bloc sense fulls

27 d'abril de 2021

Nova pàgina personal saul.cat



Aquest Sant Jordi estreno pàgina personal, onze anys després del primer web saul.cat. El gener del 2010 vaig fer el pas del Bloc sense fulls que vaig obrir a Vilaweb el 19 de juliol del 2004 cap al web personal amb domini propi: saul.cat. Ara faig un pas més, amb un web que suposa una renovació més que necessària. Malgrat que la pàgina de l'any 2010 ha envellit notablement bé, és evident que calia fer una evolució per adaptar-la als nous temps. Tot i així, he mantingut la imatge corporativa creada el 2010 pel dissenyador Jordi Vinyets, de Dilema, que per la seva senzillesa es manté igual de vigent. El logotip, de color negre i de color blau. Concretament es tracta del Royal Blue (#3275d0), que s'ha fet servir com a color base de tot el web, combinat també amb el blanc, per mantenir una estètica minimalista i pràctica.

Els webs actuals no són blogs, sinó que són pàgines personals, que presenten a la persona en qüestió, i que d'entre d'altres coses disposen d'un blog, però no únicament. En aquest nou web hi ha un gestor de galeries de fotos, una secció de vídeos i un catàleg amb l'obra literària generada (escrits i pròlegs), premis i referències. També s'ha treballat molt la presentació del currículum professional, que a banda de la definició general (Qui soc) s'ha segmentat per projectes i col·laboracions.

L'accés a la pàgina és net, diàfan i minimalista, amb una foto gran en primer pla, logotip, descripció, icones socials i un botó de menú. La informació bàsica i essencial que qualsevol usuari espera trobar en una pàgina personal de caràcter professional, concentrada en un mateix espai. El menú permet un accés ràpid i directe a qualsevol secció de la pàgina. Si fem scroll cap abaix es manté el menú flotant, sempre accessible, amb la incorporació del logotip, i s’hi troba un aparador amb les darreres 3 publicacions de les principals seccions de la pàgina: blog, llibres, fotos i vídeos, amb un format molt més gràfic i accessible que el web anterior. Cada secció permetrà accedir a l'interior per veure tot el contingut disponible. Just abans d'arribar al peu hi ha un formulari per donar-se d'alta al butlletí per rebre les novetats que vagin publicant-se a la pàgina. Finalment, recull de logos de xarxes socials i els diferents –i obligatoris– avisos legals.
 

La tecnologia aplicada a la pàgina és, com no podia ser d'altra manera, adaptativa (responsive en anglès), que vol dir que s'adapta a l'amplada de qualsevol dispositiu

La tecnologia aplicada a la pàgina és, com no podia ser d'altra manera, adaptativa (responsive en anglès), que vol dir que s'adapta a l'amplada de qualsevol dispositiu. Tota la programació ha tingut molta cura amb el codi per tal que aquest estigui ben tractat a nivell SEO i que, per tant, pugui posicionar de manera més que notable, tant a nivell de text com a nivell d'imatges. El gestor de continguts és un Tabal, el CMS que desenvolupa des de fa 15 anys l'empresa Tirabol Produccions, responsable de la remodelació del web, i que s'ha fet servir per la creació de més d'un centenar de diaris digitals, així com tota mena de clients amb necessitats orientades a la gestió de continguts.

En resum, podem parlar d'una remodelació en què l'èxit radica en la simplicitat, la facilitat per comprendre l'estructura i l'accessibilitat ràpida i dinàmica de totes les seccions. Espero que el disfruteu.


       

27 d'abril de 2021

Repòrter, juliol de 2001 | Adéu, mestre Tharrats

L'artista Joan Josep Tharrats, fundador de la mítica revista d'avantguarda Dau al Set, va morir a Barcelona el 6 de juliol, després d'una llarga malaltia. Des de l'any 1991 Tharrats estava vinculat a la població de Pineda de Mar, on creà una fundació d'art gràfic que porta el seu nom



La desaparició física de l'artista català Joan Josep Tharrats (Girona, 1918 - Barcelona, 2001) ens ha sorprès durant aquests mesos d'estiu. De fet, però, per als qui coneixíem la malaltia que patia, ja feia molt de temps que havíem lamentat la mort creativa de Tharrats. De totes maneres, la constel·lació de Tharrats brillarà eternament en l'univers de l'art català contemporani. Qualsevol enciclopèdia catalana, per modesta que sigui, conté una entrada pròpia pera Joan Josep Tharrats i Vidal —abans de la de Margaret Thacher, la famosa Dama de Ferro, com li agradava recordar al nostre artista— que, de manera abreujada, ens diu que fou un pintor català que començà a pintar al final dels anys quaranta i que assolí un reconeixement sòlid a partir de la creació de les «maculatures» (1954). També ens recordarà que fou cofundador —de fet, però, quelcom més que cofundador, hi afegim nosaltres—, del grup Dau al Set. Que la seva obra pictòrica —hi afegeixen— és un esclat amb impacte de collage i que ha desenvolupat una àmplia tasca de divulgació de l'art i ha creat una fundació a Pineda de Mar (1991). Més enllà de la sinopsi enciclopèdica, la vida i l'obra de Tharrats és tan rica... i variada... i plena de matisos que les poques ratlles del diccionari enciclopèdic no ens satisfan.

Intentar fer un repàs d'urgència a la seva trajectòria vital i artística ens pot ajudarà perfilar amb més coneixement les característiques d'aquesta constel·lació Tharrats que, com dèiem, s'ha guanyat un lloc en l'art català de postguerra.

Una infantesa de Patufet

J. J. Tharrats va néixer a Girona l'any divuit, fill del poeta Josep Tharrats. Passà la seva infantesa i adolescència en aquesta ciutat immortal, un pèl levítica, entre Patufets i altres publicacions infantils catalanes il·lustrades per grans dibuixants, com Apel·les Mestres, Juncada, Apa, Llaverias, Cornet, etc., que decoraren la seva infantesa. Tot aquest món de la il·lustració catalana, tan ric de publicacions infantils i juvenils, s'esfondrà brutalment amb la Guerra Civil del 36. De totes maneres aquest primer contacte amb aquests grans il·lustradors que hem esmentat més amunt per mitjà de les publicacions infantils d'aleshores despertà en Tharrats una primera atracció cap al món de l'art. Que aquest primer contacte amb els Patufets de torn deixà una empremta profunda en la sensibilitat de J. J. Tharrats ho corrobora el fet que el seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi —escrit l'any 1994, quan Tharrats ja tenia 76 anys— versés sobre l'Art de la il·lustració a la Catalunya del segle XX. En aquest discurs, que el feia acadèmic electe d'aquesta il·lustre institució, Tharrats passà revista a tots aquells dibuixants i il·lustradors que poblaren amb el seus dibuixos la seva infantesa. L'ambient familiar gironí, molt marcat per la figura paterna, era culte, il·lustrat, catalanista, profundament religiós, com corresponia a una família de la burgesia benestant gironina d'aleshores.



