic i de disseny important. Des del punt de vista del disseny, REPÒRTER queda homologadaa la majoria de revistes que es poden trobar en un quiosc. Crec que aquesta va ser una primera impressió agradable que es va endur el jurat, que també va premiar la forma de tractar la informació i la seriositat.
-Les institucions públiques de l'Alt Maresme encaixen bé l'existència de REPÒRTER?
-Per norma general, les administracions encaixen poc les crítiques. La premsa i les institucions estan condemnades a entendre's, a tenir una relació d'amor i odi. Nosaltres hem mantingut una molt bona relació amb els ajuntaments. Durant tots aquests anys ningú no ens ha pogut titllar de pertànyer a una tendència política concreta ni de donar una informació sensacionalista. Hem donat una visió crítica de la realitat, amb absoluta llibertat, i REPÒRTER ha encaixat bé en el territori.
-Per la revista han passat molts col·laboradors en els últims nou anys. REPÒRTER és també un vehicle per a aquella gent de la comarca que es vol dedicar al periodisme?
-Durant una època vaig ser molt pessimista. Tenia la sensació que els estudiants de Periodisme pensaven que sortirien de la facultat i de seguida presentaria el telenotícies amb en Francino al costat. Hi va haver un temps amb un buit de col·laboradors, costava molt trobar col·laboradors disposats a fer informació sense rebre cap compensació econòmica. L'escenari, afortunadament, ha canviat. Confio que les noves incorporacions que s'han produït darrerament garanteixin el futur de la revista i sàpiguen mantenir-ne el rigor i el compromís amb l'Alt Maresme. Ara sóc optimista, però arribar a 100 números més passa necessàriament perquè noves generacions de periodistes prenguin el relleu.
-En els 100 primers números, què ha pesat més, el compromís amb el periodisme o el compromís amb el territori?
-Estic convençut que ha pesat més el compromís amb el territori. Bàsicament, en aquests 100 números hi ha hagut un compromís amb la comarca i amb les nostres poblacions. Moltes vegades dic mig en broma que de la mateixa manera que algú s'apunta a una ONG, nosaltres ens dediquem a fer una revista. És la nostra aportació a la pàtria altmaresmenca.
-Ara pràcticament tothom reconeix que existeix aquesta unitat de comarca entre Tordera i Arenys...
-Sembla que el temps ens dóna la raó. Recordo que en els primers textos de la revista ja advocàvem per aquesta realitat diferenciada del Maresme. Han passat nou anys, la realitat ha canviat, i encara que sigui tard l'informe encarregat pel Parlament que ara està en estudi ens dóna la raó amb alguns matisos, s'admet que entre Calella i Tossa existeixen inquietuds i similituds que poden donar peu a la creació d'una nova comarca.
-El futur de REPÒRTER, després de nou anys, està garantit?
-El compromís avui és més fort, perquè ara pesen nou anys de trajectòria. Però el compromís ha de ser també el repte d'oferir cada dia un producte millor. Fa nou anys REPÒRTER va néixer per omplir un buit informatiu en la premsa escrita a l'Alt Maresme. L'escenari ha canviat molt. El Punt està molt consolidat i és el diari de referència a la comarca. REPÒRTER, una revista que surt un cop al mes, ha d'ocupar un espai diferenciat.
(Article de Francesc Santiago al suplement especial de la revista Repòrter, número 100, març de 2001, pàgines 30 i 31.)
22 d'abril de 2021
L'autopista ha marcat l'Alt Maresme a nivell urbanístic, econòmic i social. Des de la ressaca postolímpica, la comarca ha crescut i s'ha modernitzat, però REPÒRTER no s'ha limitat a cantar-ne les excel·lències
La prolongació de l'autopista A-19 entre Mataró i Palafolls ha estat, amb tota seguretat, l'esdeveniment que més ha marcat l'Alt Maresme des del 1992. Les 12 poblacions han crescut urbanísticament, s'han afavorit econòmicament i s'han vist afectades socialment per la construcció de l'autopista. REPÒRTER va fer un rigorós seguiment del polèmic projecte del tram Mataró-Palafolls de l'A-19, ja que inicialment l'Estat l'havia presentat com una autovia gratuïta. El peatge, però, es va imposar al final. La rivalitat política entre CiU i PSC, el conflicte amb els pagesos per les expropiacions i les queixes dels veïns i usuaris de l'A-19 van omplir pàgines i pàgines de la revista. El tema va ser tan viu que fins i tot REPÒRTER va organitzat un debat públic, el 20 de maig de 1994, a Calella, en el qual va participar el Jordi Prat, director provincial del Ministeri d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient (MOPTMA), entre d'altres.