Formació francesa

El jove Tharrats seguí els estudis elementals pertinents i l'any 1932, amb tot just catorze anys, anà a fer els seus estudis de batxiller a Besiers, a França, on tornà dos anys després. La seva formació al Licée francès va ser, com corresponia aleshores, eminentment literària. Tharrats tornà del país veí imbuït de llengua, literatura i cultura francesa. En tornant de Besiers, la seva família s'instal·là a Barcelona i Tharrats continuà allà la seva formació acadèmica fins a l'ingrés a l'Escola Massana l'any 1935. Un any després, l'esclat de la Guerra Civil obre un parèntesi llarg i fosc: mobilitzacions, campaments, gana, fred, morts, bombardeigs, destrucció... Un cop acabada la Guerra Civil, Joan Josep Tharrats ha de fer un servei militar de quatre anys. Aquest malson es tanca l'any 1942 quan retorna a una Barcelona desarborada lingüísticament i culturalment, autàrquica, ocupada... amb els ressons dels bombardeigs i dels combats de la Segona Guerra Mundial a l'horitzó de la resta d'Europa.

Els anys quaranta

Paradoxalment, els anys quaranta van ser per a Tharrats un temps de recerques i provatures febroses. Diem «paradoxalment», perquè ens trobem en el període més dur i cruel de la postguerra, en què les seqüeles de la guerra i una política genocida contra la llengua i la cultura catalanes havien donat com a resultat un panorama desolador de terra cremada. A partir de la segona dècada dels anys quaranta Tharrats assisteix amb assiduïtat als actes que organitza l'Institut Francès de Barcelona, que són gairebé els únics actes amb una mica de cara i ulls que es fan a la capital de Catalunya. Dins d'aquest ambient coneix August Puig, els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies i el poeta Joan Brossa. Tharrats és el gran de grup i, potser també, l'aglutinant i el promotor. L'any 1948 és la data mítica de la formació del grup Dau al Set i de la revista que portarà el mateix nom i que en serà en certa manera la carta de presentació.

Dau al Set

L'aparició del grup Dau al Set enmig del desert cultural i de tota mena de final de la dècada dels quaranta només pot ser considerat com un miracle, com un oasi en un desert. La gènesi d'aquest grup d'avantguarda —de fet, de l'únic grup d'avantguarda català de la postguerra—, els integrants, la durada, fins i tot l'exis-tència d'un grup cohesionat com a tal amb un ideari comú ha fet, a posteriori, córrer rius de tinta. Sigui com sigui, el grup Dau al Set va ser format inicialment pels pintors A. Tàpies i M. Cuixart i J. Ponç, els escriptors J. Brossa i A. Puig i per J. J. Tharrats, qui consta com a fundador del grup en el primer número de la revista —títol que amb posterioritat sempre li ha estat discutit per alguns dels seus correligionaris. Poc després s'hi afegiria J. E. Cirlot. Tot i que consta que el grup es va dissoldre l'any 1952, J. J. Tharrats va mantenir, gairebé en solitari, la publicació viva fins al 1956. Si una revista com Dau al Set va existir va ser gràcies a Tharrats, qui sempre s'encarregà de la impressió de la revista en una màquina Boston mítica propietat seva i qui vetllà per la difusió de la publicació. De fet, tampoc cal no enganyar-se: la transcendència social, popular per dir-ho d'alguna manera, de la revista va ser molt reduïda. Les circumstàncies no permetien gaire més. La revista es distribuïa de manera clandestina entre un grup reduït de persones interessades per la cultura i l'art, entre el que havia quedat de les elits intel·lectuals del nostre país que, de mica en mica, s'anaven recuperant de la garrotada de la Guerra Civil i... poca cosa més. Ara bé, això no resta mèrit a l'empresa perquè tothom ha reconegut que Dau al Set, tant el grup com la revista, van suposar històricament la represa i la connexió amb les avantguardes tan riques d'abans de la Guerra Civil. Això és innegable. A més, Dau al Set va ser l'embrió d'un grup d'artistes d'un talent innegable que esclataren aleshores, i de quina manera: Tharrats, Tàpies, Ponç, Cuixart, Brossa, per citar els elements del grup que després han tingut una importància innegable dins del món de l'art català i internacional.



Les «maculatures»

Durant la dècada dels cinquanta i seixanta, Tharrats consolida la seva vocació artística i pictòrica iniciada de manera tímida amb anterioritat a la formació de Dau al Set. Amb passos de gegants, pinta, crea, investiga de manera frenètica. Fa les primeres exposicions col·lectives, viatja per Europa, entra en contacte amb altres artistes estrangers, escriu..., per exemple la Guia elemental de la pintura moderna (1950), Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950). Potser no s'ha recalcat prou la importància divulgativa i pedagoga que va exercir Tharrats al llarg de la seva vida. Tharrats va parlar i escriure de manera insistent sobre art, sobre l'art d'avantguarda del seu temps tot donant a conèixer noms, obres, tendències de l'art modern occidental. Els articles més interessants d'aquesta aportació assagística de Tharrats van ser recollides posteriorment en els volums Cent anys de pintura a Cadaqués (1981), Dames de tots colors (1992), Surrealisme a l'Empordà i altres fantasies (1993).

És també en aquesta època que Tharrats dóna a conèixer al món les seves «maculatures». En el món de la impressió, que Tharrats coneixia molt bé, es dóna el nom de «maculatura» al full que ha estat imprès de manera defectuosa, és a dir, al fui I que quedava encallat entre els corrons de la premsa i quedaven tacats per les retintades successives. Tharrats, en les seves provatures, s'adonà que a vegades les maculatures d'impremta aconseguien per atzar una bellesa molt característica. Tharrats aplica aquest principi a la seva obra i força la producció de maculatures amb resultats artístics excel·lents, que li donaren un reconeixement internacional. A partir d'aleshores se succeeixen les exposicions arreu d'Europa i el reconeixement nacional i internacional, que han fet de Joan Josep Tharrats un artista català internacional.



Final de trajecte: Pineda

Pineda de Mar va tenir la sort de «viure» la darrera etapa artística de J. J. Tharrats. Joan Pujadas ha explicat prou bé en l'article de la secció Opinió de REPÒRTER com es va produir la coincidència de voluntats que va fer que Tharrats exposés a Pineda i que hi acabés creant la Fundació Tharrats d'Art Gràfic. No hi insistirem. Només volia remarcar la capacitat de feina, d'il·lusió i d'iniciativa que va tenir Joan Josep Tharrats durant els anys en què va estar al davant de la Fundació que porta el seu nom. Això sempre ens va impressionar. Un artista de la seva categoria i prestigi, que d'entrada podria semblar que estava de tornada de tot, es va implicar de tal manera en els actes i activitats de la Fundació Tharrats, que va ser un goig poder treballar amb ell. Malauradament, al cap de pocs anys d'inaugurada la Fundació es produïren els símptomes de la malaltia que l'obligaren a retirar-se del món públic i artístic. Quedi aquí el nostre modest homenatge a un dels pintors catalans més importants del segle XX.



(Article de Josep Ferrer i Costa a la revista Repòrter, número 104, juliol de 2001, pàgines 6-11.)
 

       

27 d'abril de 2021

Repòrter, juliol de 2001 | Joan Josep Tharrats «in memoriam»



La relació de Joan Josep Tharrats amb la població de Pineda de Mar es va encetar l'any 1989 quan l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament li va proposar fer una exposició de les seves obres a l'antiga Sala Municipal. Certament la idea no el va afalagar, perquè carregat de feina com anava, exposar en una població sense cap mena de tradició artística li suposava un enrenou poc gratificant. Finalment, però, va acceptar. L'exposició Pintures, dibuixos, gravats i tapissos, es va obrir al públic del 10 al 30 de juny i va ser un èxit rotund de públic. Tharrats va sentir-se ben acollit i va fer donació a l'Ajuntament d'un magnífic coliage que va titular Homenatge a Pineda i que es va imprimir com a portada del programa de la Festa Major del mateix any. D'altra banda, l'Ajuntament, per correspondre a la seva generositat, va acordar posar el seu nom a un carrer de la vila. Poc després d'inaugurar el nou carrer Joan Josep Tharrats, sorgí la ¡dea d'adaptar el collage a tapís —en aquella època l'artista tenia un gran interès per passar les seves obres a aquesta modalitat— i va recomanar que s'encarregués a l'Escola de Tapís del Centre la Mercè de Girona, que dirigeix l'artista Carles Delclaux, amb qui ja havia realitzat diverses peces. Com que Tharrats volia seguir pas a pas el procés de confecció del tapís i ja no conduïa, vam acordar que cada dijous l'aniria a recollir al seu taller de Barcelona, el traslladaria a Girona i el retornaria a casa seva.

Mentre dinàvem a Ca la Marieta, i durant les tres hores que setmanalment vam passarà la carretera durant gairebé mig any, Tharrats explicava les seves aventures en el món de l'art, els seus nombrosos viatges, les seves coincidències i divergències amb els membres del grup Dau al Set, especialment amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan Brossa. Es referia amb tot detall a les anècdotes viscudes amb els personatges mítics que havia conegut, des de Picasso —de qui tot i haver visitat diverses vegades el seu taller no tenia cap fotografia—, fins a Man Ray, Marcel Duchamp, Joan Miró, Salvador Dalí, J. V. Foix... Parlava amb una admiració extraordinària del seu pare, el poeta gironí Josep Tharrats, i de la relació familiar amb el gran violoncel·lista Pau Casals, padrí de la seva germana Maria Helena. Setmana rere setmana, les tres hores de viatge esdevenien una vivència interessantíssima i un pou de coneixements que sempre recordaré amb goig.

Durant un dels viatges, en mig de l'autopista, sorgí la idea de crear un centre d'art a Pineda de Mar. Tharrats considerava que era tard per dedicar-lo a la pintura, perquè el fons mínim que calia disposar suposaria un cost excessivament elevat per a l'economia de la població, però lluny de descartar la idea, la va anar madurant, fins que un bon dia proposà la creació d'una fundació d'art gràfic. El consistori pinedenc va acollir la proposta amb il·lusió i va habilitar provisionalment un espai de 200 metres quadrats a la segona planta de la Casa de la Vila. Tharrats, generós com sempre, va cedir inicialment un exemplar de les obres gràfiques que havia realitzat així com les que guardava d'altres artistes i per aconseguir al més aviat possible un fons important, va anar canviant pintures sevesa l'oli per obres gràfiquesque creia interessant posseir. La seva implicació, absoluta i altruista, va fer possible que el dissabte 6 d'abril de 1991 la Fundació Tharrats d'Art Gràfic obrís les portes al públic i Pineda de Mar, gràcies a la generositat de Joan Josep Tharrats, entrés a formar part de les poblacions que han demostrat una certa sensibilitat pel món artístic d'avantguarda.

Des de la Fundació es van organitzar exposicions col·lectives i individuals d'artistes de gran renom —Cuixart, Subirachs, Planells, Perejaume—, es van presentar diversos llibres —un d'ells, Pau Casals. El català del segle, que recull la correspondència que va mantenir el violoncel·lista amb la família Tharrats—, es van organitzar homenatges a l'escriptor Vicenç Riera Llorca, al filòleg Joan Coromines i a l'artista Joan Miró, una gran exposició d'art japonès i es va publicar el llibre Pineda en el temps, un recull històric amb gran nombre de fotògraf les inèdites d'abans de la Guerra Civil. Amb el suport tècnic de la Fundació va recolIir en dos volums —Dames de tots colors i Surrealisme a l'Empordà— diversos articles que havia publicat a Revista i, anys després, al Diari de Girona.

L'última gran exposició de Tharrats a Pineda va tenir lloc a cavall de 1994 i 1995. Uns mesos abans havia inaugurat una magnífica antològica al Palau Robert de Barcelona, li havia estat concedit el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat i havia pronunciat la lliçó magistral Art de la il·lustració a la Catalunya del segle XX, durant l'acte d'ingrés com a acadèmic electe de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Poc temps després van començar els símptomes de la seva llarga malaltia i hagué de deixar definitivament tant les activitats artístiques com les literàries. De fet, Joan Josep Tharrats només va poder gaudir la seva Fundació durant cinc anys, però cal reconèixer que va ser una època viscuda intensament, amb actes constants d'un alt nivell cultural.

Després de I'impasse causat per la malaltia i la mort de Tharrats caldria dotar la Fundació d'un espai definitiu, ampli i funcional, cosa que sembla ben encaminada si tenim en compte que l'Ajuntament va adquirir per a aquesta finalitat fa uns anys Can Comes, una magnífica masia catalana del segle XV, situada a la plaça de Catalunya, al bell mig de la població. La pèrdua física de Joan Josep Tharrats és irreparable, però gràcies a la seva Fundació, Pineda de Mar podrà gaudir permanentment d'una part de la producció més universal d'aquest gran artista català.

(Article de Joan Pujadas a la revista Repòrter, número 104, juliol de 2001, pàgina 4.)
 

       

27 d'abril de 2021

Repòrter, juliol de 2001 | L'admiració entre Pla i Coromines en un llibre

La Fundació Pere Coromines i Edicions Destino publiquen les dotze cartes que es van trametre l'autor empordanès i Teminent filòleg entre 1961 i 1974, en un volum editat pels pinedencs Josep Ferrer i Joan Pujadas i il·lustrat per Perejaume



La relació epistolar de les dues figures gegantines de la cultura catalana —dos homes solitaris i obstinats en la seva feina— veu la llum gràcies a Edicions Destino i a la Fundació Pere Coromines, que dedica el tercer volum de la col·lecció Textos i Estudis a Joan Coromines i Josep Pla. L'Epistolari Joan Coromines & Josep Pla és obra dels estudiosos pinedencs Josep Ferrer i Joan Pujadas, també dos obstinats. Els anteriors epistolaris —sempre a cura de Ferrer i Pujadas— corresponen a la relació escrita que Joan Coromines va mantenir amb Pompeu Fabra (primer volum) i Francesc de Borja Moll (segon). I en els tres llibres editats per la Fundació Coromines, la portada conté una obra del prestigiós artista santpolenc Perejaume. En aquesta ocasió, Perejaume ha fotografiat un braç estès a terra, escrivint amb un llapis sobre un terreny erm. L'obra es titula Escriure, i és una expressió més de l'admiració que l'artista pluridisciplinar va mostrar cap al mestre Coromines, que va viure els últims anys de la seva vida, reclòs, a Pineda de Mar.