Aquell greuge de l'Estat amb l'Alt Maresme —per la privatització de la desitjada autovia gratuïta— va generar les famoses «compensacions» del ministeri que en aquella època ocupava Josep Borrell. La millora de la carretera N-ll (van començar a proliferar les rotondes, els semàfors i les calçades laterals, amb la intenció de convertir-la en via interurbana) va anar acompanyada de la urbanització dels passejos marítims de Calella, Pineda i Malgrat. El pacte del pla de rieres signat a Arenys de Mar pel ministre Borrell i pel llavors conseller d'Obres Públiques i Política Territorial de la Generalitat, Josep Maria Cullell, va suposar el cobriment de la riera d'Arenys de Mar. Els retards en els compromisos fan que tot just ara s'estigui executant el cobriment de la riera de Canet de Mar.
Les obres han proliferat —la Generalitat, amb centres sanitaris i educatius, i els ajuntaments, amb equipaments i espais públics— coincidint amb una forta inversió privada del sector immobiliari. REPÒRTER ha estat testimoni de les grans obres, però també dels fets socials. De la problemàtica del turisme, de l'evolució de l'economia comarcal, dels successos més tràgics (descarrilament de trens i posterior parricidi de Palafolls, el crim de Canet, accident de trànsit al Far de Calella, el coet mortal de Sant Joan a Arenys, etc) fins al seguiment de la vida política municipal (eleccions de 1995 i 1999, canvis d'alcalde i mocions de censura de Sant Cebrià i Canet) passant pel món de la cultura. Precisament en aquest últim àmbit, REPÒRTER hi ha dedicat molta atenció. A la secció de Cultura s'han entrevistat intel·lectuals i artistes dels nostres municipis (mireu la galeria de personatges que publiquem) i s'han publicat inauguracions de teatres com l'Ateneu Clavé de Tordera o projectes arquitectònics com el Palauet de Palafolls, del japonès Arata Isozaki.
Però, lamentablement, des del juny de 1992 i fins avui REPÒRTER ha hagut de ser testimoni de pèrdues molt significatives per al món de la cultura i, per què no, de la identitat de l'Alt Maresme. Francesc Grau, Fèlix Cucurull, Lluís Ferran de Pol, Esyllt Thomas Lawrence i Joan Coromines encapçalen la llista de pèrdues de la cultura amb majúscules. La sensibilitat de la revista per la cultura ha estat molt clara. Per això REPÒRTER ha dedicat reportatges i números especials a intel·lectuals com Joan Coromines, Pompeu Fabra, Vicenç Riera Llorca, Joan Fuster, Salvador Genís... I tot plegat sense oblidar l'esport —s'han entrevistat els esportistes de l'Alt Maresme més reconeguts, com Ninu Buscató, Josep Maria Margall, Joan Ayats, Jordi Llopart, Neus Garriga i Julián Alonso— i la solidaritat —Vicenç Ferrer n'és l'emblema—. A més, REPÒRTER ha intentat mantenir una visió respectuosa però crítica —només cal repassar els articles d'opinió publicats— davant dels fets.
(Article de Saül Gordillo al suplement especial de la revista Repòrter, número 100, març de 2001, pàgines 28 i 29.)
34 lectures
Cap comentari
imprimir
enviar a un/a amic/ga
Google Reader
Delicious
Facebook
Flickr
Linkedin
MySpace
Netvibes
Plurk
Twitter
Twitxr
Youtube
Instagram
Foursquare
Vimeo
Storify
Tumblr
Pinterest
about.me
Medium