El llibre, de 164 planes, conté un pròleg de Marina Gustà: «De tant en tant, per la mateixa època, al dietari [de Josep Pla] hi ha constància d'una trucada, una visita o una carta escrita o rebuda. Una relació cordial, d'admiració i respecte mutus és el que es desprèn de tot plegat. En el cas de Pla, priva sobretot la preocupació per si la tasca desproporcionada que Coromines s'ha imposat podrà arribar a terme i quin serà el seu destí: "Ens ensenya [a ell i al seu germà Pere] la calaixera del diccionari i els papers de l'Onomasticon. Sensacional i prodigiós. Coromines s'ha envellit, seixanta-tres anys. Acabarà el treball?", escriu el gener de 1968.» Marina Gustà segueix: «En el cas de Coromines, hi ha una, literalment, "reverència" per l'escriptor que es fonamenta, sobretot, en l'estil, és a dir, en la valoració d'un model de llengua literària que ell identifica amb naturalitat i genuïtat; no cal dir que considera la virtualitat identitària d'aquestes condicions en relació amb la massa considerable de lectors de Josep Pla: "[...] podríem trobar una arrel comuna a la grandesa de l'escriptor i a l'excel·lència del llenguatge i estil, en la insubornable, incommensurable, sinceritat de l'un i de l'altre, sinceritat que transposada a coses de llengua es tradueix: naturalitat". Són paraules que Joan Coromines dedicava, el 1967, als setanta anys de Josep Pla.»

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 104, juliol de 2001, pàgina 30.)
 

       

27 d'abril de 2021

Repòrter: L'últim REPÒRTER en suport paper



La Revista d'Informació de l'AIt Maresme, REPÒRTER, canvia de format a partir d'aquest número doble, corresponent, com ja és habitual, ais mesos de julio! i agost. El canvi de format, però, és més profund del que aparentment pugui semblar un anunci d'aquestes característiques. No es tracta d'uns simples retocs de disseny, no. De fet, aquest canvi de format és la desaparició de REPÒRTER en suport paper i el seu pas a la xarxa Internet. 0 sigui, que aquest que teniu a les mans és l'últim exemplar de REPÒRTER. Després de les vacances, per conèixer els continguts de REPÒRTER haureu de connectar-vos a la xarxa Internet des del vostre ordinador personal (www.reporter-digital.com). La nostra publicació canviarà la periodicitat mensual —a Internet les informacions es penjaran setmanalment— i experimentarà un relleu intern molt significatiu. L'equip fundacional de la revista ha decidit donar pas a les noves generacions de periodistes de l'Alt Maresme, que els últims mesos ja han anat marcant el pas amb els seus articles i reportatges. El nou coordinador de la versió on-line de REPÒRTER serà el pinedenc Xavier Aragonès, amb experiència en periodisme digital i col·laborador de la revista els últims anys. Aquest relleu generacional —el primer des que el juny de 1992 va néixer REPÒRTER— coincideix amb un moment delicat de l'economia de Projectes Culturals Papers, l'entitat que edita la revista. Per primera vegada, la salut financera de l'entitat editora és feble. REPÒRTER ha estat un projecte periodístic força peculiar que, des del principi, ha funcionat sense una estructura comercial professional. Els fundadors de REPÒRTER som gent de lletres, periodistes més interessats en els continguts i menys preocupats pels números, pel finançament. Que una revista hagi sortit a la llum en 104 ocasions —i amb la qualitat que creiem que ha tingut REPÒRTER— és tot un èxit. Com que no volem renunciara la qualitat —no estem disposats a baixar el llistó que ens vam fixar amb l'últim redisseny— preferim ser honestos, no defraudar els nostres lectors i anunciar aquest pas a la xarxa en un intent de reduir costos i d'adaptar-nos a les noves tecnologies, que ens han de permetre seguir la tasca informativa —amb el relleu intern corresponent— i no frustrar el desig dels nostres joves periodistes de conservar la capçalera de REPÒRTER. Ara més que mai podem dir que la continuïtat de la revista és «virtual». Una virtualitat, la d'Internet, que cada cop ho serà menys.

(Editorial de la revista Repòrter, número 104, juliol de 2001, pàgina 3.)
 

       

26 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2001 | Calella celebra set dècades de biblioteca

Els calellencs celebren els 70 anys de la inauguració de la Biblioteca Costa i Fornaguera amb la mirada posada en el trasllat al Mas Salvador de Plaça



La Biblioteca Costa i Fornaguera de Calella, inaugurada per la festa major de Sant Quirze i Santa Julita de fa 70 anys, promoguda per l'alcalde de l'època, Josep Gallart i Parera (1897-1983), guanyarà en espai, prestacions i proximitat als calellencs a partir de l'any 2003. La celebració del 70è aniversari, en un acte senzill però emotiu, el passat 17 de juny, va estar marcat pels projectes de futur de la biblioteca. L'alcalde, Josep Basart, va anunciar que l'equipament es traslladarà el 2003 al Mas Salvador de Plaça, l'edifici del segle XVIII conegut popularment com Can Palmada, situat a la plaça de la Constitució, davant l'actual ajuntament i al costat de l'antic consistori. La biblioteca, que des del 1940 forma part de la xarxa de la Diputació de Barcelona, disposarà de 1.500 metres quadrats perquè una part de l'antic ajuntament (concretament 400 dels 700 metres quadrats de l'edifici consistorial noble) també acollirà algunes instal·lacions de la biblioteca, concretament la sala polivalent (d'actes i exposicions), així com despatxos i un magatzem.

Segons el regidor de Cultura, Josep Maria Juhé, el trasllat de la Costa i Fornaguera al Mas Salvador serà tot un revulsiu ciutadà, atès que els usuaris no tindran l'handicap de la carretera (una barrera física i psicològica per a molts calellencs) i, a més, disposaran d'una biblioteca més del segle XXI que no pas l'actual, que s'havia quedat petita i obsoleta.

El projecte per instal·lar la biblioteca al nou emplaçament costarà uns 200 milions de pessetes, 70 dels quals seran aportats per la Diputació. Juhé confia que la Unió Europea aporti alguna subvenció i que l'actuació —que està dissenyant l'arquitecte barceloní Jordi Casadevall—vagi acompanyada posteriorment de la remodelació de la plaça de la Constitució. L'Ajuntament ja ha invertit 100 milions en el Mas Salvador, amb la compra i posterior rehabilitació de l'històric edifici.

Josep Basart va manifestarque l'actual edifici de la biblioteca, obra de Jeroni Martorell, que va ser arquitecte municipal i que últimament ha estat reconegut pels especialistes, tindrà una «utilitat digna i quedarà per al record». Quan les aules de l'escola pública La Minerva abandonin els baixos de la biblioteca, amb motiu de la fusió amb el col·legi Salicrú, l'edifici de Jeroni Martorell podria conservar els usos culturals. La intenció del regidor de Cultura és que l'edifici sigui la seu de l'Escola Municipal de Música, segons va explicar Josep Maria Juhé a REPÒRTER. La celebració del 70.^ aniversari, per tant, nos'ha limitat a la nostàlgia, perquè els projectes de futur són prou engrescadors.

La biblioteca, plena de gent i de poesia

El recital poètic Constel·lació d'escriptors calellencs, organitzat per Amics de la Poesia, va servir el 17 de juny per commemorar el setantè aniversari de la inauguració de la Biblioteca Costa i Fornaguera. La biblioteca es va omplir de calellencs, però també de poesia, gràcies als textos d'autors locals com Tomàs Costa i Fornaguera (1831-1911), Felip de Saleta i Cruixent (1852-1877), Carles Salicrú i Puigvert (1884-1972), Francesc Gay i Coll (1889-1936), Josep Andreu i Gay (1893-1984), Jaume Martorell i Flaqué (1894-1980), Jaume Marxuach i Flaquer (1906-1966), Francesc Castells i Pla (1906-1991), Antoni Vives i Batlle (1907-1984), Jaume Baburés i Galí (1918-1977), Francesc Grau i Viader (1920-1997) i Maria Cardona i Codina (1923-1972). La volta literària per les dotze hores del rellotge va esdevenir un viatge per l'obra literària més destacada d'escriptors calellencs, segons la selecció de Josep Miracle. Les veus, acompanyades de la guitarra de Carme Pérez, van ser les dels rapsodes Queralt Botey, Rosa Cardona, Rut Martínez, Domingo Mula, Susanna Nogué, Daniel Rangil i Pilar Roger. Després del recital, van intervenir la cap del Servei de Biblioteques de la Diputació, Assumpta Baylach, i l'alcalde, Josep Basart, en un acte molt emotiu, presentat per l'actual responsable, Maria Dolors Llavall.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 103, juny de 2001, pàgina 32.)
 

       

26 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2001 | Jordi Pujol: «És imprescindible duplicar la via»

Jordi Pujol i Artur Mas responen per escrit una entrevista de REPÒRTER en què es parla del desdoblament del tren, la sobreexplotació de la Tordera, el finançament dels municipis turístics, la nova Selva Marítima i el port de Santa Susanna



REPÒRTER va participar el dia 11 de juny en la roda de premsa que l'Associació Catalana de la Premsa Comarca organitza anuaIment amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, que aquest any estava acompanyat del conseller en cap, Artur Mas. Les sis preguntes plantejades per la revista REPÒRTER, formulades prèviament per escrit, van ser respostes el dia 14 de juny, també per escrit. Aquest és el resultat de l'entrevista amb Pujol i Mas:

-La Generalitat i l'Autoritat del Transport Metropolità preveuen el desdoblament de la via del tren entre Arenys de Mar i Blanes, la qual cosa tira per terra la reclamació d'alcaldes, empresaris turístics i entitats de traslladar i/o soterrar l'actual traçat perquè consideren que hipoteca la façana marítima de l'Alt Maresme. La segona via al costat de l'actual és un projecte decidit i ineludible? Continua pensant el Govern que plantejar el trasllat i/o el soterrament és fer volar coloms?
-Actualment entre Arenys de Mar i Blanes hi ha una única via ferroviària, la qual cosa impedeix l'establiment d'un servei ferroviari de rodalia, és a dir, amb una elevada freqüència de pas més enllà d'ArenysdeMar. Per tal d'assolir l'objectiu d'ampliar l'àmbit de servei de rodalia de qualitat fins a Blanes, és imprescindible duplicar la via. El soterrament o el desplaçament d'aquesta línia es troba lluny del que és lògic invertir. El soterrament requeriria pràcticament la construcció d'un túnel entre Badalona i Blanes amb costos molt elevats. El desplaçament requeriria pràcticament el mateix, ja que hauria de travessar totes les poblacions costaneres soterrat (es pot imaginar altra opció?). A més, el ferrocarril perdria una zona d'atracció de viatges com són les platges del Maresme. El que sí s'ha d'exigir és que aquesta infraestructura no signifiqui una barrera d'accés a la costa i que, a més, es garanteixi la seguretat per als que l'han de travessar (vianants o vehicles). Aquestes exigències s'acompleixen construint tanques al llarg de la via que impedeixin els creuaments no controlats i construint prou passos a diferent nivell pera vianants i per a vehicles com perquè sigui còmode arribar a les platges del Maresme.

-Els alcaldes de l'Alt Maresme demanen un millor finançament per donar resposta als serveis i les necessitats del sector turístic. Per a quan, una millora del finançament dels municipis turístics?
-La mi I lora del finançament dels municipis turístics s'ha d'incloure en les negociacions sobre finançament estatal de les hisendes locals, que començaran tan bon punt finalitzi l'actual negociació sobre el finançament autonòmic. En tot cas, el Govern de la Generalitat estarà atent a ambdues negociacions.

-La consellera Núria de Gispert ha deixat clar que el Govern prefereix enfortir els consells comarcals abans que crear les vegueries proposades en l'informe Roca. Què n'opina el President, com a maresmenc que és, de la divisió del Maresme en dues comarques separades i en dues vegueries diferents?
-La consellera De Gispert ha subratllat un fet objectiu que sovint es tendeix a ometre i és que si ens atenem a l'Estatut, el nostre país s'estructura territorialment en municipis i comarques. Malgrat que en línies generals l'evolució dels consells comarcals i l'assumpció del mapa comarcal és positiva, hi ha aspectes perfectibles i és en aquest àmbit en el qual hem de treballar, abans de plantejar-nos si calen o no noves comarques o altres administracions. [...] En qualsevol cas, ha de quedar molt clar que en el supòsit de plantejar noves comarques o canvis de demarcacions d'aquestes, la darrera paraula l'han de tenir els municipis afectats si ens atenem al respecte per l'autonomia local.



-La Generalitat ha anunciat la construcció d'una dessalinitzadora a Blanes per combatre la manca d'aigua al tram final de de la Tordera. Entitats i ecologistes han posat el crit al cel, perquè la inversió no suposarà un canvi en la política hidràulica i accentuarà l'esgotament de la conca. A més, aquestes actuacions acaben afectant la butxaca dels soferts usuaris. Creu que la dessalinitzadora és la millor solució al problema de sobreexplotació, contaminació i salinització de la Tordera?
-La planta de tractament d'aigües marines a Blanes forma part d'un conjunt de mesures preses per garantir la sostenibilitat de l'aqüífer i, alhora, garantir un abastament de qualitat a la població. La dessalinitzadora no és l'única mesura per millorar la situació de la conca de la Tordera. És, potser, la més emblemàtica, però no l'única. Els 4.200 milions de pessetes que costa la seva construcció, els 10 hectòmetres cúbics a l'any d'aigua potable que permetrà obtenir i el fet que sigui la primera de Catalunya, li han donat un protagonisme evident. Però, insisteixo, les mesures de la conca de la Tordera són molt més àmplies. Fa pocs dies, el Departament de Medi Ambient va aprovar la declaració de sobreexplotació dels tres aqüífers de la conca que faltaven per regular, amb la qual cosa ja està ordenat el règim d'explotació del conjunt de la Tordera, des del Montseny-Guilleries fins a la costa. A banda d'aquest procés, que implica una moratòria de dos anys per a noves extraccions d'aigua i àrids i un major control de les activitats actuals, cal destacar el projecte de reutilització de les aigües residuals tractades a la depuradora de Blanes, amb una inversió de 360 milions, o la inversió de 214 milions per connectar les captacions del Consell Comarcal del Maresme amb les de Palafolls, com a mesura preventiva per millorar la qualitat de les aigües per abastament mentre la planta dessalinitzadora noentri en funcionament, el desembre d'aquest any.

-La Generalitat va rebre el traspàs de l'autopista del Maresme (abans A-19) per part de l'Estat, i no hi ha fet cap inversió. Per exemple, els enllaços d'Arenys de Mar-Arenys de Munt són confosos i no permeten als conductors fer tots els moviments necessaris en un nus com aquest. Sembla que l'objectiu sigui més aviat fer passar el conductor pel peatge que no pas afavorir la permeabilització amb els municipis (els dos Arenys) venint des de Girona. Un cas similar és el de Pineda de Mar, que comparteix amb Calella l'accés per anar en direcció Barcelona, mentre que la sortida pròpia de Pineda només serveix per anar cap a Girona o per sortir venint de Girona. Pensa el Govern fer alguna millora als accessos de l'autopista, atès que fa una funció de via intermunicipal?
—En primer lloc, cal indicar que la Generalitat, des de l'any 1995, data de transferència per l'Estat de l'autopista C-32 (antiga A-19), ha estat molt conscient de la importància històrica que aquesta via ha representat peral creixement econòmic i social del Maresme. [...] Una vegada realitzats els corresponents estudis tècnics, hem de recordar que la via de solució no pot necessàriament passar per la pròpia autopista com a únic eix viari, sent per tant necessari un ampli consens de totes les administracions afectades per poder concretar una xarxa viària que pugui donar resposta a les possibilitats futures de creixement d'aquesta comarca, compatible amb la gestió de la mobilitat sostenible per a la millor eficàcia de les comunicacions locals i comarcals. D'acord amb aquesta premissa, tal com va acordar el Parlament de Catalunya, la Generalitat està duent a terme diferents estudis i projectes per analitzar la problemàtica local que es pogués plantejar tenint en compte el conjunt de la xarxa viària. [...] Per tal de donar una solució per a la millora dels passos de vianants entre Arenys de Mar i Arenys de Munt, s'està estudiant la possibilitat de la construcció d'un pas de vianants sota l'autopista, aprofitant el pas inferior existent de la B-511. [...]

—L'esborrany del Pla de Ports de Catalunya preveia una instal·lació portuària a Santa Susanna, fet que ha escandalitzat els municipis veïns pel risc que posi en perill la regeneració natural de sorra a les platges de Pineda i Calella. L'alcalde de Santa Susanna sosté que el port s'acabarà fent. Què diu el Govern?
—[...] El projecte inicial preveia un grau de protecció 3 en diferents zones del Maresme, una d'elles, la zona litoral de Santa Susanna compresa entre el límit sud de la platja de Santa Susanna i la Riera del mateix nom. En les zones amb grau de protecció 3 s'hi permet la construcció d'instal·lacions portuàries i marítimes i de marines seques, si béqualsevol hipotètica actuació requerirà, a banda dels estudis de justificació de la demanda, de conformitat urbanística amb el Pla General, d'impacte ambiental, de dinàmica litoral, hidrològic, i econòmic financer, un estudi d'alternatives on es justifiqui que l'actuació prevista no pot encabir-se en una zona amb grau de protecció 4. Després d'estudiar les al·legacions i observacions realitzades durant les fases d'informació pública i institucional a la proposta del Maresme, i atenent fonamentalment les peculiaritats d'aquesta zona i l'elevada oferta de punts d'amarratge ja existents, en el text definitiu del pla de ports totes les zones de protecció 3 del Maresme s'ha requalificat com a protecció 2, des de la platja de la Mora (Badalona) fins al port de Blanes (llevat d'un GP1 a la zona d'influència del riu Tordera i un GP3 entre el port de Mataró i la porta Laietana). Per tant, el front litoral de Santa Susanna ha passat tot a protecció 2. [...] Queda clar que el capteniment del Govern és no autoritzar noves infraestructures en el litoral del Maresme, tampoc a Santa Susanna, apostant per la modernització i optimització dels ports existents per cobrir la demanda de llocs d'amarrament que pugui sorgir durant el període de vigència del pla de ports (2001-2015).

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 103, juny de 2001, pàgines 16 i 17.)
 

       

26 d'abril de 2021

Repòrter, juny de 2001 | Josep Lluís Fillat: «Si surt un candidat, no em presentaré»

Josep Lluís Fillat admet discussions internes al PSC de Pineda, però les justifica. L'exalcalde afirma que està disposat a no repetir com a cap de llista si apareix algun altre candidat, però també està disposat a continuar



Dídac González
ha deixat el càrrec de primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) de Pineda —al·legant motius professionals— i en la decisió l'acompanya Joaquim Martínez, fins ara secretari d'organització. La marxa d'aquestes dues peces claus en la nova agrupació socialista —constituïda arran de la renovació interna, fa 9 mesos— obre una crisi en el PSC de Pineda, el més votat a les eleccions municipals del 1999. El seu cap de I lista des del 1979, l'exalcalde Josep Lluís Fillat, manté en aquesta entrevista amb REPÒRTER l'ambigüitat del seu futur polític de cara a Is comicis del 2003. Es pot presentar o deixar de fer-ho.

-El PSC de Pineda està en crisi?
-No, està en una situació normal entre dues eleccions. Les eleccions provoquen una activitat frenètica, però entremig hi ha un procés de pensar i discutir, sense que l'activitat es vegi massa de cara a fora. El que sí es pot interpretar com a crisi, en el sentit de canvi de situació, és que hem tingut la mala sort que el primer secretari ha hagut de plegar per motius professionals. Fins a la nova assemblea, quan elegirem el nou secretari, tindrem una situació d'impasse. De pas, farem alguna correcció en la composició de l'executiva, que havia quedat reduïda a tres persones, i tres persones no poden donar l'abast.

-Públicament s'ha presentat com una crisi interna. Hi ha un buit de poder a l'agrupació socialista?
-En una agrupació ningú no té el poder absolut. Per tant, hi ha el buit d'una persona que el representa.

-Qui serà el relleu de Dídac González?
-Encara no ho sabem. Hi ha companys que preparen una alternativa, però jo espero que surti més d'una opció per poder triar. El mes que ve ho sabrem.

-Vostè és cap de llista del PSC des del 1979. Ha estat alcalde i va guanyar les últimes eleccions, però no va poder governar. Té intenció de presentar-se el 2003?
-Aquesta és la típica pregunta que em fan des de les darreres eleccions. La primera vegada que em vaig presentar, el 1979, va ser perquè el partit em va venir a buscar. Jo continuo en la mateixa situació, és a dir, si la majoria dels companys pensen que jo encara puc ser útil per continuar endavant, potser ho faré.

-Però no és molt còmode deixar aquesta difícil elecció en mans dels altres?
-Jo diria que no. El que és còmode és anar de cap de llista si el cos t'ho demana. El que és més dur, i la gent a vegades no sap interpretar-ho bé, és que un, tot i tenir ganes, digui que no, que està a diposició del partit perquè no vol tapar les possibilitats d'un altre company. En aquest moment, la part lluïda de la figura d'alcalde, em fa il·lusió, però ho relativitzo. Si hi ha alguna alternativa que pensem que va bé, jo estic disposat a ajudar-la. No hi ha cap tipus de problema. Per això m'estimo més no manifestar-me, perquè així no condiciono ningú. Si digués que em presento, potser evito que surti alguna alternativa. De moment, compleixo el compromís de cap de llista per quatre anys, i ja està.

-Creu que vostè encara pot ser útil per al PSC com a cap de llista?
-Ai! Jo crec que sí. Imagina't que d'aquí a deu anys et diguin: «senyor Saül, continua sent útil per al periodisme o s'ha de retirar?»

-Depèn del càrrec que ocupes.
-Mentre la salut tiri endavant, es tinguin ganes i capacitat, sempre s'és útil. Al revés, perquè la suma d'experiència i ganes pot ser mòlt útil.

-En política, la tendència és valorar molt la renovació. I sembla que la renovació és un plus en una candidatura. Al grup municipal socialista es dóna la paradoxa que tothom s'ha renovat menys vostè i, en canvi, es demana la seva renovació.
-Quan vam perdre les penúltimes eleccions [1995], el poble ens va dir que calia renovar la llista, però no el cap de llista. I és el que vam fer el 1999. La renovació es va haver de treballar, i crec que em puc atribuir aquest mèrit. Resulta que a les últimes eleccions el poble ens ho premia i guanyem. Ens van faltar 100 vots per a la majoria absoluta. Amb aquest resultat, quina renovació més pots demanar? Crec que estem en el camí correcte.



-Té la sensació que algú del seu equip no és prou agraït amb vostè, i té moltes ganes que desaparegui de la primera línia?
-Quan es munta un equip nou, sempre hi ha algú amb un criteri diferent i, a més, amb un caràcter molt fort, i acabes discutint-hi. No nego que hi hagi hagut discussions.

-Ningú defensa, obertament dins del partit, un canvi de candidat per al 2003?
-A l'agrupació hi ha algú que sí que ho ha pensat, i jo també els dono certa raó. Fins i tot hi estic d'acord, però en el moment actual el sentiment de la gran majoria de l'agrupació és que continuï.

-Si vostè decidís no presentar-se, hipòtesi que diu que no descarta, veu alguna persona amb capacitat per rellevar-lo?
-Hi ha diversos noms.

-Només es parla de Xavier Amor.
-Sí. És una persona que té ganes, empenta i molta capacitat. Si calgués que jo l'ajudés, ho faria convençut. Però també ho diria per altres companys.

-Digui noms.
-Prefereixo no dir-los.

-Curiosament, s'està parlant del PSC per una situació de crisi i, al davant, hi ha un govern al qual sembla que li surten bé algunes coses. Som a l'equador del mandat. Com valora la gestió de Joan Morell (CiU) i de Norbert Pelàez (PP)?
-No és veritat que estiguin sortint bé les coses, però l'equip de govern té l'habilitat de vendre-les exageradament. Però crec que la venda multiplicada de les coses se'ls acabarà tornant en contra.

-Per què?
-Perquè la gent, al final, veu els resultats i si agafes la premsa i mires les promeses que s'havien fet descobreixes que no s'estan complint la majoria d'elles. Van dir que es posaria en marxa el transport d'autobusos i no s'ha fet; fa temps van dir que farien la piscina i tampoc és feta; la depuradora havia d'estar immediatament i no ho està; van parlar d'accessos a la població i de solucionar el trànsit i res de res; van anunciar una política de joventut però és inexistent; van prometre un augment dels serveis de benestar social i l'únic que han fet és contractar algun assistent social més, però no es veu cap criteri polític; es va parlar de fer pisos de protecció oficial i no s'ha fet res; que s'acabaria el passeig Marítim i està aturat; així podríem continuar... El que van prometre, i que continuadament reiteren, arribarà un dia que la gent es preguntarà on és tot això. Sovint confonen el que surt al diari amb la realitat que està passant.

-Quina és la realitat, segons vostè?
-La realitat és que es van trobar en una situació òptima des del punt de vista del planejament urbanístic. Tot estava preparat perfer un creixement harmònic i es van trobar una situació econòmica favorable. I què s'està fent? Gastar sense tenir un criteri i s'està perdent la gran oportunitat d'un creixement programat de la població. Ara tenim problemes d'aigua i inauguren rotondes amb gespa. Quin exemple estan donant? No tenen idea de cap on anem. L'equip de govern està deixant créixer sense ordre i, a més, permetent, dintre de la legalitat, que el capital estigui jugant. Promocionen els plans parcials quan tota la propietat passa a mans d'una societat exclusiva que pot posar les seves condicions. Falta una política intervencionista clara en el creixement de la població. Resulta que aquesta política l'està portant, gairebé exclusivament, el Partit Popular, que és el grup que menys suport té a l'Ajuntament. I l'alcalde va dient atot que sí. La suma dels vots de CiU i els nostres. que som els majoritaris, estem a mercè dels vots d'un partit que només va aconseguir tres regidors. Això ho permet l'alcalde actual. Morell calla perquè té por que Pelàez li digui que li farà una moció de censura i el deixarà abandonat. A vegades el càrrec d'alcalde comporta una dignitat que en aquests moments en Morell no té. Sovint és millor trencar, com va fer Llorens, i dir «aquí manem nosaltres».

-Però la ruptura entre Salvador Llorens (CiU) i Norbert Pelàez (PP) va generar una situació d'inestabilitat política.
-Sí, i recordo que aquesta inestabilitat política va portar que el senyor Pelàez, en un ple, denunciés que un membre de Convergència l'havia anat a amenaçar personalment. És una història que no està resolta perquè no s'ha explicat com ha acabat. Per mi, això vol dir que hi ha molt de capital al darrere que està remenant les cireres, com sempre.

-Està dient que Morell i Pelàez són titelles dels interessos econòmics?
-Com a mínim, si no ho són ho semblen. Aquí algú està controlant el mercat immobiliari perquè no s'entén que el preu de l'habitatge pugi tant quan Pineda té una oferta de sòl considerable. Per sort vam fer el Pla General, i com a mínim es creix en una direcció determinada.

-Diu que el govern CiU-PP es va trobar el planejament urbanístic socialista. Els han servit la feina en safata, però, per altra banda, els van posar aquesta llavor.
-En aquell moment veníem d'un govern de la dreta clàssica, en què a Pineda s'estava construint sense gaire ordre. Llavors es tractava de posar una mica d'ordre, i que des de l'Ajuntament s'anés marcant el ritme del creixement urbanístic a mesura que teníem les infraestructures a punt. El problema és que, quan a un li regalen una feina feta sense haver-la pensat, se la gasta. Tenen un patrimoni i se'l gasten.

-El pastís, però, arriba un moment que s'acaba.
-Sí, però encara queda molt per construir. El futur d'aquesta costa passa, malgrat totes les oposicions, perquè es construeixi pràcticament des del far de Calella fins a Malgrat. A la llarga, serà una gran ciutat. Potser d'aquí a cent o dos-cents anys. Si aquesta és la previsió i volem frenar-ho, planifiquem-ho perquè es faci dins d'una idea correcta.

-No veig el PSC de Pineda per la tasca de mobilitzar la gent del carrer contra aquest model de creixement accelerat.
-Tens tota la raó. Les coses es paguen. Quan fas un equip nou, la gent necessita aprenentatge. Realment, hi ha hagut una frenada. En gestió municipal fem la feina, però està molt reduïda a l'àmbit de l'Ajuntament. Potser no hem sabut utilitzar els mitjans de comunicació, i en això l'equip de govern ens guanya.

(Article de Saül Gordillo a la revista Repòrter, número 103, juny de 2001, pàgines 14 i 15.)
 

       

26 d'abril de 2021

Repòrter: Urbanisme al servei del vianant



Malgrat, Pineda i Calella aposten per les liles de vianants. Això sembla per la coincidència, en el temps, d'Inauguracions I l'acabament de les obres deis carrers de Mar (Malgrat), Doctor Bertomeu (Pineda) I Creus (Calella). Aquests tres carrers són una bona mostra de la política urbanística que cal aplicar. Donar prioritat al vianant per sobre del vehicle per humanitzar el nucli urbà i potenclar-lo com a pol d'atracció, no només social, sinó comercial. La millora dels carrers que es fan de vianants (o sigui, d'aquells que tenen un accés molt restringit, per no dir prohibit totalment als cotxes) comporta normalment una transformació social I econòmica de l'entorn. Malgrat ha passat d'urbanitzar uns barris abandonats a dignificar el seu centre urbà, i el carrer de Mar pot provocar la transformació d'un comerç de proximitat que potser havia quedat antiquat. La millor manera d'ajudar el comerç, però, no només és reurbanitzar els carrers més cèntrics. El pas següent és dotar els nuclis urbans d'aparcaments pijbllcs (soterrats o no) per facilitar l'accés al rovell de l'ou dels nostres municipis. Una cosa va lligada amb l'altra, i a Malgrat el consistori està també per aquesta feina. En el cas de Pineda, gairebé coincidiran les inauguracions de dues obres molt esperades. La del carrer Santiago Rusiñol (que és una actuació hidràulica important, acompanyada d'una reurbanitzacló notable, però que combina vianant i vehicle) amb la del Doctor Bertomeu, que abans d'acabar-se ja està esdevenint un revulsiu comercial. L'eix comercial que Pineda necessitava en el seu camí cap a la capitalitat altmaresmenca —segons els propòsits del govern municipal— pot comptar amb l'empenta decisiva del Doctor Bertomeu com a carrer exclusiu de vianants.

El cas del carrer Creus de Calella és potser diferent, perquè es tracta d'un vial de menor importància en comparació amb els fins ara esmentats. Amb tot, la seva reurbanitzacló contribueix a ampliar l'Illa de vianants de Calella, que va ser la primera de l'Alt Maresme, amb el carrer Església com a eix comercial. L'actuació urbanística, encara en marxa, es completarà amb la urbanització de la plaça de Vicenç Ferrer, en el terreny on hi havia els hotels Cala i Cisne. Preferències estètiques a part, aquesta plaça pretén descongestionar un nucli saturat i esponjar un carrer Jovara que últimament s'ha anat deteriorant. Com es pot veure, en cada cas l'actuació urbanística posa l'accent en diferents propòsits, però cap d'ells és negatiu.

(Editorial de la revista Repòrter, número 103, juny de 2001, pàgina 3.)
 

       

25 d'abril de 2021

Repòrter, maig de 2001 | El bateig virtual de l'Ajuntament de Calella

Els calellencs ja tenen a la seva disposició una adreça de correu electrònic i poden pagar els impostos per Internet. El nou web de l'Ajuntament, calella.org, neix per donar servei al ciutadà. Per això posa en marxa l'Oficina 24 hores.



Hotelers, agències de viatge i empresaris de Calella van llançar-se ràpidament a la World Wide Web tan bon punt van veure la seva oportunitat de negoci. Alguns d'ells van començar fa anys a utilitzaria Xarxa com a eina de gestió i comunicació amb els clients i, sobretot, com una possibilitat de divulgar el potencial turístic del municipi. Ara, és l'Ajuntament qui ha fet el salt endavant i s'estrena al món virtual amb un web que neix amb voluntat de donar servei al ciutadà: http://www.calella.org.

El nou web municipal, que va ser presentat a la premsa i els grups municipals el 26 d'abril, va ser un dels encàrrecs que va rebre el regidor Xavier Gaset: la implantació de les noves tecnologies. Gaset, que habitualment porta la cartera d'Urbanisme, ha tingut cura d'adaptar definitivament l'Ajuntament a la informàtica —dotar-lo de personal qualificat i ordinadors— i també d'impulsar el web. En un any, s'ha fet una inversió d'uns 7 milions en l'adquisició de 20 nous equips informàtics i en la creació d'una xarxa d'Intranet per a tots els treballadors municipals.

El dia de la presentació del web, l'alcalde, Josep Basart (ERC), va agrair l'esforç a Gaset (PSC), que va navegar en directe per mostrar als assistents els nous serveis a la Xarxa: adreces de correu electrònics per a qualsevol calellenc, visites virtuals al municipi, un directori d'entitats i associacions, l'infoservei, i l'Oficina 24 hores, entre d'altres. Precisament aquest últim servei, que encara manca desenvolupar, representa un important salt endavant de cara als ciutadans. L'Oficina 24 hores neix amb la intenció que es puguin realitzar una gran quantitat de tràmits i gestions administratives per Internet, de manera que el ciutadà no es vegi obligat a desplaçar-se per obtenir, per exemple, un certificat d'empadronament o per pagar els seus impostos.

El pagament d'impostos per Internet és un dels primers tràmits que poden fer ja els ajuntaments de la província que tenen delegada la gestió de l'IBI, l'IAE, l'Impost de Vehicles —o d'altres— a l'Oficina de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona. El diputat president de l'Àrea d'Hisenda de la Diputació i alcalde de Caldes d'Estrac, Joan Rangel, no es va perdre la presentació del web, que ha estat possible gràcies al suport econòmic i tècnic de l'administració provincial.

L'Oficina 24 hores ha de permetre en un futur realitzar moltes més gestions de les que tan sols s'anuncien i que, en aquests moments, no són possibles fins que no hi hagi alguna manera de solucionar un problema general relacionat amb la legalitat i reconeixement de la signatura virtual dels documents oficials.

Un altre servei ciutadà que el web de l'Ajuntament de Calella ofereix és l'Infoservei, que inclou des d'un taulell virtual d'anuncis oficials, fins a la possibilitat de consultar ordenances, ofertes de treball de l'administració, i una agenda d'activitats socials i culturals. Aquest últim aspecte es complementa també amb un vincle directe al web de la publicació Vadecultura, que impulsen les llibreries La Llopa, L'Arbre Verd i La Pilona, i que recull actes de diversa índole organitzats a diferents municipis del Maresme.

Pel que fa a les notícies del municipi, el cibernauta té la possibilitat de consultar les que genera el propi Ajuntament i les que elabora regularment vilaweb.com/Calella, que també disposa d'un link o vincle directe a calella.org.

Finalment i com a curiositat, tot aquell que navegui pel web municipal pot fer una «visita virtual» a la ciutat, passejant sobre un plànol digitalitzat i on estan assenyalats els diferents monuments i indrets d'interès, sobre els quals és possible obtenir fotografies i informació complementària.

Tot i que el web no té una intencionalitat turística —aquesta vessant ja la cobreix el web fet per Publintur peral Patronat de Turisme (http:www.publintur.es/ Calella)—, la informació bàsica es pretén traduir properament a 5 idiomes: castellà, anglès, francès, alemany i italià.

(Article d'Ana Villaverde a la revista Repòrter, número 102, maig de 2001, pàgina 21.)
 

       

fotos

ACN

Dimecres, 18 nov.
Més fotografies

vídeos

documents






traductor



follow us in feedly

Saül Gordillo
  • ESTIGUES AL DIA!

  •    


© 2021, Saül Gordillo     Crèdits